A Carn !
Publicació electrònica d’Història Militar Catalana
Productor: Manel Güell; Lloc d’edició: Tarragona; Tiratge 1.357
T-612-08
2013-1348
Any 7 – II Època
20
1
Setembre de 2012
3
EDITORIAL: “Dinamisme cultural versus Història Militar”
4
ARTICLES
GÜELL, MANEL. “A la contra. Els primers miquelets (Camp de Tarragona, 1640)”
17
GESALÍ, DAVID; DAVID IÑÍGUEZ. “Els camps d’aviació de la guerra. 1936-1939”
38
EL PERSONATGE
REDONDO PENAS, ALFREDO. “Fèlix Prats Pruns. Col·leccionista de medalles i condecoracions
(1774-1834)»
42
RECENSIONS / RECULL
V.D.HANSON, VÍCTOR DAVIES. El arte de la guerra en el mundo antiguo…; M.PRESTWICH. Manual (no oficial) del
guerrero medieval…; A.R.ESTEBAN RIBAS. La espada y la cruz. La batalla de Muret…; J.FUGUET, JOAN- CARME
PLAZA. Els templers, guerrers de Déu…; J.A.PLANES I BALL. El general Moragues i la fortalesa de Castellciutat…;
J.SOBREQUÈS. L’Onze de Setembre i Catalunya: guerra, resistència i repressió…; M.M.FUENTES- J.M.QUIJADA-N.
SÁNCHEZ PIÉ. Memòria del setge i ocupació de Tarragona...; J.M.SANET. Pirates, corsaris i negrers a la mar de
Tarragona…; J.RUBIÓ. La Guerra Civil a les Garrigues...; J.SÁNCHEZ. La Segunda República en el exilio 19391977...; J.M.FIGUERAS. Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila. 1936-1939; V.HURTADO. “Mitjavila e Hijos,
S.L. Mercaderes de la Corona de Aragón a la conquista del Mediterráneo”; J.BUYREU. “La repressió del
bandolerisme”; J.BUYREU-V.GUAL “El bandolerisme a les terres de la Catalunya Nova”; M.FIGUERA. “’El
Minyó de Montellà’…”; E.CABRUJA. “Bandolerisme a la sotsvegueria d’Igualada”; E.COLLELLDEMONT.
“Segimon Paratge…”; M.A.PÉREZ SAMPER. “1640: la Guerra dels Segadors”; A.R.ESTEBAN. “La batalla de
Monjuic 1641”; J.ÁVILA. “La Guerra dels Segadors...”; P.GIFRE. “Viure a la frontera (1640-1697)...”; E.PEREA.
“Riudoms sota Napoleó (1808-1814)”; J.RODON-J.PRADOS. Comerma. Un enginyer de l’Armada....;
J.L.HERNÁNDEZ GARVI. “Españoles en la Primera Guerra Mundial”; J.GALOFRE-M.RUSTULLET. Temps de
guerra i revolució al Pla de l’Estany (1936-1939); E.VEGA. “El despertar de juliol de 1936...”; J.DOMÈNECH. La
batalla de l’ou. De quan passàvem gana (1936-1939)…; J.M.GRAU. “Recordant a Josep Vallverdú Poblet (19061938)”; J.CALVET et alii. La batalla dels Pirineus...; J.C.SÁNCHEZ. Diccionario biográfico del exilio español de
1939…; J.GALOFRE. “Fugint de la repressió. Lázaro García…”; E.RAMIONET. August Vidal...
50
LA CITA:
El bon comandament
95
EXPUGNARE OPPIDUM:
Leucata 1637
62
FONS I ARXIUS
Les Codoins
72
NOTÍCIES
99
AGENDA
2
69
L’ESPASA I LA PLOMA:
Les Mémoires de
‘Bussy-Rabutin’
Dinamisme cultural
versus Història
Militar
Sempre s’ha destacat l’enorme vitalitat del teixit associatiu català, una vitalitat que es plasma en
manta activitats, de tota mena però amb un comú denominador, la militància social, cultural i
artística desinteressada i solidària. La Cultura Militar també ha tingut la seva parcel·la activa
dins d’aquest marc popular. A desgrat d’allò que es pugui pensar de la dinàmica militar, els
rastres culturals, artístics, històrics i monumentals que ha deixat al seu pas, han estat objecte
d’una gran diversitat de fites divulgatives que han captat l’atenció de bon nombre de gent.
A Carn! ofereix a les seves pàgines una secció (“Notícies”), on al llarg d’aquests 20 números ha
difós bona part de les que s’organitzen continuament arreu del país: actes de commemoració
(homenatges, ofrenes, recreacions), parlaments (col·loquis, conferències, debats, taules rodones,
tertúlies, xarrades), mostres (exposicions –fotogràfiques, virtuals-, projeccions –de pel·lícules, de
documentals-), presentacions (d’audiovisuals, cds, llibres, material didàctic), actes acadèmics
(congressos, cursets, jornades, seminaris, tallers, trobades), sortides (aplecs, itineraris, rutes,
visites guiades), etcètera Aquest ventall de possibilitats de combinar el lleure amb la cultura i
concretament, amb la que gira al voltant del tema històric militar, ha florit aquests últims anys,
primers del nou mil·lenni. Prova d’això que diem és la gran quantitat d’activitats que, des d’A
Carn!, hem detectat per tota la geografia catalana, uns 477 (des de 2005).
Els més nombrosos han estat els parlaments, que han acaparat la tercera part del total, però tant
les mostres com les presentacions, no s’han quedat massa enrera, i cada una d’elles abasta una
cinquena part. Enquadrats dins d’aquests tres tipus d’actes (parlaments, mostres i presentacions),
s’han fet més del 73% del total de les activitats. Darrerament, la tendència a museïtzar espais (la
Batalla de l’Ebre, aeròdroms, fortificacions, refugis) ha fet créixer les visites in situ, de forma que
quasi arriben a l’11’5%. Finalment, a la cúa dels percentatges que exposem estan els actes
commemoratius, homenatges, ofrenes, reconeixements i demés, amb poc més del 4’5% (i encara
gràcies del nombre creixent de recreacions de batalles a les quals s’hi apunten darrerament
multitut de colles locals!).
Sembla clar que en aquest país la aposta cultural supera de llarc a la cívica. Quasi 500 actes
públics culturals relatius al tema històricmilitar, en ben bé set o vuit anys, en un país de poc més
de set milions i mig de persones, no deixen d’invitar a la reflexió i pot ser a un nou replantejament
de prioritats de lleure cultural.
3
A
R T I C L E S :
A la Contra. Els
primers miquelets
(Camp de Tarragona, 1640)
MANEL GÜELL
Historiador i arxiver
manelguell@acarn.cat
Resum: El miquelet és el representant genuí del soldat català, expert en guerra menuda. Surgí el 1640,
amb motiu de la invasió de l’exèrcit hispànic. El miquelet s’ha caracteritzat pel seu caràcter díscol,
turbulent i indisciplinat, amb predisposició a la crueltat, que li ha proporcionat una aurèola de temible. La
seva condició no professional i la manca d’unes estructures logístiques adequades, foren la causa per la
qual recorregué al bandidatge, al saqueig i a l’extorquiment com a alternatives de supervivència.
Paraules clau: Miquelet, guerra menuda, exèrcit hispànic, paranys, muntanyes.
Estadística: 48 notes, 5 centres documentals consultats, 29 obres bibliogràfiques citades.
Resumen: El miquelet es el representante genuino del soldado catalán, experto en guerrilla. Surgió en 1640,
con motivo de la invasión del ejército hispánico. El miquelet se ha caracterizado por su carácter díscolo,
turbulento e indisciplinado, con predisposición a la crueldad, que le ha proporcionado una aureola de
temible. Su condición no profesional y la falta de unas estructuras logísticas adecuadas, fueron la causa
por la que recurrió al bandidaje, al saqueo y a la extorsión como alternativas de supervivencia.
Palabras clave: Miquelet, guerrilla, ejército hispánico, emboscadas, montañas.
Estadística: 48 notas, 5 centros documentales consultados, 29 obras bibliográficas citadas.
Abstract: The miquelet is the genuine representative of the catalan soldier, expert in guerrilla warfare. It
arose in 1640, during the invasion of the Spanish army. The miquelet has been characterized by turbulent
and undisciplined, he be predisposed to cruelty, that have provided her with an aura of fearsome. Their
non-professional status and the lack of appropriate logistical structures were the cause for which resorted
to banditry, looting and extortion as alternatives for survival.
Keywords: Guerrilla warfare, miquelets, hispanic army, ambush, mountains.
Statistic: 48 notes, 5 documentary consulted center, 29 bibliographical mentioned works.
Résumé: Le miquelet est le véritable représentant du soldat catalan, spécialiste de la guerre petite. Née en
1640, lors de l'invasion de l'armée espagnole. Le miquelet a été caractérisé par turbulents et indisciplinés, il
est prédisposé à la cruauté. Cette cosa lui ont fourni avec une aura de redoutables. Leur statut de non
professionnels et le manque de structures logistiques appropriées, ont été la cause pour laquelle a eu
recours à des actes de banditisme, de pillage et d'extorsion comme solution de rechange pour la survie.
Mots clés: Guerre petite, miquelets, armée hispanique, embuscade, montagnes.
Statistique: 48 notes, 5 centre documentaire consulté, 29 oeuvres bibliographiques citées.
4
Riasunto: Il miquelet è il rappresentante genuino del soldato catalano, esperto in guerriglia. Apparso nel
1640, durante l'invasione dell'esercito spagnolo. Il miquelet è stato caratterizzato da turbolento e
indisciplinato, predisposte alla crudeltà, che lui hanno fornito un'aura di temibile. Di stato non
professionisti, la mancanza di adeguate strutture logistiche, sono stati la causa per la quale fatto ricorso al
banditismo, saccheggi ed estorsione come alternative per la sopravvivenza.
Parole chiave: Guerriglia, miquelets, esercito ispanici, agguato, montagne.
Statistica: 48 note, 5 centri documentario intervistati, 29 opere bibliografiche citate.
Deiem, en un anterior article d’aquesta mateixa revista, que els països petits que s’han
vist envaits per potències militars, han hagut d’assajar la fòrmula de la guerra menuda
per defensar el territori; que aquest sistema militar havia tingut diverses accepcions al
llarg de les guerres i els temps, des dels guerrillers espanyols de la guerra del Francès
fins els muyahidins àrabs d’avui dia, passant pels maquis o els partisans, ja a mitjan segle
XX. Deiem que la versió catalana del combatent indígena que lluita per la defensa de la
terra havia cristal·litzat el 1640 amb la figura del miquelet. Aquesta pot ser prou bona
avinentesa per exposar-ne les virtuts (i els defectes), centrant-nos en els primers
individus que van aparéixer, a la segona meitat de 1640, per defensar-se de la invasió de
l’exèrcit que Felip III llençà contra Catalunya per sufocar la revolta dels Segadors.
Per situar-nos en un context concret, direm que el país estava sacsejat de dalt a baix per
una revolta generalitzada (la segadora), i que el dia de Corpus s’havia cobrat la vida del
virrei comte de Santa Coloma. A més, els subversius campaven descontrolats i l’autoritat
reial era del tot inexistent, almenys a la capital, per bé que al Nord els terços reials eren
rebutjats d’un lloc a l’altre per contingents pagesos reunits pel sometent. En aquesta
situació d’extrema anarquía, Madrid optà per la força. Es van donar les ordres
necessàries per a la creació d’un megaexèrcit de 30.000 homes al capdavant del qual s’hi
posà al marquès de Los Vélez i al de Torrecuso, als quals se’ls va donar estrictes ordres
de sofocar la revolta a sang i a foc i d’entrar a Barcelona per restablir l’autoritat reial (i de
pas instaurar un nou règim polític ultracentralista). Los Vélez es prengué la missió al peu
de la lletra, i les autoritats barcelonines sabien que així seria[1].
Els primers miquelets
Que els miquelets que van sorgir el 1640 van ser els primers milicians amb aquesta
denominació, ho afirmen dues teories. La primera, el fet que, fins a aquella data el país
mai no havia estat massivament envait, sense comptar les puntuals incursions franceses a
la ratlla del Pirineu al llarg del XVI, massa breus, separades en el temps i focalitzades
molt al Nord. Per tant, no havia necessitat de practicar la guerra menuda d’una manera
generalitzada. Perquè una de les principals característiques del miquelet, és la pràctica de
la guerra menuda, o sigui, el conjunt d’accions sobtades d’assalt o sabotatge, encobertes
per la sorpresa i l’agilitat, amb les quals es colpejava un punt concret de l’exèrcit enemic
causant-li el màxim dany possible, per retirar-se tot seguit a l’esguard de les muntanyes.
Amb aquesta mena d’accions, aparentment de baixa intensitat, es pretenia desgastar al
contrari intervenint quirúrgicament en les seves bases logístiques[2]. En menor mesura,
els miquelets també podien ser emprats com a tropes auxiliars, amb funcions de control i
vigilància de passos muntanyencs, camins i fronteres[3].
5
Quant a la segona teoria, ens afilerem, malgrat la imprecisió, a la que donà N.SALES, per a
la qual les partides milicianes d’almogàvers, van ser anomenades miquelets pels propis
soldats hispànics que s’anaven concentrant a la ratlla d’Aragó per, un cop format l’exèrcit
amb el seu quadre de comandaments, lleves, cavalleria i artilleria arribats i a punt, creuar
la frontera i començar la invasió del Principat. La il·lustre historiadora només esmenta
amb ambigüitat els “castellans del front de l’Ebre”[4], obrint la porta a la possibilitat que la
denominació es forjés durant els primers anys de guerra. Tanmateix, la popularització
del nom, ja en els primers compassos del conflicte, no permet allargar la cronologia més
enllà d’aquest preparatius a la ratlla d’Aragó.
RAMON DE RUBÍ DE MARIMON (1601-1642) en la seva Relacion del lebantamiento de Cataluña,
en parlar dels miquelets que custodiaven els passos de montanya prop de Martorell
comandats per Diego de Vergòs, comentava:
“Con 500 micaletes, que assí se llamaron en el Campo de Tarragona a los hombres de la charpa[5],
por no llamarse en los motines por sus nombres, y en otras partes otros diferentes, más éste es el que
ha prebalecido”[6].
MAIOLINO BISACCIONI (1582-1663) els vinculava als almogàvers, quan comentà que Josep
de Margarit els comandava en assaltar Constantí:
“Almugaveri (e questa una Cavalleria leggiera da i Castigliani chiamata Micheletti, gente fiera e
difficile a trovarsi, percho scorre di volo & é como li Croatti in Germania, e li Dalmatini nello stato
Véneto, che chiamano Capelletti)”[7] [/ “(es aquesta una cavalleria lleugera que els castellans anomenen
Micheletti, gent orgullosa i difícil d’encarar, per ço que fugen volant & són com els Croatti a Alemània, i els
Dalmatini a l’estat Vénet, que denominen Capelletti”]
El francès ROGER DE RABUTIN, comte de BUSSY (1618-1693), tampoc els tenia massa ben
considerats a les seves memòries. Els topà en la campanya militar de 1654, prop de
Vilafranca de Conflent, quan els van apedregar des de les muntanyes. BUSSY els tractà de
bandits “veletes”:
“(est una espèce de bandits qui, sans aveu de personne, font la guerre per un parti qu’ils
affectionnent, une autre fois contre)[8]” [/ “(Són una mena de bandits que, sense estar cridats per ningú,
fan la guerra pel partit que més els convenç, i en una altra ocasió hi van en contra)”]
L’interrogant sobre l’etimologia d’aquest nom, ens portaria a valorar manta
especulacions. Pot ser la més verosímil sigui considerar el sentit itinerant i temporer del
miquelet català, que alternava la pràctica de la guerra amb les feines del camp, cosa per la
qual només resultava operatiu “de Sant Miquel [9 de maig] a Sant Miquel [29 de
setembre]”, període que el calendari del bon pagès deslliurava la pagesia de les
principals tasques del camp (segar, batre, veremar, etcètera), que s’esdevenien just abans
o després[9]. El miquelet era, doncs, un combatent a temps parcial.
6
Descripció
Per suposat, el caràcter amateur d’aquesta milícia, decidida i coratjosa, però sense cap
experiència militar, es va forjar a la llum d’una enorme indisciplina que la féu indòmita i
turbulenta. La misèria dels mitjans (i del país), féu la resta per convertir-los, a més, en
depredadors, bandits i extorquidors, segons el cas i quan calia. És la llegenda negra dels
miquelets, que si per un costat eren defensors de la terra, per un altre, s’ho cobraven, fins
el punt que miquelet va esdevenir sinònim de bandoler[10]. N.SALES ens n’ha deixat una
imatge força nítida, almenys quan se manlleva del que consideraven llurs contraris:
“indisciplinats, mig salvatges, poc respectuosos de jerarquies [...] poc inclinats a continuar
plantant cara quan l’enemic és més fort, sovint cruels, però àgils i rapidíssims, bons tiradors
(força més que la infanteria regular i molt més que les milícies), caminadors infatigables,
auxiliars indispensables en la guerra de muntanya”[11].
La diferència entre els miquelets i els milicians, sembla raure en el fet que els primers no
cobraven un salari ni eren llevats per un consell municipal, sino al marge de les lleves
oficials, aplegats arbitràriament i espontània, o tal volta per un particular, tant o més
brivall que ells, capaç en tot cas de liderar-los. Així, a diferència de les companyies de
soldats-veïns o milicians, els miquelets no depenien d’una institució de govern, ni s’hi
subjectaven en res. Anaven per lliure dins d’uns límits difícils de concretar. Segons
X.TORRES, alguns pertorvaven les lleves de milicians i l’objectiu de les autoritats era
exhortar-los a que deixessin de perpetrar delictes, i en canvi formessin part de les lleves i
anessin a lluitar al front. Aquestes companyies soltes van ser denominades, en un
principi, de “almogàvers” (com ho era la primigènia que va aixecar Francesc
Cabanyes[12]). Un full volander deia, dels miquelets que a finals de 1644 prengueren
part en l’atac a Tartareu, que eren “soldats del país, que vuy se diuen Miquelets, y antigamêt
Almugavers, que van carregats de armas de foc”[13]. Estaven integrades per segadors,
menestrals urbans, desarrelats i segons les crides militars de 1641, “gent vaharosa pràctica
en les armes”, “gent que té poch que pèrdrer, y de ninguna reputació”, “vagamundos y gent
inquieta y perniciosa...”[14]. No sembla que la condició seglar barrés el pas als que hi
tenien vocació, com es pot deduïr del registre d’un enterrament de 5 de juliol de 1641 als
sacramentals de Reus, relativa a “un frare michalet...”[15].
Si es podien considerar miquelets els primers desvagats que es van llevar a Barcelona per
enviar-los a aturar l’escomesa de l’exèrcit de Los Vélez, la definició donada no podia ser
més exacte en quant a la indisciplina i turbulència del seu ànim. Ramon de Guimerà i
Josep de Margarit foren els primers a acudir al front del Sud, emportant-se com a
soldats, allò que, a corre-cuita, s’havia trobat i pogut llevar: desocupats, esguerrats, joves
adol·lescents, canalla treta d’esglésies on s’havien asilat i demés delinqüents habituals,
que van resultar del tot inobedients i als que únicament els motivava la possibilitat de
robar. Així, van matar un sergent i nou soldats per robar-los, assaltaren els diners del
socor de la companyia i cremaren algunes cases. A Margarit van arribar a posar-li les
pistoles al pit, i a Guimerà el van amenaçar de llençar-lo al foc i s’hagué de rodejar d’un
grapat d’incondicionals que els mantenien a distància, a tret de mosquet[16].
7
És cert que Margarit va saber domar-los, i els acabà convertint en soldats aptes per a la
vida militar, i també que amb el temps, millorà la qualitat de les lleves. Tanmateix,
persistí aquesta voluntat a no subjectar-se a cap dinàmica imposada ni normativa militar,
fins el punt que quan van ser màsivament requerits per al setge de Tarragona de 1641,
venien i marxaven quan els hi semblava bé:
“gente del pais ay muchos unos dias, y otros muy poca, que en esto nunca ay número. Esto porque se
van y bienen como quieren [...] De la gente del pais no ay que hacer caso, que es todo confusión [...] Y
los de la tierra, poco sujetos a la milicia y se van y vienen como se les antoja, sin que esto haya quien
se atreva a remediarlo...”[17].
El flash sobre la imatge que ens falta del miquelet, ens el donen un parell de comentaris.
Els de les terres del Nord de finals del segle XVII vestien “burells amb ‘capote, grande
culotte, espadrilles et bonet à la mode du pays’, amb dues pistoles i punyal, corn o trompa
marina, no es podien confondre amb altres soldats”[18]. Però els de 1640, al Camp de
Tarragona: “venían todos con sus escopetas largas y sus charpas con dos pistolas y coletos de
ante...”, segons consta al foli 55 del dietari que tot seguit comentem.
Els miquelets vistos pels hispànics
Barrejades amb dades documentals d’arxiu, comptem amb un testimoni d’excepció:
l’autor d’un dietari de l’època, en castellà, que descriu els pormenors d’aquells dos
primers anys de guerra. El Diario de las guerras de Cataluña por los años 1640, 1641 y 42 va
ser redactat per un alt comandament de l’administració militar hispànica, establerta a
Tarragona[19]. Els comentaris que fa supuren una pregona malícia contra el país i els
seus habitants, més encara, contra els qui gosaven fer-los front, però a l’hora no deixen de
ser definidors i suggerents, i alguns tenen una tremenda força descriptiva. Ens ajudarán,
sens dubte, a modelar la imatge encara difosa d’aquests primerencs miquelets.
Les primeres notícies sobre miquelets que tenim són del mes de novembre de 1640,
efectivament, molt poc abans que el marquès de Los Vélez marxés sobre Tortosa. En
detectem a Tortosa i a Reus. El cap dels miquelets tortosins, Jaume Guasch, protegia
Ginestar i Rasquera[20]. D’altra banda, per rebuts conservats a l’Arxiu Comarcal del Baix
Camp, sabem que el Consell de Reus s’havia gastat quasi una vintena de sous en mitja
càrrega de vi “per los miquelets”, i una mica de vi blanc per als seus capitans. Els rebuts
porten data de 18 de novembre de 1640[21].
Eren milicians llogats per la Diputació del General? O eren miquelets? Els hispànics
sembla que els distingien millor que no pas nosaltres. La primera experiència que van
tenir amb ells fou el 18 de desembre de 1640, quan, prop de Tarragona, van topar amb
500 miquelets. Van necessitar el gros de la cavalleria per desbaratar-los, occir-ne uns 200 i
fer nombrosos presoners. Eren “500 hombres de los bravos, que aquí llaman miqueletes, y se les
conoce serlo, porqué dice D. Álvaro de Quiñones que pelearon excelentemente…” (8v.).
Els van tenir altre cop al davant a Martorell, on ultra foragitar-los en van matar un munt
més. Per contra, ells feien igual amb qui trobaven distret. Aquells dies, ho havia estat el
fill del senyor de Benalmazán, que s’havia avençat imprudentment sense escorta. Els
8
seus no en van saber res més durant uns dies, fins que un calfred els recorregué tota
l’espinada en trobar-lo estés en un paratge abandonat “sacada la lengua, cortadas orejas y
nariçes y desjarretados braços y piernas, q[ue] causó general lástima…” (f. 18).
Dos dies més tard de la desfeta de Montjuïc, l’autor del Diario temia que de tornada “se
juntasen luego en este lugar hasta tres mill ombres y los 1.500 d·ellos micheletes, con yntento de
degollarnos al pasar...” (f. 25). És curiós que sabés que la meitat dels efectius enemics estava
format per miquelets. És possible que per a ells, fossin miquelets aquells combatents
desaforats del control d’institucions governatives i sobretot terriblement sanguirolens.
Tres dies després de Montjuïc, els hispànics en franca retirada (per no dir desbandada)
passaven de tornada per Vilafranca del Penedès, i pogueren contemplar les barbaritats
que els miquelets van cometre a l’hospital on guarien els militars hispànics:
«avian degollado 150 de los enfermos que quedaron aquí, y al capitán D. Juan Baptista de
Veroyz que quedó curándose, después de averle lardeado en manteca, le asaron en medio de la plaça
[...] diçen lo hiçieron los miqueletes [...] y fueron degollando a la pobre gente y luego pasaron al
conbento a donde se avian acojido muchos y allí en los claustros de arriva degollaron más de 30,
esta[nd]o el claustro alto y bajo tan llenos de sangre que causa orror [...] Se van prendiendo
algunos micheletes, no sabemos lo que se ará de ellos, aunque vemos lo que açen de los nuestros” (f.
24).
Allí a Vilafranca, Los Vélez féu capturar una trentena de miquelets que s’endugué al
Vendrell “y algunos d·ellos con los alfanxes y cuchillones llenos de sangre de los que avian
degollado...” (f. 25v.). Els primers dies de febrer, 1.500 miquelets s’havien emparat de
Valls, retenint els jurats, “conócese que toda esta gente son miqueletes para obrar quando
quieren como tales» (f. 26-26v.). Fidels al sistema de fer xixines tot soldat hispànic que
caigués a les seves mans, aquells dies a la capital vallenca van trobar “degollados y metidos
en un muladar a D. Fran[cis]co de Medina, capitán de ynfantería del tercio y un ayudante y siete
soldados que pareçe se avian adelantado a su alojamiento teniéndolo por seguro y les costó la
vida…” (27); uns dies després, en un pou, en trobaven 18 més “que según pareçe devian ser
de los que se quedaron allí quando marchamos la buelta de Barcelona”[22] (f. 28).
A 22 de març següent, en una incursió sobre les Borges del Camp, els hispànics van fer 50
presoners, la majoria naturals del poble. Sota paraula d’un frare agustí tramès allí pel
vicari de Tarragona, van alliberar-los a tots menys a quatre, que van identificar com
miquelets i “solenísimos vellacos y conocidos por tales en toda la tierra” (35v.). L’últim dia de
febrer de 1642 els hispànics capturaven “ocho miqueletes de los famosos que an echo algun
daño estos dias en los que topavan a la desilada” (f. 288). Efectivament, els hispànics savien
que “se desmandan los soldados a buscar de comer y deguellan los micheletes quantos cojen…” (f.
295v.). El febrer de 1645 entraven a la Cort 50 miquelets presos, “o bandoleros”, juntament
amb un frare franciscà, “porqué a cuantos castellanos cogían, el fraile los confesaba y ellos los
desollaban...”[23].
Sembla, doncs, que els hispànics consideraven miquelet tot aquell contrari capaç de les
accions més atroces i cruels, cosa que devia contribuir notablement a fer-los temibles, fins
el punt que un impressionat hidalgo castellà els descriví com a “furias desatadas del
infierno”[24]. Així, no resulta difícil de creure que l’enemic número u de la causa
9
hispànica, Josep de Margarit fos “el caudillo de los miqueletes...”, estant-se al coll de Cabra
amb 2.000 d’ells i 600 cavalls (f. 24v.). Era l’únic que s’hi podia imposar una mica “viendo
los robos e insultos tan grandes que en todas partes acian los miqueletes con achaque de defender
la tierra, les quitó el sueldo y los despidió” (f. 28v.), i més tard publicà bans prohibint a la
gent fer-se miquelet “sino que todos se rrecojan a quarteles y se alisten, cosa que dicen los del
pays será ynpusible de conseguir...” (f. 53). Més tard, fou el propi La Mothe qui decretà “que
ningún catalán, pena de la vida, pueda traer armas en campaña si no es asentando plaça de
soldado, de que se rieron los miqueletes…” (f. 352).
Ja llavors, els miquelets tenien la mala fama guanyada i eren la constant preocupació de
les pròpies autoritats locals. Una notícia dels primers dies de 1644 ens assabenta que
inclús per a aquestes podia ser difícil identificar un miquelet. A Tarragona, tenien pres
Joan Molner, acusat de “michalet y que és estat en la mort de un soldat que los michalets
mataren”, però Francesc Molner insistia davant del consell municipal en la innocència del
seu germà, assegurant que no era miquelet ja que treballava de corder. Aconseguí que els
jurats de Valls l’avalessin, admetent que el pres “no és de mala vida y fama”. Per als
vallencs, els miquelets eren com una plaga, i dos mesos després s’instal·laven al camí ral
“per poder robar la gent s·en tornarà del mercat y quissà per robar lo blat...”[25].
Allotjament a Reus
El 2 de març de 1641 Francesc Cabanyes escribia als jurats de Reus, advertint-los
seriosament que “p[er] ningún cas dexen entrar ninguna manera de gent armada a títols de
miquelets dins exa vila p[er] ocasió de q[ue] si entraven és sert sucseiria algun estrago...” [26].
L’advertència fou debades. L’1 de maig següent: «entró un golpe de miqueletes con
consentimiento de los del lugar y se llevaron catorçe o quinçe soldados con sus cavallos, y ayer
volvieron a buscar por las casas los soldados que avia enfermos y degollaron veynte y dos…»
(61v.).
Reus acollí els allotjaments catalanofrancesos, els gals als afores i els miquelets dins de la
vila (77v.-78). Els reusencs van lliurar-se d’un saqueig en regla perque composaren amb
Negre i el Dr. Pere Morell, capitans de miquelets, als quals donaren 100 lliures[27]. El
maig de 1642 la derrota de l’exèrcit del marquès de Povar féu retrocedir els hispànics en
tot el Camp de Tarragona. De Reus van haver d’exilar-se part d’aquella oligarquia
declarada filipista, la qual trobà refugi al redòs de Tarragona. La part que no va
abandonar la vila s’acreditaren a favor de la terra, i com a tals, La Mothe prohibí, a pena
de la vida, que cap capità de miquelets els causés cap mena de dany o perjudici[28].
Les accions de guerra... i de pillatge !
A banda i per sobre de les destralades que poguessin cometre, els miquelets eren
principalment defensors de la terra, i com a tals practicaven la guerra menuda contra
l’invasor hispànic. El 8 de març de 1641 400 miquelets baixaren a prop de Valls i eren
foragitats per la cavalleria, que en degollà una quarantena (f. 32). A finals del mes d’abril,
prop de Torredembarra s’emparaven de 40 mules amb les seves carretes i carreters, botí
que van haver de deixar en sortir la cavalleria d’aquella caserna i degollar-ne uns 22 «de
los más escojidos de esta canalla» (f. 54v.). A més, van fer alguns presoners que enviaren a
10
Constantí “para ver lo que declaran y castigarlos, porque son de las caveças de esta canalla...”. A
Tarragona, els frares dominics quedaven sovint amb els miquelets per passar-los
desertors de l’exèrcit hispànic que volien tornar a casa i arribar a l’Aragó (f. 55v.-56),
sobretot portuguesos, mercenaris que amb la recent restauració a Portugal s’adonaven
que militaven al bàndol equivocat[29].
Representació d’un dels més famosos miquelets, Pere Joan Barceló Anguera, àlies “Carrasclet”.
[Dibuix de Francesc Riart i Jou © ARA LLIBRES.
www.11setembre1714.org/Unitats/imatges-unitats/miquelet-12.html ]
11
A mitjan gener de 1642, la cavalleria hispànica s’ho pensava dues vegades abans d’acudir
a guardar els passos del coll de Balaguer, “viendo esta canalla de miqueletes, no tendran allá
ora de seguridad…” (f. 267v.). El 4 de febrer següent un escamot de cavalleria aconseguia
acorralar una trentena de miquelets en una casa forta prop del Llorito (Tarragona), no
eren prous per reduïr-los i abans de que apareguessin reforços, es van fer escàpols
“viéndose acorralados de la patrulla se arrojaron por un revaço, que son propiam[en]te gatos
montesses…” (f. 276). L’agilitat dels miquelets era proverbial entre els hispànics. L’estiu
de 1652 n’embestiren un grup a la Riera de Gaià (que sabotejava lleves i molins) i es
dispersaren tan ràpidament que als ulls dels seus admirats atacants semblaven volar amb
ales “(volaron más los miqueletes como tenían alas)”[30].
A finals de març de 1642, occien el prevost general de l’exèrcit, prop del Perelló, i també
sorprenien la companyia de cavalls de Príam Matoz, que s’havia ficat “en un barranco a
descansar y los miqueletes que les venian espiando // en viéndoles desmontados y los cav[all]os sin
bridas, les dieron la carga de manera que q[uan]do quisieron volver por ssi no pudieron” (f. 306).
Eren miquelets els 50 valents que aquell 1642 defensaren Arnes, juntament amb els
naturals del poble, de l’escomesa del baró de Molinghen. El való hispànic atacà la
població amb 1.400 infants i 400 cavalls i ells van resistir durant un parell de dies, fins
que els naturals capitularen. Com els miquelets savien que no hi hauria quarter per a ells,
van formar en esquadró i sortiren a trets disposats a tot, aconseguint pas franc[31].
A Tortosa no era pas diferent. Cap al final de 1642 disputaven el control del territori rural
riberenc als hispànics, arribant la seva influència fins a les portes d’aquella capital.
Campaven lliurement per la zona, sense cap oposició, capturaven i mataven molts
pagesos i robaven bestiar. Molts d’ells eren d’Amposta i amb la col·laboració d’alguns
altres de Tortosa van ordir un complot per emparar-se de la ciutat. La conxorxa fou
descoberta i ràpidament neutralitzada, emmig dels retrets del governador Antonio de
Saavedra que, en un rampell, acusà els procuradors de “miquelets”, en denunciar que la
comunicació dels naturals amb aquella gent a la vegueria, era constant. Als miquelets
inculpats se’ls confiscaren els béns, se’ls envià a galeres i alguns foren penjats. El seu cap,
Pau Bages, fou degollat i esquarterat públicament. El 21 de novembre de 1642, la tropa
de miquelets de la castellania d’Amposta, encapçalada per Cabanyes, irrumpí al
monestir franciscà de Jesús i a més de la plata, s’endugueren sis frares per bescanviar per
altres eclesiàstics empresonats[32]. En fi, les accions militars en les quals van seguir
participant, sempre com un cos auxiliar de l’exèrcit regular francès, foren innumerables
al llarg de la guerra, i en qualsevol front obert.
Però el miquelet-soldat es desdobla en el miquelet-lladre. Des de 1640 i continuadament
els següents anys, la partida de miquelets de Miquel Barbaroja, va estar robant i
depredant per tota la franja d’Aragó[33]. L’abril de 1642 els miquelets eren força actius a
la zona de l’Ebre. Havien entrat a Ulldecona, Alcanar, Amposta i la Sènia per saquejar i
havien estat rebutjats. Van assaltar un bergantí que sirgava Ebre amunt i van robar el
bestiar dels tortosins que peixia als ports del delta[34]. Al Camp de Tarragona, tampoc
restaven quiets. La primera meitat de juny de 1642, malgrat els bans prohibint causar cap
12
dany als de Reus, un grup de miquelets van robar a molts particulars les mules, mentre
eren llaurant la terra. Les autoritats catalanes s’hi posaren desseguida i d’Ardena partí
amb un escamot de 25 cavalls a encalçar-los, assegurant que “no pararia fins estigués
remediat lo negoci, sinó que·s havian pujats de por a la muntanya...”, i que havien fet publicar
bans prevenint que ningú no els ajudés[35]. Igualment, els primers dies d’agost següent,
un riudomenc escrivia els jurats reusencs comunicant-los que “Ayr, ja closa la nit, vingué lo
vargé de v[ostras] m[ercè]s, así a la villa i mentres fonch así antraren tres michalets, o tres lladres
per milor dir, i s’enportaren una ... de farina de la de v.ms.”[36]. A la segona meitat d’octubre,
a la Selva del Camp n’estaven tips dels miquelets, i els jurats resolien elevar una carta
especificant “tot lo que passa per así dels desastres que fan los micalets, ho lladres, per millor
dit”[37]. Els primers dies de 1643, el governador hispànic de Tarragona es lamentava “que
es bergüenza que quatro pícaros hagan tanto daño...”[38].
Miquelets hispànics a la Catalunya meridional?
Que hi va haver miquelets que van lluitar per Felip III, no és pas nou, i de fet les
aportacions principals que s’han fet sobre els miquelets, han estat centrades sobretot en
els midiseculars (de vers 1650), resaltant que n’hi va haver en els dos bàndols. Fins el
punt d’haver-los d’anomenar miquelets “de la terra” (després “francesos”) i miquelets
“espanyols” (o “miqueletes nuestros”, com deien les fonts hispàniques dels que
prengueren part en el setge final de Barcelona al seu costat)[39]. El febrer de 1652 les
actes del Consell de Vimbodí es referien a “que si acàs tant los francesos com castellans si
micalets de la una part si altre…”[40].
Més difícil és trobar-los durant aquests primers anys de guerra, però a l’igual que les
meigues: pot costar creure que existiren, però “haberlos, ¡ailos!”. En el mes de desembre,
JORDI VIDAL recull un testimoni imprecís “En la villa de Tivenys tingueren particular
escopetades, lo pitjor és estat que no són estades ab lo enemich, que fora estat menys lo dany”[41].
Un fullet volander de gener de 1642 ens explica cóm el capità de miquelets Panarada
assaltà per engany el castell d’Astor, a la vora de l’Ebre, guanyant-lo per a l’Àustria[42].
També sabem que robaven indistintament a hispànics, a catalans i a francesos, emparantse tot seguit, al redòs del contrari, almenys segons un comentari dels PP. jesuïtes, “Que
los miqueletes (forajidos de Cataluña) habían robado un convoy del Francés y llevádosele a
Tarragona, donde se ampararon de nuestra gente”[43]. Què hauríem de dir del centenar de
miquelets de la Vall d’Aran que atrinxerats a Viella feren front a l’expedició de càstig que
dirigí Josep de Margarit, el 1643?[44].
Epíleg
El 1641 les companyies de miquelets van ser disoltes formalment. Alguns miquelets
tornarien a casa, d’altres formarien part de lleves locals o del batalló[45]. Però un
contingent inassimilable subsistí al marge del control governatiu, aquadrillant-se i
protagonitzant, com hem vist, manta accions militars al llarg de tota la guerra. Van ser
famoses les partides de miquelets de la segona fase de la guerra, a partir de 1652, que
operaven a la frontera septentrional del país. Durant el segle XVIII moltes van passar a
lluitar per al rei de França en diferents fronts de guerra europeus, sempre muntanyencs.
13
Ens queda el mal regust de les crueltats de què van ser capaços alguns dels miquelets siscentsquarantistes. Ja hem vist cóm van assassinar (o almenys d’això els acusaven) soldats
hispànics convalescents a l’hospital de Vilafranca (i al de Constantí), cóm van esquarterar
Benalmazán junior, cóm van enllardonar de mantega el pobre capità Veroyz per
sofregir-lo emmig de la plaça, o cóm al front de ponent espellotaven tot soldat castellà
que queia a les seves mans (suposem que amb un sistema similar al de la “camisa
afgana” amb la qual els muyahidins obsequiaven els soldats de lleva russos presoners
quan els van envair ara fa pocs anys). D’on és que van sortir aquests monstres infernals,
capaços de crueldats com aquelles?
Podem especular una resposta: van ser fills de la crua dinàmica de guerra imposada al
país, i la crueltat els devia emergir arrel de les vivències patides amb la brutalitat de la
campanya militar duta a terme pel marquès de Los Vélez, a finals de 1640. La cronologia
és clara, els fets també. Passem per alt l’hecatombe de la campanya per a la recuperació
de la fortalesa de Salses, que durant el 1639 es va cobrar unes 10.000 víctimes[46] en
números rodons (cosa que significa, no ho oblidem, el 2% de la població i vora del 4% de
la població activa del país), allotjaments, bagatges i carretatges abusius, i ens centrem
únicament en la campanya militar de repressió de la revolta segadora. Los Vélez venia
amb instruccions clares de sufocar una rebel·lió, no pas d’enfrontar-se a un exèrcit
d’igual a igual. La seva actitud respecte al contrari era, doncs, molt diferent de la que
guardaria poc després davant de l’exèrcit regular francès. No hi havia quarter per als
catalans[47] i a més calia escarmentar-los amb accions que per la seva contundència no
deixessin lloc a la tebior. No l’hi van deixar. En el mes de desembre[48], sortint de
Tortosa i fins que no arribà a Montjuïc, va assaltar, saquejar, incendiar i massacrar Xerta,
Aldover, Tivenys, El Perelló, Hospitalet, Cambrils, Vila-seca i Martorell. I massacrar vol
dir que no van fer més presoners que els imprescindibles per sostreurer-los informació.
Al Perelló van penjar la major part de la dotzena de valents que es van quedar fent-los
front; al coll de Balaguer la cavalleria va perseguir els milicians que fugien muntanya
avall occint-ne a centenars a la carrera; en van deixar quatre penjats al punt més alt. A
Cambrils, per acció o per omissió van ser assassinats més d’un miler de milicians, la
meitat quan ja sortien rendits confiant en la paraula donada; els principals caps catalans i
els jurats de la vila, també van ser penjats dels merlets cambrilencs, sense un judici
sumaríssim que pogués rebre tal denominació. Vila-seca i Salou foren l’escenari de noves
atrocitats i tomba de molts més patriotes. A Martorell la cavalleria tornà a protagonitzar
corredisses i degollines, i no cal dir des d’on van acabar penjats els jurats locals.
El mateix autor del Diario que hem utilitzat per conèixer el punt de vista dels hispànics,
s’extén en brutalitats comeses pels militars de Felip III. Camí de Montjuïc, el prior de
Navarra va calgigar Aitona “y otro lugar de Cataluña, por averle muerto dos soldados en
superchería, y que a este precio diçe los a de costar qualquier soldado que le mataren” (f. 29v.); el
7 d’abril de 1641, no podent assaltar una casa forta prop de Valls que defensaven un
reduït grup de desesperats, es va manar “poner fuego a la casa. Hízosse assí y abrasaron a los
que estaban dentro” (f. 41v.); en una altra casa mataren cinc dels defensors, perdonant
vells, dones i nens (encara…) i robant 250 caps de bestiar. El nostre dietarista, opinava
que se n’haurien de fer més sovint d’aquella mena d’incursions contra la població civil
per depredar i assassinar, perquè “sin duda, se aria gran daño a esta jente y por lo menos los
14
traeríamos ynquietos y corridos de una parte a otra” (f. 42). El 4 de maig, la cavalleria capturà
tres presoners “del pays”, als quals “se les m[an]dó dar tormento para tomar not[ici]a
verdadera del grueso del exército del enemigo…” (f. 63).
Davant d’una brutalitat tan extrema com aquesta (massacres, assassinats, incendis,
tortures), ens ha d’extranyar que aparegués gent ferèstega i muntanyenca, víctimes de la
misèria i de la repressió militar, que no fes amb els militars hispànics allò que havien vist
que feien amb els seus? Que no s’acarnissessin com havien vist que s’acarnissaven ells?
NOTES
[1] Vegeu: FLORENSA I SOLER,
NÚRIA; GÜELL, MANEL. ‘Pro Deo,
pro rege et pro patria’. La
revolució catalana i la campanya
militar de 1640 a les terres de
Tarragona. Barcelona: Fundació
Salvador Vives Casajuana /
Ómnium, 2005; SIMON I TARRÉS,
ANTONI. Pau Claris. Líder d’una
classe revolucionària. Barcelona:
Abadia de Montserrat, 2008
(Abat Oliba; 285).
[2] GÜELL, MANEL. “Guerra
menuda, menuda guerra!”. A
Carn! [En línia] Maig de 2012,
núm. 19, p. 4-5. Disponible a:
www.acarn.cat.
[3] TORRES I SANS, XAVIER.
«Segadors i miquelets a la revolució catalana (1640-1659)”. A:
La Revolució catalana de 1640.
Barcelona: Crítica, 1991, p. 82.
[4] SALES, NÚRIA. Els segles de la
decadència (segles XVI – XVIII).
VILAR, PIERRE (dir.). Història de
Catalunya. Barcelona: Edicions
62, 1989, volum IV, p. 349.
També TORRES. «Segadors i
miquelets…», p. 82.
[5] O sigui, armats. La xarpa o
baldric era una banda de cuir
que passada per damunt de les
espatlles per aguantar l’espasa.
[6] SIMON I TARRÉS, ANTONI (a
c.d.). Cròniques de la Guerra dels
Segadors. Barcelona: Fundació
Pere Coromines, 2003 (Autors
Catalans Antics; 14), p.299 n.310.
[7] BISACCIONI, MAIOLINO.
Historia delle guerre civili di questo
ultimi tempi, descritta dal co...
Bolonya: Carlo Zenero, 1653, f.
250. Agraïm aquesta referència a
Àlex Claramunt, que ens la féu
arribar amablement.
[8] RABUTIN, ROGER DE.
Mémoires de… comte de Bussy,
Lieutenant General des Arme’es du
Roi, et Mestre de Camp General de
la Cavalerie lègere. Nouvelle
édition…. París: Charpentier,
1857, 1r volum, p. 367.
[9] SALES, NÚRIA. Senyors
bandolers, miquelets i botiflers.
Estudis sobre la Catalunya dels
segles XVI I XVII. Barcelona:
Empúries, 1984, p. 113 i ss.
[10] TORRES. “Segadors i
miquelets...”, p. 88.
[11] SALES. Senyors, bandoler,
miquelets..., p. 109.
[12] GÜELL, MANEL. “El
personatge: Francesc Cabanyes,
el primer segador almogàver”,
A Carn! [En línia], Maig de 2006,
núm. 1, p. 14-17. Disponible a:
www.acarn.cat
[13] Relacio dels bons successos
que han tingut las armas de sa
Magestat Christianissima, y
Catalanas en la Conca de Orcau y
entre Fraga y Lleyda, contra las
Castellanas. Y copia de una carta
del Senyor le Tellier Secretari de
Estat, escrita al Senyor president de
Marca. Barcelona: Pere
Lacavalleria, 1644, f. 7 [Publicat
en facsimil a ETTINGHAUSEN,
HENRY. La guerra dels Segadors a
través de la premsa de l’época. IV.
Barcelona: Curial, 1993, II, núm.
15
130, 879-886, p. 884].
[14] TORRES. “Segadors i
miquelets...”, p. 80 i 82-83.
[15] Arxiu Històric Arxidiocesà.
Tarragona [= AHA], Parroquial
de Sant Pere de Reus, òbits, 16391667, capsa 58, núm. 123.
[16] SIMON TARRES, ANTONI ESPINO LÓPEZ, ANTONIO. “Les
institucions i formes
d’organització militar catalanes
abans de la guerra dels
Segadors”. Pedralbes, 13/1 (1993
= Les Institucions Catalanes.
Tercer Congrés d’Història
Moderna de Catalunya,
Barcelona, desembre de 1993)
143-150, p. 149 i GÜELL, MANEL.
El setge de Tarragona de 1641. Tarragona: Arola, 2003, p. 105-106.
[17] GÜELL. El setge..., p. 36.
[18] SALES. Senyors, bandolers,
miquelets..., p. 108-109.
[19] Biblioteca Nacional
d’Espanya (= BNE), Manuscritos,
reg. 2.337. Consta com autor
ANTONIO PELLLICER Y TOVAR,
però una atenta lectura resulta
concloent per descartar-lo com a
tal. Vegeu GÜELL, MANEL. «El
Diario de las guerras de Cataluña
por los años 1640, 1641 y 1642. Un
dietari inèdit dels primers anys
de la guerra de Separació al
Camp de Tarragona (16401642)». Butlletí Arqueològic,
RSAT, 33 (2011) [en premsa]
[20] MUÑOZ I SEBASTIÀ, JOANHILARI. “La Guerra dels
Segadors a les Terres de l’Ebre
(1640-1651)”. Recerca, AHCTE,
Tortosa, 6 [2002] 43-77, p. 57.
[21] Arxiu Comarcal del Baix
Camp [= ACBC], Fons municipal
de Reus, lligall “Guerras conra
Francia”, 1542-1764, reg. 1756,
núm. 19.
[22] Notícia reproduïda
successivament a ALENTORN I
BALLESTER, FRANCESC. Els
vallencs pel carrer de l’amargura
(la vila de Valls a través de la
guerra de Separació) 1639-1660.
Valls: E.Castells, impresor, 1931,
p. 47-49, i a GÜELL, MANEL.
“Valls durant els primers anys
de la guerra dels Segadors”.
Quaderns de Vilaniu, Valls, 39
(2001) 47-69, p. 51. En aquest
últim treball, vam poder
corroborar les morts dels
militars hispànics, contrastant
amb els llibres d’òbits de la
parroquial vallenca.
[23] Cartas de algunos PP. de la
compañia de Jesus sobre los sucesos
de la monarquia entre los años de
1634 y 1648. VI vols. A: Memorial
Histórico Español. toms XIII-XIX,
Madrid: Impr. Manuel Tello,
1861-1866, vol.VI, p.26 i 30.
[24] TORRES. “Segadors i
miquelets...”, p. 80.
[25] Arxiu Comarcal de l’Alt
Camp [= ACAC], Fons municipal
de Valls, Actes del Consell, 16431663, reg. 101, f. 11 i 16v.
[26] Francesc Cabanyes,
governador, als jurats de Reus,
Constantí-Reus, 2-03-1641.
ACBC, Fons municipal de Reus,
correspondència, 1601-1643, reg.
509, camisa 1641.
[27] ACBC, Fons municipal de
Reus, Actes del Consell, 16361673, reg. 12, f. 208.
[28] La Mothe als jurats de
Reus, [Barcelona]-Reus, 9 de
maig de 1642. ACBC, Fons
municipal de Reus,
correspondència, 1601-1643, reg.
509/2, camisa 1642.
[29] En vam parlar de tot plegat
a GÜELL. El setge..., p. 150.
[30] Conquista de Cataluña por el
Marqués de Olías y Mortara. S.l.;
s.e., s.d. [d.1652], p. 141.
[31] Relacion muy verdadera de las
trayciones, y crueldades con que el
Conde de San Guin y sus soldados
entraron, y saquearon la villa de
Arnes. Barcelona: Iaume
Mathevat, 1642, f. 5, 6 i 11.
[ETTINGHAUSEN, II, núm. 86, p.
621-635, p. 625, 626 i 631].
[32] MUÑOZ. “La Guerra...”, p.
62 i MUÑOZ I SEBASTIÀ, JOANHILARI; ENRIC QUEROL COLL. La
Guerra dels Segadors a Tortosa
(1640-1651). Valls: Cossetània,
2004 (Fundació Privada DuranMartí; 2), p. 39-40, 47 i 50.
[33] Copia de una carta que un
capita ha enviat del nostre camp, a
un cavaller desta Ciutat de
Barcelona, donantli avis de tot lo
contengut, y en lo estat que està lo
Comtat de Ribagorsa, y las vilas
que han cremadas, y saquejadas en
dit Comtat, per orde del
Excelentissim Señor Mariscal de la
Mota. Com son Calasans, Peralta
de la Sal, y altres Vilas, y llochs.
Barcelona: Iaume Mathevat,
1643, f. 4 [ETTINGHAUSEN, II,
núm. 95, 681-685, p. 684].
[34] MUÑOZ-QUEROL. La Guerra
dels Segadors..., p. 88.
[35] ACBC, Fons municipal de
Reus, lligall “Guerras contra
Francia”, 1542-1704, lligall II
(1641-1704), núm. 33.
[36] Francesc Ferran als jurats
de Reus, Riudoms-Reus, 6 d’agost de 1642. ACBC, Fons municipal de Reus, correspondència,
1601-43, reg. 509/2, camisa 1642.
[37] Arxiu Històric Municipal
de La Selva del Camp [=
AHMLS], Fons municipal de La
Selva del Camp, Actes del
Consell, reg. 16, 1640-1643, s/n.
[38] Juan de Arce al Dr. Cosme
Anguera, Tarragona-Reus, 5 de
gener de 1643. ACBC, Fons
municipal de Reus,
correspondència, 1601-1643, reg.
509/2, camisa 1643.
[39] SALES. Senyors, bandolers,
16
miquelets…, p. 107; TORRES. “Segadors i miquelets…”, p.82 i 89,
i Conquista de Cataluña…, p. 65 i
68.
[40] CAIXAL I MATA, DAVID DE.
«Vimbodí i la guerra dels
Segadors (1640-1659)». Vimbodí,
104 (agost de 1998) 8.
[41] VIDAL PLA, JORDI. “La
Guerra dels Segadors al
Penedès”. A: ARNABAT, RAMON
(a c.d.). Els Moviments Socials al
Penedès. Actes del II Seminari
d’Història del Penedès. Barcelona:
Institut d’Estudis Penedesencs,
2001, 67-85, p. 72-73, p. 77 n.43.
[42] Relación verdadera de todo lo
sucedido en Cataluña desde los
primeros de Setiembre del año
passado de 1641, hasta mediado
Febrero de 1642. Contiene el
socorro de Perpiñán y otros buenos
sucesos de las armas de su
magestad contra las de Francia.
Sevilla: Iuan Gomez de Blas,
1642. [ETTINGHAUSEN. I, núm.
59, p. 431-439].
[43] Cartas..., vol. V, p. 10.
[44] Carta enviada por un musur
frances, a un cavaller de aquesta
ciutat, del modo, y manera que son
exits los Castellans del Castell Lleo,
y de totas las provisions que se son
trobadas dintre. Barcelona: Iaume
Mathevat, 1643, f. 2
[ETTINGHAUSEN, II, núm. 92, 665669, p. 666].
[45] TORRES. “Segadors i
miquelets...”, p. 83.
[46] GÜELL, MANEL. Camí a la
revolta (1625-1640). Lleida:
Universitat, 2008 (Josep
Lladonosa; 9), p. 157.
[47] Sobre la qüestió del
quarter, vegeu GÜELL. El setge...,
p. 139-145 i GÜELL, MANEL.
«Una precissió: repressió versus
contra-sedició» A Carn ! [En
línia] .Novembre de 2007, I
Número Extraordinari, p. 2-4.
Disponible a: www.acarn.cat
[48] Seguim FLORENSA-GÜELL.
“Pro Deo…, p. 185, 190, 192,
204-209, 226 i 250.
Els camps d’aviació
de la guerra. 19361939
[23/3/20+2]
David Gesalí Barrera
David Iñíguez Gràcia
Investigador de l’ADAR
Investigador de l’ADAR
dd.iniguez@gmail.com
Resum: La logística és un aspecte militar dels més decisius. A la guerra aèrea els aeròdroms tenen un
paper rellevant: són parcs que custodien avions, són magatzems de munició i de peces mecàniques,
acullen un estat major i un gran equip tècnic i de complement encarregat de la vigilància, reparació i
funcionament dels avions. Durant la Guerra Civil, la República creà i habilità un gran nombre
d’aeròdroms arreu del país, en diferents fasses, a tenor de l’evolució de la guerra. L’enginyer militar
Miguel Ramírez de Cartagena y Marcaida i els assessors soviètics hi van tenir un protagonisme principal.
Paraules clau: Aeròdrom, avió, Guerra Civil, guerra aèria, Generalitat de Catalunya, xatos, la Gloriosa.
Estadística: 23 notes, 3 centres documentals consultats, 22 obres bibliogràfiques citades.
Resumen: La logística es un aspecto militar de los más decisivos. En la guerra aérea los aeródromos tienen
un papel relevante: son parques que custodian aviones, son almacenes de munición y de piezas
mecánicas, acojen un estado mayor y un gran equipo técnico y de complemento encargado de la
vigilancia, reparación y funcionamiento de los aviones. Durante la Guerra Civil, la República creó y
habilitó un gran número de aeródromos por todo el país, en diferentes fases, a tenor de la evolución de la
guerra. El ingeniero militar Miguel Ramírez de Cartagena y Marcaida y los asesores soviéticos tuvieron un
protagonismo principal.
Palabras clave: Aeródromo, avión, Guerra Civil, guerra aérea, Generalitat de Cataluña, chatos, la Gloriosa.
Estadística: 23 notas, 3 centros documentales consultados, 22 obras bibliográficas citadas.
Abstract: Logistics is an aspect of the most decisive military. In the air war aerodromes have an important
role: are parks that guard aircraft, are stores of ammunition and mechanical parts, contains a Staff and a
great technical team and complement responsible for monitoring, repair and operation of aircraft. During
the Spanish Civil War, the Republic created and enabled a large number of airfields across the country, in
different phases, according to the evolution of the war. The military engineer Miguel Ramirez de
Cartagena y Marcaida and soviet advisers played a major role.
Keywords: Aerodrome, aircraft, Spanish Civil War, air war, Generalitat of Catalonia, chatos, the Glorious.
Statistic: 23 notes, 3 documentary consulted center, 22 bibliographical mentioned works.
Résumé: La logistique est un aspect de l'armée le plus décisif. Dans les aérodromes de guerre aériens ont
un rôle important: ils sont les parcs que les avions de garde, son des magasins des munitions et des pièces
mécaniques, contenir un État Supérieur et un équipe technique important et responsable de la
surveillance, de la réparation et de l'opération des aéronefs. Pendant la guerre civile spagnole, la
République a créé et activé un grand nombre de terrains d'aviation à travers le pays, dans les différentes
phases, en fonction de l'évolution de la guerre. L'ingénieur militaire Miguel Ramirez de Cartagena et
Marcaida et conseillers soviétiques ont joué un rôle majeur.
Mots clés: Aérodrome, avion, Guerre Civile Spagnole, guerre aériens, Generalitat de la Catalogne, chatos,
le Glorieux.
Statistique: 23 notes, 3 centre documentaire consulté, 22 oeuvres bibliographiques citées.
17
Riasunto: La logistica è un aspetto dei militari più decisivo. Negli aeroporti di guerra aerei hanno un
ruolo: sono parchi che gli aeromobili di guardia, sono negozi di munizioni e di parti meccaniche,
contenere un Stato Superiore e una grande squadra tecnica e di complemento responsabile del
monitoraggio, la riparazione e il funzionamento di aeromobili. Durante la guerra civile spagnola, la
Repubblica creato e abilitato un gran numero di aeroporti in tutto il paese, in diverse fasi, secondo
l'evoluzione della guerra. L'ingegnere militare Miguel Ramirez de Cartagena y Marcaida e consiglieri
sovietici svolto un ruolo importante.
Parole chiave: Aeroporti, aeromobili, Guerre Civile Spagnola, guerra aerei, Generalitat di Catalogna,
chatos, la Gloriosa.
Statistica: 23 note, 3 centri documentario intervistati, 22 opere bibliografiche citate.
Els aeròdroms emprats durant la guerra van ser habilitats majoritàriament en poc temps
aprofitant grans superfícies de conreus. A la imatge un Polikarpov I-15 a l’aeròdrom de
Saceruela (Ciudad Real) que conserva de manera ben visible la superfície que havia
estat llaurada i sembrada [© F.ADAR, F. Viñals]
Introducció
Al llarg de la guerra la força aèria republicana va comptar amb una gran i heterogènia xarxa de
camps d’aviació escampats arreu de la península. Molt possiblement el nombre total superà els
400 aeròdroms[1]. El seu objectiu era proporcionar l’emplaçament idoni per l’ús militar i sovint
també civil, dels avions i van tenir múltiples usos: escola o entrenament i formació de pilots;
enllaç o escala; vigilància i patrullatge costaners; campanya o avantguarda per actuar al front;
emergència o socors; muntatge i prova d’aparells; reentrenament (Quadre Eventual), o d’altres
per a la defensa de dia o de nit de les ciutats; fins i tot, es van habilitar camps que servien de
parany per enganyar l’enemic. En aquest conjunt hi va haver també aeròdroms que podem
dividir en funció dels avions que s’hi estacionaren: camps per als caces, més propers al front;
camps per als avions de reconeixement i bombardeig lleuger, més endinsats a la rereguarda; i,
finalment, per als bombarders, més allunyats del front per la seva major autonomia.
18
La manca de concreció pel que fa al nombre exacte de camps respon al secretisme que
comportava una instal·lació militar d’aquest tipus, la qual havia de ser només coneguda pels
usuaris, especialment els caps de les unitats aèries i altres responsables de l’Estat Major republicà.
Igualment, la documentació existent a l’entorn dels aeròdroms és escadussera, no se n’ha servat
molta, d’haver-se conservat hagués estat valuosa per conèixer amb una major precisió els camps
construïts i emprats durant el conflicte, a més del seu funcionament. Una altra problemàtica rau
en el nom de cada aeròdrom, el qual molt sovint varia en funció de la font documental i en
dificulta la seva identificació. Tot plegat no és cap casualitat que l’aviació republicana disposés
d’aquesta gran xarxa de camps d’aviació arreu del seu territori, impulsada majoritàriament a
partir de la creació de l’Arma de l’Aviació la primavera de 1937[2]. Els nombrosos aeròdroms
construïts responien al tipus d’aviació de que disposava el govern republicà, molt nombrosa pel
que fa a caces i minvada de bombarders, per això havia de traslladar-se en massa allà on
s’iniciava qualsevol batalla o ofensiva important, per tal de contrarrestar la superioritat enemiga.
Aquesta gran xarxa facilitava el trànsit de les unitats i al mateix temps la seva dispersió en un
front concret i, a més, permetia curtes estades de les unitats per evitar-ne la seva localització. Tot
això responia al pensament estratègic dels assessors soviètics integrats en els primers moments a
l’aviació republicana. Així doncs, els aeròdroms construïts per l’aviació republicana s’adaptaven
a les característiques i al material aeri de que disposava, proporcionaven una gran mobilitat als
seus efectius i n’evitaven una perillosa concentració, donat que sempre restaven a l’abast de la
potent aviació de reconeixement i bombardeig franquista.
Avui, els camps d’aviació republicans són objecte d’estudi i de catalogació com a elements propis
d’un conflicte que va assolir quotes importants a nivell tecnològic. De fet, es considera la dècada
dels anys trenta com el període en que més va progressar l’aeronàutica. En els darrers anys
l’aviació i els seus escenaris han suscitat una demanda creixent de coneixement i interès entre la
ciutadania, com qualsevol altre episodi bèl·lic del conflicte, amb l’afegit del vessant tecnològic i
èpic de l’aviació. Per tot plegat, i com a esdeveniment de la nostra història recent proper en el
temps, han estat primer preservats, després estudiats i finalment socialitzats[3]. A Catalunya
alguns aeròdroms van ser objecte d’intervencions museogràfiques des de finals de la dècada del
2000. Gràcies a la conceptualització i redacció de projectes d’idees realitzats pel grup de recerca
DidPatri de la Universitat de Barcelona, s’han museïtzat els aeròdroms de la Garriga (Vallès
Oriental) amb estacions d’interpretació exteriors; La Sénia (Montsià) mitjançant un centre
d’acollida; i Els Monjos (Alt Penedès). A aquest hi ha el Centre d’Interpretació de l’Aviació
Republicana i la Guerra Aèria, CIARGA, un equipament museogràfic dedicat a mostrar la
transcendència de la guerra a l’aire i el paper de l’aviació republicana. Altres aeròdroms
museïtzats amb senyalètica exterior amb plàfons i faristols són els dels camps del Vesper de la
Gloriosa, l’esmentat dels Monjos, Sabanell, Pacs i Santa Oliva (Baix Penedès); els d’Alfés (Segrià) i
l’Aranyó (Cervera) o el de Vilatorta (Osona).
Tipus d’aeròdroms de la guerra
La definició d’un aeròdrom segons el diccionari de la Llengua Catalana fa referència a “aquella
zona de terreny o d’aigua utilitzada per a l’envol i l’aterratge o l’amaratge d’aeronaus. I també el terreny
on són celebrats exhibicions i concursos de vol d’aeronaus”[4]. D’altra banda i quan s’empra l’expressió
“camp d’aviació” s’està fent al·lusió a un terreny de vol senzill amb poca infrastructura, una
explanada on els aparells aterren o s’enlairen en funció de la direcció del vent. Val a dir que la
denominació “camp d’aviació” es remunta als primers vols, quan una simple explanada o terreny
erm —sempre sense asfaltar— era emprat de manera improvisada en exhibicions aeronàutiques.
L’expressió, doncs, “camp d’aviació” seria adequada en el cas que ens ocupa per anomenar
aquells camps o terrenys de vol militars, donada la seva simplicitat i austeritat.
19
El CIARGA emplaçat a Santa Margarida i Els Monjos, és l’únic espai museogràfic en un
aeròdrom de la guerra dedicat a explicar, amb diversos recursos museogràfics, la història de
la guerra aèria a Catalunya [© D. Íñiguez]
Hem de dir que anomenarem de manera indiferent “terreny de vol” o “camp d’aviació” a
aquells indrets per l’aterratge i l’enlairament construïts o adaptats per a funcions de
l’aviació militar. A l’hora d’analitzar aquestes infraestructures militars trobem un seguit
de tipologies d’aeròdroms emprats durant la guerra de 1936-1939 per les forces aèries
governamentals i per les franquistes. Podem classificar-los en tres tipus ben definits:
aeròdroms militars anteriors a la guerra, camps d’aviació civils anteriors a la guerra i
camps d’aviació o aeròdroms construïts durant la guerra
Tant pel que fa al primer tipus de camp com al segon ens trobem amb terrenys de vol
heterogenis, des de petits camps molt limitats d’espai que es remunten als inicis dels
primers anys de l’aviació, tot passant per grans aeròdroms amb usos civils o militars que
s’adaptaren a les circumstàncies de la guerra. Les noves necessitats bèl·liques arran de
l’arribada d’una aviació moderna van comportar que moltes d’aquestes instal·lacions
s’adaptessin i transformessin. D’altres però van haver de restar en desús. Al seu temps i
com a continuació explicarem com a Catalunya també hi va haver dos tipus d’aeròdroms
de campanya ben diferents construïts durant la guerra, els del seu període inicial de 1936
realitzat per la Conselleria de Defensa de la Generalitat i els de 1937-1938 executats per
l’Arma d’Aviació de la República.
Aeròdroms militars anteriors a la guerra
En aquesta classificació hi podem trobar aquells camps integrats en instal·lacions o
complexos militars de preguerra, com van ser moltes de les bases aèries emprades per a
la formació d’aviadors i personal especialitzat. En el costat republicà alguns exemples
que en el seu origen gaudien de potents edificacions com hangars o tallers de reparació i
muntatge van ser: Los Alcázares, Múrcia (1915); Alcalá de Henares; Cuatro Vientos,
Madrid (1911); Getafe, Madrid (1913); Los Llanos, Albacete (a l’est de la població, mentre
al sud se n’hi establí un de civil); Tablada, Sevilla (1915-1916), o San Javier, Múrcia (base
aeronaval amb aeròdrom i base d’hidroavions, 1935).
20
L’antiga casa de comandament del camp d’aviació de La Sénia
acull material gràfic i expositiu sobre la història de l’aeròdrom,
tant del període d’ús de les unitats republicanes com de la
Legió Còndor alemanya [© D. Íñiguez]
Corresponen als inicis de l’aviació militar espanyola i van esdevenir importants
aeròdroms amb instal·lacions i edificacions, com pavellons, quarters, hangars, tallers o
fàbriques de muntatge i reparació. Molts d’aquests aeròdroms es van fer servir i ampliar
durant la guerra, gairebé tots com a bases permanents, i van jugar un paper important a
la rereguarda per a la reparació i muntatge d’avions, entrenament de pilots i formació
d’unitats. Podem, a més, anomenar-los bases aèries donat que la majoria gaudien
d’hangars per avions, tallers i en alguns casos, torres de control. Un dels complexos més
important va ser el conjunt de camps d’aviació establerts en zona republicana durant la
guerra i que formaria a centenars d’aspirants a pilot de la Gloriosa, en concret el de les
escoles de vol per a diverses especialitats de l’aviació governamental a la Manga del Mar
Menor, Múrcia. En formaven part l’Escola de San Javier, Los Alcázares, el Carmolí, El
Palmar, Alcantarilla i Totana, tots ells amb pistes i terrenys de vol, algunes anteriors i
d’altres creades al principi de la guerra per acomplir les diverses activitats.
Per proximitat i ordre d’antiguitat, a Catalunya trobaríem al Prat el camp de
l’Aeronàutica Naval que també realitzava les funcions d’aeroport internacional des del
1919 i que era emprat per les companyies LAPE (Lineas Aéreas Postales Españolas),
Lufthansa d’Alemanya i algunes escoles de vol civils. Al començament de la guerra jugà
un paper important com a base principal d’operacions de l’aviació governamental. A més
de les bases aèries també hi havia altres terrenys militars, com els camps de socors o
emergència, de reduïdes dimensions, únicament dotats amb una petita àrea habilitada
per l’aterratge dels avions. Eren camps militars de socors anteriors a la guerra els situats
a: Alcanyís, Belxite (500m x 400m), Bujaraloç (400m x 200m), Calamotxa (460m x 430m),
Tàrrega (300m x 300m) o Terol (600m x 500m, al sud de Concud), entre d’altres[5].
Consistien en petits terrenys de vol amb algun element de senyalització per avions en
trànsit, que tenien la finalitat de ser emprats en cas d’emergència. Les bases aèries de
21
preguerra i alguns dels terrenys de socors van ser emprats durant el conflicte per part
dels dos bàndols i es van adaptar a les necessitats dels avions militars.
Camps d’aviació civils anteriors a la guerra
Un percentatge molt baix dels camps d’aviació militars i civils que s’empraran a la guerra
havien estat construïts amb anterioritat. De fet, la majoria d’aquells 400 citats més amunt
es realitzaren a partir de 1937 i començaments de 1938. Així, dels 34 aeròdroms existents
de l’arma republicana de la 4a Regió Aèria de València, només 4, Manises, l’Altet,
Castelló i La Rabassa havien esdevingut en camps de preguerra[6]. I el mateix podem dir
en el cas dels camps de la 3a Regió Aèria a Catalunya, on dels prop de 40 aeròdroms de
mitjans de 1938 en trobem uns 10, entre ells, els tres aeròdroms de Barcelona al Prat, a
més de la Garriga o Sabadell. La majoria d’aquests, a més, van haver d’adaptar-se als
avions militars, tot realitzant obres d’ampliació i millora de les instal·lacions.
A Catalunya, fins el juliol de 1936 els camps de vol o camps d’aviació civils els havia
emprat una naixent aviació civil que en pocs anys havia assolit fites importants. Tot
seguint el pare i cronista dels primers 30 anys d’història de l’aviació catalana, JOSEP
CANUDAS, ens fem ressò de que en un primer moment (període de Divulgació 1908-1914)
s’empren les platges i els erms per les primeres exhibicions aèries. Amb tot, a partir dels
anys vint començaren a sorgir els primers camps o terrenys de vol per als aeroclubs
(període d’Iniciació 1915-1922). L’eclosió de l’aviació civil catalana (període de
Realització 1922-1936), en el seu punt àlgid, provocà l’augment de l’activitat de l’aviació
civil catalana i, en conseqüència, proliferaren els camps de vol d’aeroclubs i privats. Fins i
tot, els Serveis Aeronàutics de la Generalitat a qui s’han conferit les competències gràcies
a l’Estatut de Núria, treballearn de valent en una primera xarxa que volia promoure el
turisme a la Costa Brava i als Pirineus[7].
Dins aquesta classificació trobem aquells camps de vol civils planificats o utilitzats abans
de la guerra com a camps de vol per a cursos de pilotatge civil o com aeròdroms de línies
aèries civils i postals. També senzills camps d’aeroclubs emprats com a camps militars,
amb algunes adaptacions un cop iniciades les hostilitats. Un dels exemples seria l’antic
camp de la companyia francesa establerta a Barcelona, l’Aéropostale al Prat de Llobregat,
aeròdrom particular i anomenat igualment d’Air France. També el de Sabadell de Ca
n’Oriac (1925), de titularitat particular, encara que hem de precisar que canvià el seu
emplaçament a començaments del 1933 i esdevingué aeroport; el de Manresa, anomenat
camp dels Barrets[8]; el de Lleida a Els Magraners, habilitat a finals dels anys 20 per
l’aeroclub de la capital de la Terra Ferma, que esdevindria camp provisional militar el 20
de juliol de 1936[9]; el de Figueres; el de la Seu d’Urgell, el de la localitat de Benavarre,
una de les futures bases de la xarxa de turisme aeri als Pirineus; el de Puigcerdà, el de
Bolvir, com l’anterior; el de Cardedéu i d’altres en preparació arreu del país. Hem de
precisar que una part d’aquests camps no van ser emprats durant la guerra donada la
seva inviabilitat per ampliar-se.
Novament CANUDAS és qui proporciona les dades dels primers aeròdroms catalans amb
usos civils per aeroclubs i activitats aeronàutiques. L’autor diferencia els aeròdroms dels
22
camps d’aterratge. Els aeròdroms: aquells amb importants terrenys i instal·lacions; i els
camps d’aterratge: aquells amb petites pistes improvisades per avions civils, amb
terrenys més reduïts i ben poques instal·lacions.
Aeròdroms:
• Aeronàutica Naval: militar, habilitat com a aeroport internacional de Barcelona des
del 1919 (1.000 metres de llarg x 400 d’amplada màxima). Emprat per les companyies
aèries LAPE, Lufthansa (Alemanya) i les escoles civils Grup Habsburg i Progreso
• Latécoère: camp particular de la Cie. Général Aéropostale francesa en l’escala de
vols de França a Sud-Amèrica
• Canudas: particular (1.000 metres de llargària x 300 d’amplada màxima). Pendent
d’ampliació, base de l’empresa de treball aeri del mateix nom. Lliure d’aterratge i
aixopluc per a tots els avions de turisme. Emprat per a usos militars durant la guerra
Camps d’aterratge (per ordre d’antiguitat):
• Sabadell: de Can Diviu o Ca N’Oriac, particulars. El primer era de grans
dimensions, apte per a tots els avions, i estava pendent d’ampliació. El segon era de
difícil ampliació i petit. L’1 d’agost de 1934 s’inaugurava el camp de Sabadell a Can
Torra, finançat per l’ajuntament i cedit per l’aviació militar, que esdevingué una base
important durant la guerra
• Manresa: camp dels Barrets, de reduïdes dimensions i voltat d’obstacles. Impossible
d’ampliar. No se’n coneix cap ús durant la guerra
• Lleida: Els Magraners o aeròdrom Civit, propietat de Josep Civit. Una línia d’alta
tensió n’obstaculitzava els vols. Emprat a finals de juliol de 1936, tot i que per aquest
obstacle s’habilitaren els d’Alfés, Astó o Albatàrrech
• Figueres: aeròdrom Canudas. Excel·lent situació, sòl i llargada (1.000 metres x 800).
Se’n preveia l’ampliació. Emprat durant la guerra
• La Seu d’Urgell: camp de Benavarre, particular i base d’una línia aèria prevista per
Andorra. Un dels camps per al turisme aeri als Pirineus
• Puigcerdà: a Bolvir, molt bona situació al centre de la Cerdanya i apte per avions de
turisme i transport mitjà. Inaugurat el 8 de juliol de 1934
• Sitges: a Terramar al centre de l’autòdrom. Només per petits avions de turisme. No
emprat a la guerra
• Cardedéu: durant la guerra es construí un aeròdrom militar entre Cardedéu i
Llinars
• Girona: La Jueria, particular i per avions de turisme. No emprat a la guerra
• S’Agaró: Tenia perspectives d’ampliació. No s’emprà a la guerra
• Tàrrega: de l’Ajuntament; era habilitat com a camp de socors o emergència militar
• Amposta: camp Carvallo, propietat d’aquest pilot civil, de dimensions reduïdes. No
es va emprar a la guerra[10]
SabadellAquests camps de vol eren pistes civils per exhibicions, tot i que alguns van ser ampliats
per esdevenir aeroports civils. Més endavant, en temps de guerra, alguns es van
convertir en camps militars dotats amb refugis, polvorins i altres elements, constituïnt un
important complex aeri a rereguarda. Dins aquest conjunt trobaríem el camp de Sabadell,
visitat el 1932 per una comissió militar amb responsables civils i regidors municipals.
23
L’aeròdrom s’havia d’anomenar Base Aèria de l’Ebre[11] i un cop s’inicià la guerra es
demanava reprendre el projecte elaborat el 1934. El dia 5 de setembre de 1936 els militars
s’adreçaren a l’ajuntament sabadellenc ja que la situació estratègica de l’aeròdrom
projectat feia necessari condicionar el camp d’aterratge amb la màxima urgència; el
següent dia 9 s’iniciaven les obres[12]. Sabadell esdevindria amb el pas del temps un
aeròdrom de primer ordre, un important centre de reparació i construcció d’avions,
gràcies al trasllat dels Tallers de l’Aeronàutica Naval de Barcelona emplaçats a la fàbrica
Baigual i Llonch. La importància de Sabadell anà més enllà de la construcció dels I-15
Xatos, atès que també serví per emplaçar-hi els avions de les patrulles de vol nocturn
destinades a la defensa de Barcelona i la formació d’algunes esquadrilles.
Vista aèria de l’antic camp d’aviació
del Prat de Llobregat l’any 1934
[© ADAR, F. Viñals]
La GarrigaTambé podem assenyalar que alguns camps d’aviació particulars van ser emprats al llarg
de la guerra, com el de la Garriga (Vallès Oriental). Amb anterioritat el camp pertanyia a
un entusiasta de l’aviació, l’argentí Esteve Fernández, representant de la casa Mercedes a
Catalunya. Després d’adquirir els terrenys, es féu construir una petita torre de control
annexa a un hangar i un model de xalet racionalista que havia d’aplicar-se a la resta de
camps de vol implementats per la Generalitat. Per la seva excel·lent situació i
característiques es va incloure dins la xarxa aèria catalana com aeròdrom particular però
obert al turisme aeri el 1934 per ordre dels Serveis Aeronàutics de la Generalitat. Un cop
avançada la guerra, es construí més al sud un camp amb noves pistes més extenses i
nombrosos refugis antiaeris per a la protecció del personal de terra i els pilots militars de
la 2a esquadrilla de bombarders Natatxa[13].
Aeròdroms construïts durant la guerra
Aquesta és la categoria més extensa dels aeròdroms emprats durant la guerra. Com hem
assenyalat abans, a Catalunya es podien diferenciar dos tipus d’aeròdroms de campanya
que corresponien a dos moments ben diferents de la contesa. En un primer periode en el
24
qual l’aviació a Catalunya era competència de la Conselleria de Defensa de la Generalitat,
s’habilitaren tot un seguit d’aeròdroms situats prop del desplegament de les columnes de
milicians al front d’Aragó. Aquests aeròdroms serviren per donar suport a les accions
ofensives empreses en aquell sector.
SarinyenaEl màxim exponent d’aeròdrom d’aquest moment fou Sarinyena, una extensa esplanada
prop de la població d’Albalatillo, sèu de l’aviació Ales Roges i centre de comandament de
les Milícies Antifeixistes al front d’Aragó. Allà s’hi emplaçaren soldats d’aviació amb un
batalló i els avions militars i civils adaptats a la guerra, pilotats per aviadors militars i
civils militaritzats per decret del govern català. Tot plegat amb la instal·lació de
barracons, refugis, tendes de campanya, metralladores antiaèries, etcètera, que
esdevingué un petit complex ben organitzat.
AlfésAl seu torn també es prepararen altres camps satèl·lit, com: Granyena, Bujaraloç, Casp,
Castejón del Puente, Zaidí, Pomar de Cinca, Candasnos, Lanaja, Sèlgua, Barbastre,
etcètera, per recolzar el setge a les tres capitals aragoneses. Més a la rereguarda s’habilità
també amb nombroses dependències, el camp d’Alfés, com a aeròdrom d’escala entre el
del Prat i Sarinyena. Aquest nou camp tindria més endavant una llarga vida operativa
com a sèu d’avions de caça i sobretot dels bombarders, diürns i nocturns, que
s’atansaven al front d’Aragó a partir de començaments de 1937.
El camp de Sarinyena fou la base d’operacions
principal de l’Aragó [© AGMA]
La PinedaProp de Vila-seca també s’aprofitaren els terrenys i s’ampliaren els de l’antic aeroclub. En
aquest mateix període els aeròdroms situats prop del front d’Aragó no eren, però, els
únics. També hi ha un altre front encara que aparentment no tingui límits físics ni soldats
lluitant a les trinxeres. Es tracta del front costaner o marítim, que ben aviat es mostraria
actiu i que seria objecte de fortificació i vigilància per part de les autoritats republicanes.
En aquest context s’habilitaren un seguit de camps d’aviació per al control i el patrullatge
25
costaner, des del delta de l’Ebre a l’Alt Empordà. Un dels primers camps construïts fou el
de Vila-seca, també anomenat La Pineda, que aprofità un projecte de camp d’aviació civil
anterior a la guerra. El seu terreny de vol seria utilitzat també com a camp d’escala per al
trasllat dels avions de la zona catalana a la valenciana. Més endavant, i ja ben entrats al
1938, cauria en desús fruit de la seva perillositat davant un possible bombardeig aeri des
del mar. Com en el cas de Sarinyena i d’altres aeròdroms d’aquest període, va comptar
amb edificacions d’obra, refugis i altres elements prefabricats o aprofitats.
ReusNasqué per construir una pista més extensa que quedaria enllestida ben aviat sota la
supervisió dels comandaments militars. El camp d’aviació de Reus comptà amb hangars i
altres elements i prengué protagonisme en detriment del primer com a base per als caces
que intentaven defensar la costa tarragonina. L’aeròdrom també seria durant un temps,
l’escola de formació de personal de bombarders republicans, emplaçant-hi l’escola de
Polimotors. Com en el cas de Sabadell, l’aeròdrom serví per donar suport al complex
constructiu de la fabricació dels Polikarpov I-15 Xatos, a més de la reparació d’altres
aparells com els Katiuska. En definitiva, a l’aeròdrom de Reus s’emprovarien els avions
sortits de fàbrica, els nous i els reparats, i s’hi estacionarien puntualment caces pertayents
a la defensa costanera i patrulles de xatos i mosques destinades a la defensa del litoral,
que, en alguns casos comptats aconseguirien avortar temptatives d’atacs contra
Tarragona o Reus.
La SèniaA les comarques de Tarragona el segon aeròdrom en quant a moviment d’aparells fou
sens dubte La Sénia, les dimensions del qual permetien estacionar en alguns moments
esquadrilles de mosques i fins i tot dues de bombarders Katiuska. A més, des de la Sénia
aquests bombarders podien actuar contra la flota rebel mar endins, o contra els fronts
d’Aragó i València, gràcies al seu gran radi d’acció.
En un document del conseller Tarradellas dedicat a l’activitat del govern català en els
afers d’aviació d’aquells primers moments s’esmenta que “en poc temps s’han organitzat a
Catalunya nou camps d’aviació i altres de socors i avituallament l’emplaçament dels quals no és
discret d’esmentar”[14]. Entre els del front d’Aragó, que podrien ser Sarinyena, Bujaraloç o
Granyena, a més dels costaners com Vila-seca, Celrà o Figueres, els camps d’escala o
enllaç com Alfés, juntament amb les bases aèries situades més en l’interior, com Reus,
ben be podrien sortir-nos els comptes dels 9 camps esmentats. A més, també cal afegir la
millora de les instal·lacions de l’aeròdrom militar del Prat. Tot plegat es completa amb
les estacions marítimes per l’amaratge dels hidroavions de l’Aeronàutica Naval, amb
l’antiga base dels hidros en el moll del contradic, al Morrot i l’altra al port dels Alfacs.
Segona fase de construcció d’aeròdroms
A grans trets, aquests foren els primers aeròdroms construïts, habilitats i emprats a
Catalunya en el primer període de la guerra, una xarxa de camps que responia al tipus
d’aviació de que es disposa en aquells primers mesos. Els aparells emprats pels
republicans a l’Aragó foren un conjunt heterogeni d’avions antiquats, molts d’ells
pertanyents a l’aviació militar, l’aviació naval o la civil.
26
Tanmateix, hi ha un segon periode en la construcció i utilizació de camps d’aviació, el
d’una nova xarxa que s’executà majoritàriament a partir de 1938, quan la situació als
fronts perillava i calia un salt enrere de l’aviació republicana emplaçada als fronts de
l’Aragó. Així, la cojuntura de la pèrdua de Terol, l’ofensiva franquista d’Alfambra i l’atac
del 9 de març de 1938, provocarien la necessitat d’establir nous aeròdroms.
Els tres camps de vol situats al Prat de
Llobregat en els anys previs a la guerra
[Atlas de aeródromos de España…]
D’aquesta manera s’inicià la construcció de camps de campanya on operesin els caces de
la Gloriosa el més aprop possible del front. En aquells moments els avions de preguerra
del 1936 havien estat escombrats dels cels d’Aragó i Mallorca i s’havia arribat al cènit de
l’aviació més moderna i avançada vinguda a Espanya. Els ràpids caces monoplans mosca
i messerschmitt havien reemplaçat els antics Nieuport Ni-52, obsolets, als qui superaven
en prestacions i fins i tot doblaven o triplicaven en velocitat; els vells i lents Fokker
trimotors adaptats com a improvisats bombarders, s’havien substituït pels veloços
bimotors Katiuska, el bombarder més ràpid en el panorama aeronàutic el 1936. I els
avions de bombardeig italians i alemanys s’havien ensenyorit de tots els fronts gràcies a
la seva velocitat i autonomia. La guerra penetrà a Catalunya des de l’oest, però a l’est, és
a dir pel mar, ho féu amb major intensitat després que l’expedició a Mallorca fracassés,
atacant ports i ciutats costaneres a dojo. Catalunya restà assetjada pels dos fronts, el de
ponent i el costaner, tots dos amb aeròdroms per desplegar les unitats que s’atansaven al
camp de batalla i per les integrades en la defensa de costes de la República.
A aquest canvi qualitatiu també cal sumar-hi el quantitatiu. A partir de la segona meitat
de 1937 i finals d’aquell any, damunt del camp de batalla els combats aeris entre les
aviacions enfrontades, foren nombrosos. Els monoplans pugnaven pel domini de l’altura,
mentre xatos i fiats s’enredaren en combats acrobàtics. Sovint toparen més d’un centenar
d’aparells en combats de llarga durada que finalitzaven amb avions incendiats a terra i
paracaigudes estesos al cel. Als republicans els calia defensar les fronteres hidrogràfiques
del país, el Segre i l’Ebre, travessades ja en alguns caps de pont, i donar una resposta a les
27
exigències generades per l’escalada d’armament i el poder que anava assolint l’aviació en
el conjunt de la contesa. Dissortadament per als republicans, aquesta escalada
d’armament mai no pogué igualar o superar l’aportada per alemanyes i italianes
favorables als colpistes. En definitiva, aquesta segona xarxa de camps responia a les
exigències tecnològiques dels nous avions, el seu nombre i també a l’estratègia i el
caràcter defensiu desenvolupats per l’aviació republicana.
Tot plegat va suposar que des de juliol de 1936 i fins les acaballes de la guerra l’esforç i
els mitjans emprats fossin nombrosos. En la planificiació, habilitació i construcció
d’aeròdroms a les vuit regions aèries del territori republicà hi intervingué personal
enginyer, militar i civil, topògrafs i tècnics de la Secció d’Infraestructures i de la
Prefectura d’Obres de l’aviació republicana, mobilitzant una quantitat important de mà
d’obra civil captada prop de les poblacions on es trobava el futur aeròdrom. Les
autoritats de l’aviació resolgueren amb escreix el difícil problema que presentava la
irregular geografia del territori, així com les dificultats generades per la creació de nous
camps i l’habilitació i ampliació d’altres terrenys adaptats a usos militars. La construcció
es va dur a terme durant tota la guerra sense interrupció.
Un personatge cabdal en la construcció d’aeròdroms
Gràcies a l’experiència en l’àmbit de l’enginyeria militar aplicada a la millora i
condicionament de camps d’aviació anteriors a la guerra, podem parlar d’un cap militar
que esdevingué cabdal en l’organització de l’aviació a Catalunya en els inicis de la
guerra: Miguel Ramírez de Cartagena y Marcaida. Aquest comandament que seria la mà
dreta del conseller de Defensa Sandino, era fill d’un comandant militar d’artilleria. Havia
nascut el 1892 a Ceuta i ingressà a l’Acadèmia d’Enginyers de Guadalajara el setembre de
1909. A més d’enginyer militar era pilot des de 1916. Havia participat a la guerra
d’Àfrica, i el 1936 sortí al carrer el 19 de juliol per aturar paranys a les cantonades de
l’eixample barceloní a les forces revoltades de la caserna del Bruch de Barcelona, amb un
destacament de soldats d’aviació. També participà activament com a vocal i tècnic de la
Comissió de la Indústria de Guerra de la Generalitat. De fet, la seva implicació en els
afers de la guerra resulta impressionant. El 20 de juliol per ordres del general Aranguren
es féu càrrec de la caserna de Lepanto i del batalló de sapadors minadors núm.4, que
llicencià aquell mateix dia. Al marge de ser vocal de la Comissió de la Indústria de
Guerra de la Generalitat, organitzà una efímera escola de vol de la CNT i també seria un
dels dissenyadors de la fortificació costera catalana i de la línia defensiva del Cinca[15].
Com a responsable dels aeròdroms, dels quals ja se n’havia encarregat el 1925, ho fou a
més dels Servicios de Instrucción y Material, del 1931 al juliol de 1936. Abans de la guerra
havia dut a terme obres de millora a l’aeròdrom de Tablada a Sevilla, afectat a la
Comandancia Exenta de Ingenieros Aeronáuticos, amb el càrrec d’enginyer director.
També realitzà els projectes per establir l’Esquadra 3 de l’aeròdrom del Prat, de desviació
del Riu Sec al camp de Puig de Sabadell, o el pressupost d’instal·lació del camp de vol de
Lleida. Després del frustrat cop d’Estat ocuparia el càrrec de director de les Obres dels
camps del Prat i de Sabadell. Al marge de la millora i ampliació de les bases aèries
existents, Ramírez de Cartagena havia estat també abans de la guerra la màxima
autoritat en la localització, creació i preparació d’aeròdroms de socors de la regió aèria,
28
com donen fé els pressupostos per explanació dels camps d’Alcanyís, Beltxite i Bujaraloç,
que dugué a terme com a comandant major de l’Esquadra 3 de Barcelona i enginyer de la
Comandància Exempta d’Aeronàutica, el 1933[16].
Una evidència del paper desenvolupat com a responsable de les obres de construcció
dels camps d’aviació republicans es conserva en el seu expedient personal, en la causa
del tribunal franquista que el jutjà després de la guerra. En el document es fa esment que
Ramírez de Cartagena,
“tanto en el Comité de Industrias de Cataluña como en la Jefatura de Obras de aviación
militar trabajó intensamente construyendo numerosos aeródromos y demás obras de
parecida naturaleza, así como propuso a los mandos rojos la construcción de una nueva red
de Aeropuertos a la retaguardia para el caso de tener que abandonar los ya construidos ante
el avance del Ejército Nacional”[17].
La trajectòria de Ramírez de Cartagena consigna la realització de les tasques de director
d’obres a la zona catalana fins que l’abril de 1937 fou destinat al Detalle de la Jefatura de
Obras de València i el 17 de juny del mateix any era detingut per les autoritats
republicanes. El sumaríssim especifica que la detenció fou deguda a “rencillas particulares
con otros compañeros aviadores rojos”. Sabem que el diputat socialista per Tarragona Amos
Ruíz Lecina, cercava proves contra ell abans de la detenció, sense èxit. Una hipòtesi
plausible fóra pensar que el cap militar va ser temptejat debades pels comandaments
d’aviació del PC. Aquesta negativa fruit de la seva lleialtat apolítica a la República,
afegida a l’estreta col·laboració que mantenia amb el govern català la Comissió de la
Indústria de Guerra, potser van ser els detonants que van provocar el seu engarjolament
injustificat i il·legal. El desembre de 1937, després de gairebé sis mesos de confinament,
sortia de la presó sense que cap jutge ni representant del govern li hagués ni tant
solament pres declaració[18] i era destinat al Detalle de la Jefatura de Obras de Barcelona
fins el primer de gener del 1938, que tornà a València per treballar en el Detall de la
Delegació de la Jefatura de Obras.
Possiblement en aquest moment de finals de 1937 i començaments de 1938 Ramírez de
Cartagena emprengué la seva darrera tasca significativa per al govern de la República,
de la qual tenim constància: la preparació d’un seguit de terrenys de vol a rereguarda.
Amb tota probabilitat, l’enginyer militar que arribaria a la graduació de tinent coronel,
planificà i preparà un conjunt o xarxa d’aeròdroms de campanya. L’afirmació en
l’expedient de les autoritats franquistes a l’entorn de les activitats de Ramírez de
Cartagena de proposar “la construcción de una nueva red de Aeropuertos [sic] a la retaguardia
para el caso de tener que abandonar los ya construidos ante el avance del Ejército Nacional”, ens
fa pensar en els aeròdroms que es construirien en poc temps en terres lleidatanes i
tarragonines. Tanmateix, aquesta línia també pot convergir en una altra, la corresponent
als primers aeròdroms de campanya construïts sota la influència d’assessors i tècnics
soviètics a la zona centre de la República. La dependència del material soviètic a primera
línia del front i la influència del personal assessor d’aquestes unitats, va comportar que a
Catalunya s’implementessin durant la segona meitat de 1937, un seguit d’aeròdroms
militars prop del front amb unes característiques i trets específics, diferents als ideats per
29
Ramírez de Cartagena i la Conselleria de Defensa el 1936, i similars als situats aquell
mateix any en els fronts del centre de la península.
Ramírez de
Cartagena
serà un dels
principals
actors en
l’organització
dels afers de
l’aviació a
Catalunya i un
dels
impulsors en
la construcció
d’aeròdroms
[© C. Lázaro]
Els aeròdroms de campanya de 1938
Per bé que al llarg de les batalles desencadenades pels republicans a l’entorn de Belxite
(agost de 1937) i Saragossa (octubre de 1937) s’utilitzaren camps com els de Lleida
(Alfés), Balaguer (La Plana del Corb) o Reus, a més dels aragonesos de Sarinyena,
Castejón del Puente, Pomar o Zaidí, el moment en el qual es desplegaren la major part
d’aeròdroms catalans de campanya fou a partir de 1938.
Un document de la primavera de 1938[19] ens presenta aquests aeròdroms a disposició
de l’aviació republicana dins la 3a Regió que pertanyia a Catalunya. Hi trobem cinc
sectors amb un total de 40 camps, entre permaments, eventuals, semipermanents i de
socors:
o Sector 1: Celrà, Figueres nord, Vidreres, Vilajuïga (Garriguella), Esponellà,
Puigcerdà, Llagostera, Verges (Torroella de Montgrí), Figueres sud, Tortellà i Olot
(Les Preses)
o Sector 2: Sabadell, Vic, Castellar, Cardedéu, la Garriga, Manresa, Vilatorta, Tona,
Montmeló (Montornès), Manlleu i Santpedor
o Sector 3: Monjos, Sant Pere (Sabanell), Igualada (Òdena), Bellpuig, Tàrrega,
Cervera (L’Aranyó), Lleida (Alfés) i Vilafranca (Pacs)
o Sector 4: Reus, Valls, Vendrell (Santa Oliva), Salou (La Pineda o Vila-seca), Pla de
Santa Maria i Vilallonga (La Pista)
o Sector 5: Base Aeronaval, aeròdrom del Prat, aeròdrom de Canudas i Air France
Tres d’aquests aeròdroms estaven encara en fase de construcció en aquell període,
Santpedor, Pacs del Penedès i Vilallonga, aquests dos últims, serien emprats durant la
segona meitat de 1938 i Santpedor al final de la guerra. Fóra bo assenyalar de tota manera
que el conjunt total de camps d’aviació construïts va ser bastant heterogeni i que, per
30
aquest principal motiu els objectius, les planificacions i els resultats finals van resultar
diversos, malgrat que la metodologia emprada esdevindria similar en tots ells[20].
Cóm funcionava un aeròdrom de campanya?
Elecció de la ubicació
Un aeròdrom de campanya republicà de 1938 era una instal·lació militar amb uns serveis
bàsics variables segons la categoria del camp, la finalitat del qual era la màxima eficàcia
estratègica amb els mínims recursos[21]. L’aeròdrom de campanya de 1938 emprat pels
avions de la República acostumava a ser una gran extensió de terreny sobre la qual se
disposaven una o diverses pistes sense asfaltar per a l’aterratge o l’enlairament, situades
en funció dels vents dominants. Era una gran pista de sòl piconat, fàcilment reparable si
resultava bombardejada i prou soferta com per suportar les adversitats meteorològiques.
També eren soferts els avions soviètics que els haurien d’emprar en condicions no
sempre fàcils degut als sòls pedregosos, els terrenys desnivellats, els obstacles prop dels
límits del camp, etcètera. Administrativament, aquesta gran superfície estava
supervisada i controlada per una edificació propera al camp, sovint era un mas que
restava ocupat per un destacament de soldats de tropa d’aviació que s’encarregava de la
vigilància de l’aeròdrom i dels avions. Aquest personal de tropa era fix, és a dir, romania
sempre a l’aeròdrom, a diferència del personal especialitzat de l’esquadrilla d’avions,
format per un “circ ambulant”, una caravana itinerant d’homes i vehicles.
Però anem a pams. Abans que això fos possible l’Estat Major republicà estudiava amb
deteniment un indret, el supervisava i el reconeixia visualment. En cas que el trobés apte
per a emprar-lo com aeròdrom, avisava a les autoritats civils implicades, és a dir,
l’ajuntament, comunicant que l’aviació, concretament el Servei d’Infraestructures o la
Prefectura d’Obres, ocuparia els terrenys, i es demanava la cooperació local per a la
mobilització d’aquells ciutadans que encara no haguessin estat cridats a files.
Obrers
Aquests iniciarien les tasques de construcció del camp unes poques hores després que
s’hagués comunicat als petits propietaris que havien d’abandonar les seves terres. Homes
encara massa joves o ja massa vells per anar a la guerra, pertanyents a les poblacions dels
voltants, amb l’ajut de carros i cavalleries, s’encarregarien, per un preu de 10 pessetes
diàries, de l’arrencament dels conreus que hi hagués damunt la superfície del futur camp
d’aviació, del seu nivellament i de l’extracció de sèquies, recs o de tots aquells elements
que obstaculitzessin el rodament dels avions.
Centenars d’individus a les ordres dels capatassos, i aquests a les dels enginyers civils o
militars, hi treballarien durant setmanes, de vegades amb maquinària, per be que
majoritàriament amb pics, pales i aixades. Estris que amb tota seguretat eren d’Obres
Públiques i havien estat incautades per l’exèrcit. Hem localitzat “maçonadores” de la
Maquinista Terrestre i Marítima, piconadores amb motor d’explosió i altres enginys
destinats a explanar la superficie del camp.
31
Refugis
Més endavant es preparaven els elements defensius, tot aplicant l’enginyeria civil en el
subsòl. Eren els refugis antiaeris. Un de gran, amb cabuda per a més de 100 persones,
amb dos accessos oposats, es construiria a prop o a tocar de la caserna que controlava
l’aeròdrom. Acostumava a ser una estructura excavada en galeria de mina amb voltes de
maó i reforç de ciment, amb dues rampes descendents o esglaonades que conduïen a
unes escales situades a 90º per evitar els efectes de l’ona expansiva. A uns 8-10 metres de
fondària s’hi emplaçava un espai central que disposava de petites sortides o pous de
ventilació verticals. L’estructura del refugi estaria ideada per resistir els impactes de les
bombes de gran tamany. També s’aixecarien, al llarg del perímetre del camp, els refugis
elementals, només aptes per protegir-se de la metralla o de les bales. Altres elements
defensius menys eficaços serien les rases, situades prop dels avions i a tocar de les pistes,
de fet, als marges de l’extensa pista, i si era possible, ocultats sota els arbres, s’hi
estacionaven prou allunyats entre ells, els avions.
A les obres dels refugis també hi participava mà d’obra sota supervisió de personal
especialitzat. El darrer element defensiu del camp no era altra que una patrulla de tres
avions de l’esquadrilla en constant alerta.
Refugi antiaeri de
l’aeròdrom de Vila-seca,
també anomenat La
Pineda. Nombroses
estructures i elements
dels camps d’aviació de
Tarragona emprats
durant la guerra per la
defensa del territori es
troben en condicions
precàries i mal conservats. Camps com el de
Vila-seca, Valls o Pla de
Santa Maria mantenen
encara alguns elements
defensius remarcables
[© Jordi Pérez].
Demés elements
Les construccions d’obra s’ampliaven amb una caseta de comandament que seria el
centre neuràlgic i de direcció del moviment dels avions. Aquesta construcció acostumava
a ser una petita barraca d’obra, de vegades amb sostre d’uralita o teules, molt simple i
austera, molt sovint pintada i camuflada. Havia de passar desapercebuda, com qualsevol
altre element constructiu de l’aeròdrom, perquè si resultava malmesa podia provocar el
col·lapse en l’organització de la unitat.
Des d’allà es dirigia l’esquadrilla o esquadrilles, amb un cap de l’Estat Major que
supervisava el funcionament de tota la unitat i un cronometrador o informador que
registrava el moviment dels avions: enlairaments i retorns del front, vols de prova
32
d’avions, entrenament de pilots, etcètera. Una taula amb un parell de cadires, un telèfon i
uns mapes eren els elements habituals en aquest espai. En ell el cap de l’esquadrilla dels
avions es reunia amb el cap de l’Estat Major, un tinent o un capità, antic veterà de la
guerra, que informava els pilots de la missió que calia acomplir i que havia rebut per
telèfon de la superioritat: sortida al front per protegir les línies, per atacar o metrallar
posicions, per escorta de bombarders (si és tractava d’una unitat de caces), trasllat a un
altre aeròdrom, etcètera.
Les obres del camp es completaven amb altres elements, com podien ser les guixetes o el
cos de guàrdia d’accés al camp. De vegades, en els camps de bombarders, s’hi feien
igualment polvorins. També podien ampliar-se les dependències per als soldats de
guàrdia, fent cuines, dutxes, rentadors i, fins i tot, dormitoris.
Allotjament del personal
Hem d’assenyalar que el mas o residència emprada com a caserna per als soldats no seria
la única edificació ocupada per l’aviació. Així, quan es preparava l’arribada d’una
esquadrilla en vol procedent d’un altre aeròdrom, calia que el cap de l’Estat Major
organitzés tot el dispositiu per atendre els avions i els pilots, a més del lloc on hauria de
residir la resta del personal de terra. Els pilots necessitarien allotjament, mai molt proper
però tampoc massa allunyat del camp. Excepte la patrulla d’alerta, els pilots haurien
d’emprar transport veloç per traslladar-se del lloc de residència al camp i allà passar-hi
tot el dia fins a la foscor. Un cop al camp, es faria necessari l’arribada el més ràpid
possible als avions que estarien llestos per envolar-se gràcies als mecànics i als armers,
però disseminats en una extensa superfície. Per això, els pilots disposaven de potents
cotxes, alguns prou luxosos: plymouths, chevrolets o fords camuflats de verd i marró, que
superaven amb escreix els 150 quilòmetres per hora.
Tren rodat
També cal allotjar el personal itinerant que donava el suport tècnic als avions: mecànics,
armers, conductors dels vehicles d’arrencament dels avions, intendència, sanitaris,
l’especialista en guerra química, el plegador de paracaigudes (paratxutista), el personal
de cuina i les dónes encarregades de tasques domèstiques. Tot plegat, amb els seus
corresponents vehicles: l’òmnibus per als mecànics, armers i ajudants llurs; l’ambulància
pels sanitaris, metge i practicants; les camionetes d’arrencada dels avions dels xofers
caporals conductors; els camions cisterna de benzina i aigua, el camió taller, etcètera, fins
i tot el motorista d’enllaç. La terminologia de l’època dóna un nom a aquesta corrúa de
personal que va allà on ha d’aterrar una esquadrilla d’avions: “El tren rodat”.
Això comporta l’ocupació de nombroses edificacions, igualment allunyades de
l’aeròdrom, com masies o cases nobles en petits nuclis poblacionals, per a l’alotjament de
tot aquest personal. Però també calien magatzems per dipositar materials, peces i eines,
que sovint se situaven en esglésies, tallers mecànics per als vehícles, recanvis, queviures,
etcètera. Aquest desplegament intensificaria la relació entre els habitants i els militars
d’aviació.
33
La utilització d’un aeròdrom amb tots aquests complements que sovint superaven els 100
individus, implicà l’establiment d’una normativa de funcionament, per tal d’assolir la
major eficiència operativa Així, es comptà amb nombroses disposicions i instruccions,
sorgides d’ordres circulars, que havien d’acomplir els responsables de l’aviació, tant els
dels sectors aeris, camps de capçalera o els dels mateixos aeròdroms. Es féu necessari
conèixer l’escala jeràrquica, el funcionament, la vigilància, el desplegament de la unitat i
tota la dotació per cobrir les necessitats dels avions; saber les atribucions dels encarregats
d’Intendència o els de l’Estat Major, així com les competències i les obligacions que
s’esqueien per aconseguir que un aeròdrom funcionés a ple rendiment en el moment en
el qual hi aterrava l’esquadrilla.
Aeròdroms per la defensa del territori
A la primavera del 1938, amenaçades les fronteres hidrogràfiques de Catalunya, (rius
Segre i Ebre) i perduts nombrosos camps aragonesos i lleidatans en molt poc temps, els
aeròdroms catalans més endinsats en el propi territori foren emprats per part de les
minvades unitats aèries republicanes en el decurs negatiu de les operacions militars que
conduïren a la derrota el febrer de 1939. En aquest sentit, les dades aportades per
l’historiador SERGEI ABROSOV extretes de les fonts soviètiques són demolidores. Durant
l’ofensiva franquista del 9 de març de 1938 i fins a primers d’abril, és a dir en menys d’un
mes, l’aviació republicana arribaria a perdre fins a 22 aeròdroms establerts principalment
a l’Aragó[22].
Pel que fa als seus usos, des de la primavera de 1938 al nord del territori republicà, els
camps d’aviació propers a França foren emprats per als bombarders de llarga distància,
els tupolev SB-2 katiuskes (Figueres, Celrà, fins i tot Banyoles); en els camps de la
Catalunya central s’hi estacionaren els bombarders mitjans natatxes i grummans (Vic, Sant
Julià de Vilatorta, Cardedéu o la Garriga); i els més propers a les fronteres de l’Ebre i el
Segre van ser la destinació dels caces xatos i mosques (Valls, Pla de Santa Maria, Santa
Oliva, Reus, Els Monjos, Sabanell). Tots ells van tenir diversos usos i finalitats i en ells
s’hi va desplegar el personal més especialitzat de tota la guerra: personal aeri amb
tripulacions formades per: pilots, observadors i metralladors bombarders; personal
terrestre auxiliar, com mecànics i ajudants mecànics; armers i ajudants; els conductors
dels vehícles d’arrencament dels avions i dels camions cisterna, ambulàncies, etcètera. A
més del personal del “tren rodat” que hem assenyalat més amunt, també s’hi trobaren
nombrosos especialistes situats en bases secundàries endinsades a la rereguarda, des
d’enginyers aeronàutics, tot passant per interpretadors–fotògrafs, informadors en
meteorologia i observadors vigies, radiotelegrafistes, metal·lògrafs, caps de tallers,
mecànics muntadors, especialistes en instruments d’abord i en aeromotors, etcètera.
La construcció d’aquests aeròdroms més tardans es diferenciava dels planificats per la
Generalitat el 1936 per la seva austeritat. En alguns casos entraren en funcionament quan
encara no havien finalitzat les obres de construcció d’una pista o quan tot just es
començaven a construir els refugis antiaeris. Les pistes d’aterratge i els elements
defensius que hem esmentat són els seus trets significatius. En definitiva, foren l’antítesi
dels grans aeròdroms o bases desplegades amb nombrós personal i construccions el 1936
34
a Catalunya. Aquests nous camps són una evidència de l’aparició en territori català
d’avions, pilots i, sobretot d’assessors de la URSS, que aplicaven les seves teories de
dispersió i camuflament.
Refugis antiaeris a Valls i Pla de Santa Maria, dos dels aeròdroms de l’Alt Camp més emprats pels
caces republicans des de la primavera de 1938 fins el gener de 1939. Valls fou la sèu on s’establí la
plana major de totes les unitats de caces, mentre que Pla de Santa Maria mantingué una activitat
fervorosa i esdevingué base permanent de diverses esquadrilles de Mosques [© D. Íñiguez]
Com ja hem comentat, una bona part dels terrenys de vol on es desplegaven aquests
homes, contràriament als aeròdroms construïts al principi de la guerra, van ser realitzats
amb la pretensió d’assolir el màxim camuflatge i ocultació; disposaven de poques
edificacions i comptaven amb un conjunt de refugis antiaeris per protegir el personal. A
més, van ser classificats en: permanents, semipermanents, eventuals i de socors. Una
altra diferència respecte als aeròdroms inicials rau en les defenses antiaèries, gairebé
inexistens en aquests nous camps de 1937–1938, per bé que els primers amb prou feines
comptaven amb l’emplaçament d’algunes metralladores de petit calibre.
La proliferació i concentració d’aeròdroms habilitats el 1938 ens indica el caire defensiu
de l’aviació republicana, la Gloriosa, molt més reduïda de mitjans que la de l’enemic,
sempre supeditada als enviaments des de la URSS i sotmesa a les intermitències en les
arribades de material per reposar efectius, materials i recanvis.
Durant el període final de la guerra molts dels aeròdroms que havien format part de la
xarxa en el territori català van ser emprats en una constant reculada cap a la frontera,
primer d’Oest a Est i, més endavant de Sud a Nord, sempre sota l’amenaça constant de
ser colpits en els seus propis camps de vol per l’aviació enemiga. A més que aquesta,
formada per l’aviació legionària italiana, la Legió Còndor alemanya i l’aviació nacional,
aprofitava els aeròdroms deixats per la Gloriosa, com en el cas de La Sénia o Alfés l’abril
de 1938, Valls, Santa Oliva, Sabadell o El Prat el gener de 1939. Hem de precisar que des
de l’abril de 1938 fins el darrer dia el 5 de febrer de 1939, els atacs aeris contra els
aeròdroms republicans van ser una constant que alterà el normal funcionament de les
35
unitats republicanes. Els danys humans i materials foren importants, tot i que el veritable
daltabaix era operatiu, donat que calia reparar amb immediatesa els danys, tapar els
esvorancs provocats per les bombes, o haver de traslladar-se definitivament a un altre
aeròdrom pel perill a rebre nous atacs aeris.
L’assessorament soviètic
Per acabar hem de remarcar la influència dels tècnics i assessors militars soviètics en
quant a la preparació i construcció dels aeròdroms de campanya d’aquest darrer període.
En aquest sentit, els procediments en la construcció dels aeròdroms així com l’aplicació
del programa constructiu a Catalunya el 1938 podrien tenir el segell d’un dels principals
assessors soviètics encarregat de tasques logístiques i, de manera específica, de la
planificació i habilitació dels aeròdroms per als avions republicans. Es tracta del coronel
Selig Joffe, arribat a Espanya en el mateix moment que ho feia el màxim responsable
soviètic del cos expedicionari, Jakob Smuschkewitsch, àlies, “general Douglas”. Joffe
esdevindria cap dels serveis de l’aviació republicana: “El coronel Selig Joffe llegó a España
junto con Jakob Smuschkewitsch. Fue jefe de los servicios técnicos de la aviación republicana”.
D’orígen jueu i nascut a Rússia el 1902, havia estat voluntari a la guerra civil del seu país
i, “durante la Guerra Civil española fue íntimo colaborador del general Douglas. Construyó más
de cincuenta nuevos aeródromos militares, creó numerosas fábricas de montaje para aviones
soviéticos, instruyó al personal de tierra y supervisó la infraestructura técnica necesaria para
mantener en estado operativo a centenares de aviones”[23]. Tasca, doncs, gens menyspreable
la realitzada per Joffe, arribat amb la primera tongada de tècnics soviètics. La feina
d’aquest expert serví entre d’altres qüestions, per proporcionar els aeròdroms adequats
als avions moderns d’orígen soviètic que sobrevolaren els cels espanyols, primer a la
zona del front de Madrid a finals de 1936 i inicis de 1937 i més endavant a d’altres indrets
del territori republicà. Uns mesos més tard de l’abandonament del darrer aeròdrom
català el febrer de 1939 que assenyala la fi de la guerra aèria a Catalunya, els voluntaris
soviètics que havien lluitat a Espanya es trobarien desplaçats a Mongólia per lluitar
contra els japonesos, emprant una xarxa de camps austers similars als de la guerra
d’Espanya, molt propers entre ells i aptes per donar suport a les forces terrestres i
combatre els avions japonesos. Fins allà, la URSS també hi desplaçaria, a més dels
veterans pilots, al general Douglas.
Finalment, volem dir que els aeròdroms militars construïts a Catalunya durant la guerra
ens remeten als combats i les accions aèries que es van viure damunt el territori i ens
ajuden a comprendre el desenllaç de l’enfrontament al camp de batalla i també a la
rereguarda. Avui dia, esdevenen espais o llocs històrics tangibles que evoquen un
complex desplegament de personal especialitzat que va lluitar fins els darrers moments
abans de caure el territori a mans de les forces feixistes. Tots aquests camps palesen,
doncs, a més del propi marc de la guerra aèria i l’evolució en la contesa, el context dels
fronts de guerra, el del camp de batalla i el del front domèstic, en tant que foren els
enclavaments des d’on es va intentar defensar el país.
36
NOTES
[1] L’autor SALAS LARRAZÁBAL ha
estudiat durant més de quatre
dècades l’aviació durant la Guerra
d’Espanya, i assenyala que “el
número de aeródromos habilitados pasó
de 400, excediendo del centenar los de
cada una de las Regiones 1ª y 2ª,
distribuyéndose los 200 restantes entre
las otras Regiones Aéreas”. SALAS
LARRAZÁBAL, JESÚS. Guerra Aérea.
1936/1939. III. Madrid: AENA, 2001,
p. 68.
[2] Decret del 16 de maig de 1937,
Gaseta de la República [= GR] núm.
134, en el que s’unificaven l’aviació
militar i la naval. Restava d’aquesta
manera constituïda com a arma
autònoma diferenciada de l’Exèrcit i
la Marina republicanes. Aquest
estatus fou reclamat també per
algunes veus de l’aviació contrària
però sense ser escoltades. Amb
aquesta decisió el govern republicà
reconeixia la importància de
l’aviació, la qual estava essent cabdal
per aconseguir la victòria militar.
[3] El primer referent bibliogràfic
important va ser l’estudi sobre el
camp d’aviació de Celrà: ROSSELL
FERRER, ARTEMI. El camp d’aviació de
Celrà. Celrà: Ajuntament, 1997. Més
endavant van sorgir estudis
patrimonials que també intentaven
presentar la vida operativa dels
aeròdroms, com: IÑÍGUEZ, DAVID. El
Vesper de la Gloriosa. L’aviació
republicana. Calafell: Llibres de
Matrícula, 2002; ERRA I GIL, MARTÍ;
MIQUEL ERRA I GALOCH. Els camps
d’aviació d’Osona durant la Guerra
Civil. Calldetenes: Club
Excursionista, 2007; GESALÍ BARRERA,
DAVID. L’aeròdrom 329. Montornès del
Vallès i l’aeronàutica en la Guerra Civil
espanyola (Premi Montornès de
Recerca Històrica). Barcelona:
Abadia de Montserrat, 2008. També
del mateix autor: L’aeròdrom 317.
Cassà de la Selva: Arxiu Municipal,
2008. GESALÍ, DAVID; DAVID ÍÑÍGUEZ.
Aviació i Guerra Civil a la Garriga
(1933-1946). El camp d’aviació civil,
l’aeròdrom militar i el final de la guerra.
La Garriga: Ajuntament, 2009. El
darrer estudi important és: ARNABAT
MATA, RAMON; FRANCESC XAVIER
HERNÀNDEZ CARDONA (Ed.).
Estratègies de recerca i transferència del
coneixement històric-arqueològic. El cas
de l’aviació republicana (1938-1939).
Calafell: Llibres de Matrí-cula, 2011
(Camp de Mart; 4).
[4] L’Enciclopèdia.
<http://www.enciclopedia.cat/>.
Consulta de 2 d’agost de 2012.
[5] Un referent per conèixer els
camps d’aviació anteriors a la guerra
és el Atlas de Aeródromos de España.
(Madrid: AENA, 1986), reedició de la
1a edició del 1934.
[6] FERRER, J. “La República del
Aire”. Levante (13 d’agost de 2006).
Entre aquests quatre camps, 8 es
trobaven a Alacant, 10 a Castelló i 16
a València. Dos dels camps
importants i bases permanents foren
els de La Senyera (a Xiva) i Manises,
prop de la capital del Túria.
[7] CANUDAS, JOSEP. Història de
l’aviació catalana (1908-1936).
Barcelona: La Magrana, 1983.
[8] Pel que fa a Sabadell: FERNÁNDEZ
GARCÍA, JOSÉ.; LUIS UTRILLA
NAVARRO. Historia del aeropuerto de
Sabadell. Historia de los aeropuertos
españoles. Madrid: AENA, 2005. El de
Manresa va ser emprat per que hi
aterrés el pilot Canudas el 1926.
CANUDAS. Història.., p.138-139.
[9] Per conèixer la situació del camp
d’aviació emplaçat a la barriada dels
Magraners: HUGUET, MARIA LLUÏSA;
JOAN RAMON SEGURA. Itineraris pel
front del Segre. Lleida: Pagès, 2005, p.
164. Un testimoni de l’aviació
republicana, el pilot Maluquer dóna
referències d’aquest camp: “Gigó,
secretari de l’Aeroclub de Lleida, era de
Falciots i pilot de vol sense motor.
Intervingué els primers dies en
l’organització del camp provisional
d’aviació de Lleida conegut pels
Magraners. Les primeres instruccions
les donà Canudas, que juntament amb
Camarasa comparegueren al camp amb
una Caudron Luciolle el 20 de juliol”.
MALUQUER WAHL, JOAN J. L’aviació de
Catalunya els primers mesos de la
Guerra Civil. Barcelona: Pòrtic, 1978,
37
p. 112.
[10] En aquest període anterior a la
guerra estaven en preparació un
seguit de camps a: Tarragona,
Blanes, Manresa,Tremp o Calella.
CANUDAS. Història.., p. 219-220.
[11] RECASENS, J. Catalunya i l’aviació.
Setembre de 1986 (Inèdit)
[12] FERNÁNDEZ-UTRILLA. Historia…,
p. 49-50.
[13] Per conèixer la història de
l’aeròdrom: GESALÍ-ÍÑÍGUEZ. Aviació...
[14] Arxiu Macià-Tarradellas [=
AMT], “L’obra de la Comissió de la
Indústria de Guerra”. Capítol V. El
material d’aviació, p.100.
[15] Arxiu Històric de l’Exèrcit de
l’Aire [= AHEA], Expedient P-93.772.
[16] AHEA, Expedient P-93.772.
[17] AHEA, Expedient P-93.772.
[18] Hem trobat en un document
militar republicà de la Subsecretaría
de Aviación signat el 4 de desembre
de 1937, la destinació que ocupava
Miguel Ramírez de Cartagena. En
concret, la seva situació era “a
disposición de la Subsecretaría”, sense
cap altre càrrec, coincidint amb el
seu empresonament. AHEA,
Expedient A-9144. “Arma de Aviación.
Sección de Personal. Subsecretaría.
Relación nominal de Jefes y Oficiales de
este arma que dependen de la
Subsecretaría de Aviación, con expresión
de los destinos que ocupan. 4 de
diciembre de 1937”.
[19] Arcxiu General Militar d’Àvila
[= AGMAV], C. 2218, cp.2, D.6/4.
[20] Per conèixer el procediment
constructiu d’un aeròdrom d’aquest
tipus vegeu: IÑÍGUEZ. El Vesper...
[21] GESALÍ. L’aeròdrom 329..., p. 26.
[22] ABROSOV, SERGEI. V Nebe Ispanii,
1935-1939. Moscú: s.e., 2003.
[23] LUSTIGUER, ARNO. ¡Shalom
libertad! Judíos en la Guerra Civil
española. Madrid: Flor del Viento,
2001 (Viento Terral; 27), p. 128.
EL
PERSONATGE:
Fèlix Prats Pruns
Militar col·leccionista de
medalles i condecoracions
(1774-1834)
[27/4/10+2]
Alfredo Redondo Penas
Historiador i arxiver
alfredoredondo@ozu.es
Miralles de Sor, filla de Joan Anton
de Miralles Febrer i Maria Engràcia
de Sor. El sogre era tinent del
regiment d’infanteria d’Àfrica i regidor
perpetu de Barcelona. Li havia estat
concedit privilegi de Noblesa (R.O. de
28-11-1789), com consta als fulls
notarials de Fèlix Prats Santos, baró
de Serrahí, senyor de Canalda,
escrivà principal i de govern de la
Reial Audiència, que ens imaginem
parent molt proper.
Un dels militars que durant la seva
llarga carrera obtingué més medalles
i condecoracions, ha estat Fèlix
Prats Pruns, que destacà per la seva
habilitat al camp de batalla. El seu
expedient consta d’un total de 24
fulls a doble cara, distribuits entre la
seva partida de baptisme, la de
matrimoni i els diferents cossos en
els quals va servir; finalment, la
partida de defunció, datada el 18 de
setembre de 1834 a la seu de
Capitania General de l’Exèrcit del
Principat de Catalunya.
Fèlix Prats Pruns detentà el càrrec
de capità durant 11 anys, fins que
fou promocionat a sergent major el
juny de 1803. Posteriorment, ho fou a
graduat de tinent coronel (febrer de
1808), graduat de coronel (desembre
de 1808), comandant (febrer de
1809), coronel (gener de 1810) i
finalment brigadier (8 de febrer de
1811). Serví durant un total de 44
anys, onze mesos i onze dies, prenent
part en diverses campanyes.
Era fill de Felip Prats, ciutadà honrat
de Barcelona i cònsol del Reial
Tribunal de la Llotja del Mar, i de
Francesca Pruns, fou batejat el 10 de
febrer de 1774, a Barcelona. Entrà a
l’exèrcit el 6 de juny de 1792, amb 18
anys, ja amb el càrrec de capità, en el
marc de la Guerra Gran. Casà els 22
anys, essent capità del batalló
d’infanteria lleugera de Catalunya, i
ho féu amb Maria del Carmen de
38
Càrrec
Capità
Sergent major
fins a coronel
Sergent major
fins a coronel
Sergent major
fins a coronel
Brigadier
Coronel
Coronel
Brigadier
Cossos on va servir (R.O. de 26-11-1814)
Cos
Duració
Voluntaris de Tarragona
11 anys, 1 dia
Regiment de Voluntaris 1r de 3 anys, 11 mesos, 14
Barcelona
dies
Divisió auxiliar del marquès de la 1 any, 4 mesos, 18 dies
Romana
Diverses destinacions accidentals
2 anys, 3 mesos, 19 dies
Divisió auxiliar del marquès de la
Romana
Regiment d’Infanteria lleugera 2n
de Catalunya
Batalló 1r de Catalunya
Batalló 1r de Catalunya
7 mesos, 32 dies
4 anys
3 mesos
15 anys
anglès, amb la major part de la seva
divisió. Prats va poder desembarcar a
Santander el 9 d’octubre de 1808 i
entrar de ple a la guerra del Francès.
El seu bateig de foc fou el 17 d’abril
de 1793, durant la Guerra Gran,
quan prengué part a l’atac a la vila
d’Arlés i presa del pont de Sanet.
Seguidament estigué present a la
batalla de Masdeu, la presa de Puig
d’Orella, l’atac al castell de Banyuls, i
Puig de la Calma. Per totes aquestes
accions fou distingit pel seu valor i
execució
en
l’atac
dels
retrinxeraments, de manera que es
féu creditor de les mercès de sa
majestat i, com a tal, fou proposat
per al grau de tinent coronel, entre
els més benemèrits de la seva classe.
Així, el mateix 1808, es trobà a la
retirada de Bilbao i accions de San
Cristobal, Lugo, Tamames, entrada a
Alba, Medina del Camp i retirada
d’Alba a l’any seguent. Aquell 1809
tenia sota les seves ordres la columna
de vanguàrdia de la 1ª divisió. El 5 de
juliol de 1810, estava a la retirada de
Xerés dels Cavallers, i el 1811, als
camps de Badajoç, on fou ferit. El
juliol d’aquest any passà a servir al
2n. Exèrcit, al costat del mariscal
José O’Donnell, fins a finals de
1812, fent la campanya de la
província de Conca i de l’Aragó
després de la rendició de València, i
posteriorment participà a l’acció de
les muntanyes de Janapuel i Jalance,
el 12 de juliol. El 1813 manava dues
brigades de l’exèrcit de reserva
d’Andalucia. A mitjan juliol se trobà
en el bloqueig de Pamplona i en la
sortida que va fer l’enemic el dia 13,
dirigint part de les tropes lleugeres
que van rebutjar-lo. També va
participar a la batalla de Soransen,
El 1801 era a la campanya de
Portugal, participant en el setge i
rendició de Campo Mayor, fent front
als enemics la tarda que sortiren
d’aquesta plaça amb intenció de
destruir els treballs de les bateries de
l’exèrcit assetjant.
També va estar al nord d’Alemània i a
Dinamarca, en la divisió auxiliar
manada pel marquès de La Romana,
que passà per França el 21 de maig
de 1807. El rumb dels esdeveniments
marcaren la decisió de La Romana de
retornar a Espanya, amb l’ajut
39
Per reial ordre de 9 de gener de 1810,
sa majestat li va concedir un escut de
distinció amb el lema “Venció en
Tamames”, i així mateix, en virtut de
la de 28 de desembre de 1814, el
distintiu de la Creu concedida als
Exèrcits de reserva d’Andalucia, per
haver-se trobat a la campanya de
1813 i batalla d’Albuera(SAÑUDOGUERRERO-VELA [2006]). Per reial
resolució de primer de maig de 1815,
li fou concedida la Creu de
condecoració.
del 27 al 30 de juliol, mentre se
retirava batent l’exèrcit enemic, i a la
de Zana, el 10 de novembre, com a
sotsinspector a les immediates ordres
del general en cap.
Acabada la guerra contra la França
napoleònica, el 1817, fou nomenat
cap de la brigada de la divisió
territorial de l’Exèrcit de València,
d’acord amb el Reglament de 18 de
juny de 1816. El 1819 fou destinat a
la plaça major de l’Exèrcit de
Catalunya, a Barcelona, amb sou de
30.000 rals, fins el 1823, que fou
designat pel baró d’Eroles per passar
a Reus a l’entrega de les armes,
banderes, caixes dels fons i demés
efectes corresponents als cossos de
l’Exèrcit
constitucional
que
composava la guarnició de Tarragona.
Allí estigué en qualitat de comandant
d’armes fins el 1824, en que fou
destinat a Tortosa per supervisar
l’embarcament dels batallons 5è i 11è
cap a Cartagena. Tornà com a
comandant d’armes de Reus i hagué
de sufocar alguns aldarulls al Priorat.
Medalla
de
distinción
de
Tamames
(Font:
http://www.
18081814.org/fr
ames/fram
cond.html)
L’any 1826 fou novament destinat a
la caserna de Catalunya, aquest cop
amb sou de 24.000 rals, 6.000 menys
que la vegada anterior. Ja el 1827 fou
nomenat ajudant general de l’Exèrcit
d’operacions
del
Principat
de
Catalunya, on desenvolupà funcions
“hasta su extinción en el mes de
diciembre
del
propio
año
de
1827…”(AGMS, Secció 1a, llig. P-2731,f. 3).
Aquell mateix any fou fet Cavaller de
la Reial i Militar Orde de San
Hermenegild (reial cèdula de 28 de
desembre). També gaudí de les
condecoracions concedides al 2n i 3r
Exèrcit per reial ordre de 13 de maig
de 1815, de la de l’Exèrcit de
l’Esquerra i per la batalla de Medina
de Camp (reial ordre de 2 de juliol).
Condecoracions
Amb posterioritat, les condecoracions
van tenir continuitat. El 1817 rebé la
medalla de Cavaller de 1ª classe de la
reial i militar orde de San Ferrán
(reial cèdula d’11 de juny de 1817) i
el 1819, la Creu de 3ª classe de la
mateixa orde (reial cèdula de 20
d’abril de 1819).
Per reial ordre de 23 de març de 1809
li va ser concedida l’estrella d’argent
per la seva participació a l’expedició
del marquès de La Romana(BUENO
[2000]). A la medalla consta el lema:
“La Patria ha sido mi Norte”.
40
Cruz de
Distinción del 3r
Ejército
Creu de
Distinció de
l’Exèrcit de
Reserva
d’Andalucia
(Font:
http://www.18081814.org/frames/
framcond.html)
(Font:
http://www.18081814.org/frames/
framcond.html)
Creu de
Distinció del 2n
Exèrcit
El brigadier Fèlix Prats Pruns moria
a Barcelona la matinada del 12 de
setembre de 1834, segons consta en
el full destinat al secretari d’Estat i de
Despaig de la Guerra(AGMS, Secció
1a, llig. P-2731, f. 6)
(Font:
http://www.18081814.org/frames/
framcond.html)
Fons i Bibliografia
AGMS = Arxiu General Militar de Segòvia, Sección 1ª. Lligall P-2731 (Expedient
personal).
BUENO [2000]
BUENO CARRERA, JOSÉ
MARÍA. La expedición
española a Dinamarca
(1807-1808). Madrid:
Aqualarga, 2000.
COSTA [1990]
COSTA, MIQUEL. El
marquès de la Romana.
L’expedició a Dinamarca
(1807-1808). Mallorca: El
Tall, 1990.
SAÑUDO-GUERRERO-VELA
[2006]
41
SAÑUDO BAYÓN, JUAN
JOSÉ; JOSÉ MANUEL
GUERRERO ACOSTA;
FRANCISCO VELA
SANTIAGO. La Albuera
1811. ¡Glorioso campo de
sufrimiento!. Madrid:
Almena, 2006 (Guerreros
y Batallas; 30).
R E C E N S I O N S:
[Nombre de notes / Nombre de centres documentals consultats / Nombre de bibliografia citada
(+ hemeroteca) + acceptable, ++ bó, +++ excel·lent, ++++ extraordinari]
HANSON, VÍCTOR DAVIES. El arte de la guerra en el mundo
antiguo. Tr. de Sílvia Furió. Barcelona: Crítica, 2012, 348 p.
“Victor Davis Hanson és Martin and Illie Anderson
Senior Fellow en Clàssiques i Història Militar a la Hoover
Institution (Stanford University), on codirigeix el grup
d’Història Militar i conflictes contemporanis. Ha rebut la
Medalla Nacional d’Humanitats, i entre els seus llibres
destaquen: A War Like No Other i Between War and Peace.
Col·labora a Tribune Media Services, i és el codirector del grup
d’Història Militar i conflictes contemporanis de la Hoover
Institution” [www.planetadelibros.com]
“La guerra mou. I commou. En un i en altre cas, i a la
vegada, el seu protagonista tràgic és l’home. Per què, s’ha
plantejat en algún moment dins dels períodes de lucidesa o
Ilustració en cada segle, l’home ha somtés –s’ha somtmés a sí
pròpiament- a tal vergonya, a tal exercici de destrucció?.
Diguem, que una cosa és la consideració de la guerra como a mal implícit per a l’Home, i una
altre cosa ben distinta la realitat històrica dins de l’esdeveniment social. Per cert, si és veritat,
segons càlculs recents, que el nombre d’homes que ha hagut fins avui a la Terra s’aproparia als
107 mil milions, quants d’ells s’haurien lliurat de les cruentes guerres que expliquen les
històries? Benaventurats ells, doncs, como ha dit el sabi, ‘en la guerra, en tota guerra, només hi
ha perdedors’. La realidad històrica de la guerra (més específicament, “De las guerras persas a la
caída de Roma”) és allò que tracta de recollir aquí el professor HANSON en la seva condició
d’autor-editor. Apareixen acollits així a les seves pàgines estudis relatius a la figura d’Alexandre
Magne i Tucídides, Juli César i Epaminondes, però també apartats tan singulars i aclaridors com
‘La guerra urbana en el mundo griego clásico’ o ‘Guerras de esclavos en Grecia y Roma’. Dins
del text, els distints apartats no són sino ressenyes que confirmen el mosaïc guerrer del període
citat. L’escriptura és clara, el llenguatge precis. Se fa fàcil a la lectura, lluny de pesades
reconsideracions academicistes, i no deixa de sorprendre el comentari clarivident a propòsit
d’alguna circumstància històrica molt eloqüent. Així, quan legim, a la pàgina 224: “Cruzar el
Rubicón era señal del fracaso político de César. Era una apuesta arriesgada, de ahí su famoso comentario,
‘la suerte está echada’ Habría sido mejor regresar pacíficamente, avanzando sin problemas hacia un
segundo consulado y después hacia un nuevo mando provincial, que le hubiera protegido contra un
procesamiento”. És clar que és això el que tenen les guerres: el seu implícit risc; el seu implícit
error. D’alguna manera ho va expressar TUA FORSSTRÖM quan va escriure: “El que vuelve es
siempre otro””.
[RICARDO MARTÍNEZ-CONDE: www.laislabuscada.es; www.elplacerdelalectura.com]
42
PRESTWICH, MICHAEL. Manual (no oficial) del guerrero medieval. Tr.
Óscar Perea Rodríguez. Tres Cantos (Madrid): Akal, 2011 (Viajando
al pasado), 206 p.
“El cavaller és el guerrer més prestigiós de l’Edat Mitjana.
Profussament armat, montat en un magnífic cavall, sembla
invencible. Guiat pel codi de la cavalleria, mentre lluita amb la seva
espasa i la seva llança, l’honor i la glòria l’esperen. Aquest llibre
ofereix la informació essencial que se necessita per a convertir-se
amb éxit en un cavaller a l’Edat Mitjana. Entre d’altres coses
ensenya: • Cóm superar una cerimònia cavalleresca • Quines
armes i armadures comprar • On hauria d’anar de croada • Cóm
fer fortuna a la guerra • A quin orde de cavalleria unir-se • Cóm guanyar en un torneig i
trobar l’amor de la teva vida • Qué fer als setges i a les batalles. Basat en anècdotes
contemporànies i descripcions, combinat amb reconstruccions actuals, aquest llibre,
escrit per un historiador medieval, proporciona un víscut retrat d’allò que era ser un
cavaller a la guerra” [www.akal.es]
“Estem devant d’un llibre divulgació, amè, farcit d’informació interessant, de
curiositats, de detalls… sobre la vida dels cavallers a l’Edat Mitjana, en concret, al segle
XIV i XV, encara que no exclusivament. El llibre està redactat com si d’un manual de
formació per a cavallers es tractés, tal i com exposa el títol. Va cobrint des d’aquest punt
de vista, como si ens estigués formant per a ser cavallers, tots els aspectes relatius a la
vida d’aquests: educació, armes, órdes de cavalleria, torneigs, croades, campanyes de
guerra, mercenaris, dames, cóm actuar en batalla… És una forma diferent i força curiosa
d’apropar-se a aquests temes. A més, te un nombre considerable d’imatges, dibuixos,
taules i notes que ajuden a comprendre allò que se va explicant i complementen el text.
És un llibre diferent a l’habitual, sens dubte. Però no val a creure que per amè i
per estar escrit d’aquesta manera, no sigui rigurós. Una de les millors coses que te el text,
des del meu punt de vista, són les constants referències a tractats de l’època, a dietaris i a
les cròniques escrites en el seu moment. Està redactat com si fos un manual escrit al segle
XV per als cavallers d’aquells temps, cosa per la qual conté frasses com: “y recuerda lo que
le pasó a XXX en la batalla de YYY, que por no mostrar su escudo de armas no fué hecho
prisionero y acabó muerto”. Alguns dels manuals de referència que usa i menciona
PRESTWICH aquí són la base de molts estudis i están presents com a font també en llibres,
amb un enfoc molt més seriós. MICHAEL PRESTWICH, l’autor, anglès, va néixer el 1943 i
encara que retirat, és professor emèrit de la Universitat de Durham, i és un expert en
Història Medieval, tema sobre el qual ha publicat diversos assaigs.
Resumint, que si es vol conéixer de manera amena i lleugera cóm era la vida dels
cavallers medievals, és un bon llibre. Per cert, de la mateixa col·lecció i editorial està
també disponible Legionario. Manual del soldado romano, de PHILIP MATYSZAK, que té el
mateix esperit que aquest que presentem aquí. Per tant, si atrau més Roma que la
medieval, també tenen una opció”.
[MANUEL JESUS PRIETO MARTÍN: www.curistoria.blogspot.com.es]
43
ESTEBAN RIBAS, ALBERTO RAUL. La espada y la cruz. La
batalla de Muret [eBook] BUBOK, S.A., 2012, 224 p.
“Aquell dijous, 12 de setembre, dos mons enfrontats
combateren a la plana de Muret. Un exèrcit croat contra una
coalició formada per la Corona d’Aragó i els seus estats
vassalls d’Occitània. Els primers lluitaven per les riqueses
obtingudas en quatre anys de guerra, sota el pretext de la
defensa de l’ortodòxia catòlica. Els segons defensaven llurs
drets a la llibertat, al seu mode de vida i a un nou model de
societat, on la religió no suposava barreres, sino ponts de
diàleg. A aquella batalla hi morí el rei d’Aragó, i amb ell, el
seu somni de construir un nou país que s’expandis des del
Roine fins a l’Ebre, amb els Pirineos com a columna vertebral.
En aquest llibre l’autor reflexiona sobre la batalla, analitza els
elements que influiren, les tàctiques utilitzades i els factors
determinants del combat, aportant una visió integradora, i
resolent el misteri de la batalla. ALBERTO RAÚL ESTEBAN RIBAS és historiador i economista. Ha
realitzat treballs d’investigació històricmilitar de l’època antiga (Aníbal, el enemigo de Roma),
medieval (El duelo de Burdeos), moderna (11 de septiembre de 1714) i contemporània (La batalla de
Valls, El verdadero Black Hawk derribado, La batalla del Ebro: la última apuesta de la República, Catalans:
11 segles, 11 batalles)”. [www.bubok.es]
FUGUET, JOAN i CARME PLAZA. Els templers, guerrers de Déu.
Entre Orient i Occident. Barcelona: Dalmau, 2012 (Bofarull;
19), 302 p.
Ara fa 700 anys fou dictada la butlla papal que suprimia
l'Orde del Temple. Els templers eren guerrers i dominaven l'art
de la guerra. No només sabien organitzar les campanyes i dirigir
els exèrcits, sinó que també eren enginyers militars capaços de
construir màquines de guerra. Els calia, però, disposar de rendes,
que obtenien gràcies a les deixes testamentàries i, sobretot, a
través de les explotacions agropecuàries i les inversions
immobiliàries a Occident.
El llibre Els templers, guerrers de Déu. Entre Orient i
Occident estudia el Temple com un element integrat dins del
moment històric en què es desenvolupà, per així comprendre’n
les circumstàncies polítiques, militars, econòmiques, religioses i culturals, especialment en
relació amb la Corona catalanoaragonesa, un dels territoris més importants per a l'estudi de
l'Orde gràcies al seu patrimoni arquitectònic i documental. Els inventaris, per
exemple, proporcionen una font inesgotable per conèixer la vida material dels templers i
permeten descobrir que el Temple va anar abandonant els seus objectius primers d'austeritat.
JOAN FUGUET SANS és doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona, professor
de les escoles superiors d’Arquitectura i de Conservació i Restauració i acadèmic corresponent
de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. CARME PLAZA ARQUÉ és llicenciada
en filologia romànica, doctora en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, i catedràtica
d’institut de batxillerat.
[RAFAEL CATALÀ I DALMAU]
44
PLANES I BALL, JOSEP ALBERT. El general Moragues i la
fortalesa de Castellciutat: La Guerra de Successió a la Seu
d’Urgell. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011 (La Nostra
Història), 92 p.
«La fortalesa de Castellciutat, a la Seu d’Urgell, fou un
dels enclavaments militars més importants de la guerra de
Successió, des del qual el general Moragues controlava bona
part dels Pirineus catalans. Després d’un estudi introductori que
emmarca històricament la capital de l’Alt Urgell, l’autor analitza
les vicissituds d’aquesta població durant la contesa i en mostra
la postura austriacista, l’organització de la defensa davant
l’exèrcit filipista, la resistència i la posterior caiguda de la ciutat
primer i de la fortalesa de Castellciutat després, per acabar amb
l’ocupació borbònica de la Seu d’Urgell” [PHL, 143, 15]
“El llibre és una nova aportació als estudis sobre la
guerra de Successió a Catalunya des d'un observatori privilegiat (en part per la seva situació
fronterera) i poc estudiat, la Seu d'Urgell, i una fortalesa, Castellciutat, que tingué un paper
rellevant en la història militar de Catalunya. Castellciutat, governada pel mític general
Moragues, controlava la Cerdanya, enfront de les escomeses franceses de l'altra banda de la
frontera. A partir de 1712, exercí un paper ben destacat sobretot quan començà la retirada dels
exèrcits aliats del Principat, moment a partir del qual la resistència catalana gravità, a grans trets,
en el trípode defensiu de les places de Castellciutat-Cardona-Barcelona. La caiguda de
Castellciutat, el setembre de 1713, a mans borbòniques, esdevingué el primer acte del drama final
de la derrota políticmilitar de Catalunya” [www.laie.es]
SOBREQUÈS I CALLICÓ, JAUME. L’Onze de Setembre i Catalunya:
guerra, resistència i repressió. Barcelona: Base, 2011 (Base
Històrica; 71), 256 p.
“La desfeta catalana de l’onze de setembre de 1714 davant
dels exèrcits borbònics de Felip V va comportar la destrucció de
l’estat català independent, l’assimilació de l’estructura política i
econòmica de Catalunya a la de Castella i una de les més dures
repressions que Catalunya ha patit al llarg de la seva història,
només comparable amb la que seguí després de la desfeta de
1939. Aquest llibre és una crònica dels anys dramàtics que va
viure el país després de la caiguda de Barcelona aquell 11 de
setembre de 1714. La lectura dels documents originals publicats
mostren amb tota la seva cruesa el que va ser l’esforç titànic dels
catalans per resistir als exèrcits borbònics i l’abast de la repressió
contra Catalunya. La seva lectura constitueix una experiència
dolorosa pels catalans i dóna ales i arguments a aquells que treballen per la plena reconstrucció
nacional catalana” [www.editorialbase.com]
“En la mateixa direcció rema L'onze de setembre i Catalunya, de Jaume Sobrequés i
Callicó, qui ha editat i seleccionat diversos testimonis de la Guerra, resistència i repressió del
poble català en el moment històric que va significar la desaparició de l'estat català independent.
En aquest cas, el paraŀlelisme per a llegir els textos amb voluntat actual és evident, ja que vol
servir de testimoni, donant la veu als textos contemporanis i contextualitzant-los amb una bona
introducció, d'una lluita que s'entronca amb allò que quasi tres-cents anys després continua”
[www.debatabat.cat]
45
FUENTES I GASÓ, MANUEL MARIA; JOAN MARIA QUIJADA
BOSCH; NEUS SÁNCHEZ PIÉ. Memòria del setge i ocupació de
Tarragona. La Guerra del Francès en els fons documentals de
l’Arxiu Arxidiocesà de Tarragona (1808-1814). Barcelona:
Rafael Dalmau, 2012 (Camí Ral; 34), 461 p. [1.490/5/5, ++]
En el marc del bicentenari del setge i ocupació de la ciutat
de Tarragona, cal felicitar-se per la iniciativa de publicar aquest
aplec de documents, la majoria inèdits, sobre el setge i ocupació
de Tarragona pels francesos i l’impacte de la guerra a la ciutat i a
la demarcació. Una iniciativa de l’Arxiu Històric Arxidiocesà,
encapçalada pel seu director MANUEL MARIA FUENTES, amb el
suport de JOAN M. QUIJADA BOSCH i NEUS SÁNCHEZ PIÉ, i que ha
comptat amb l’ajut econòmic de la Fundació privada Mútua
Catalana i amb el suport editorial de Rafael Dalmau editor.
La guerra del Francès és, possiblement, el fet històric de la Catalunya contemporània
sobre el qual s’ha escrit més, juntament a les guerres carlines i la darrera guerra civil. Amb motiu
del seu bicentenari, s’han publicat almenys un centenar de noves obres al respecte, i cal destacar
especialment l’edició de textos manuscrits dels protagonistes, en el qual s’insereix el llibre que
avui presentem, i que ens permeten tenir una visió des de baix, des de nous punts de vista, una
visió més polièdrica d’això que n’hem dit la guerra del Francès. Els textos que es reprodueixen
en el llibre vénen a confirmar que fou un fenomen complex que sotragà les relacions socials, el
poder polític i militar, les bases econòmiques i les mentalitats.
El llibre Memòria del setge i ocupació de Tarragona es pot dividir en tres parts. La primera, i
que dóna títol a l’obra és la transcripció del “Setge i ocupació de la ciutat de Tarragona (18101813)”, un memorial sobre l’actuació de l’Església tarragonina, redactat pel canonge IGNASI RIBES
l’any 1814, així com la reproducció parcial d’algunes “Actes o Resolucions capitulars del període
1811-1814” i altres escrits de cronistes de convents de la ciutat, a més de les notes pro-memòria.
Aquesta part ocupa més de la meitat de les pàgines (p.21-188 i 249-316). Una segona part, la més
breu, el formen dos reculls de fonts originals sobre les víctimes documentades del setge i
ocupació de Tarragona (p.189-247). Finalment, trobem una interesantíssima selecció de passatges
en els llibres de diverses parròquies de l’arquebisbat de Tarragona, que ens permeten copsar
l’impacte de l’episodi napoleònic en quasi tots els pobles (p.317-449).
En el citat memorial trobem una descripció acurada de tots i cada un dels passos que féu
el reduit col·lectiu de set canonges que restaren a Tarragona, tant pel que feia a la seva tasca
espiritual, com a la material d’ajut als necessitats. Destaquen, sobretot, els problemes en la seva
relació amb els francesos i les continuades exigències dineràries d’aquests sobre el Capítol. Les
primeres línies del text reflecteixen el neguit de les autoritats eclesiàstiques davant el temor que
l’ocupació del fortí de l’Oliva omplís la catedral “de enfermos y paysanos y des de aquel día fue
convertida en hospital, quedando únicamente la capilla del Santísimo para poder hacer las funciones”
(p.24). El terrorífic assalt final dels francesos és descrit amb péls i senyals, ja que els principals
actes de salvatgisme es produïren al voltant de la Catedral, on la gent havia intentat cercar
protecció (p.26-35). També és descrit el terror dels primers dies d’ocupació, amb els judicis
sumaríssims o els allotjaments (p.71-80). Els textos recullen igualment un cert desconcert dels
canonges que es quedaren vers els que havien marxat; el mateix arquebisbe s’instal·là a Mallorca
(p.45-49). Especialment crític és el canonge ANTONI BONI en una mena de memòria personal dels
fets (p.300), davant de l’intent dels francesos d’integrar i aprofitar l’autoritat moral de l’Església i
la seva litúrgia (p.61, 81, 83, 94, 163), els problemes amb els pagesos o els ajuntaments dels
voltants (mentre els primers es negaven a pagar censos i delmes, els segons els exigien
contribucions -p.54-), o la lluita contra els maçons (p.99-119).
46
A la segona part del llibre trobem la quantificació documentada dels morts pels francesos
durant el setge i ocupació de la ciutat de Tarragona, l’any 1811. Les dades nominals aplegades
ens indiquen un total de 278 defuncions, de les quals 247 (un 89%) s’haurien produït el 28 de
juny, dia de l’assalt (p.189). S’hi podríen afegir els 134 morts registrats a l’hospital militar del
Seminari: 412 en total. Però, on són els 5.000 morts? Clar, sabem que molts foren cremats a les
fogueres, que d’altres moriren ofegats a l’intentar fugir per mar .... De les notes pro-memòria
destaquem, la confiança que es tenia en Ferran VII com a salvador de la pàtria espanyola (p.250).
En el tercer apartat, que ocupa, aproximadament, una tercera part de les pàgines del
llibre, es recull la documentació parroquial servada a l’Arxiu Històric Arxiodiocesà, a tall de
complement. Aquesta documentació ens ofereix una panoràmica general dels pobles de
l’arxidiòcesi, on els testimonis són perfectament intercanviables. Arreu, a més de la relació de
víctimes directes dels francesos, 398 d’inscrites en total als registres, hi trobem reflectides
mitjançant les notes pro-memòria, les penúries de la vida quotidiana, segons les anotacions dels
rectors respectius: misèria, fam, assassinats, robatoris... .
La guerra del Francès fou per a la majoria de la població: “més que glorioses batalles i gestes
de paisans, són fets prosaics els que dibuixen el paisatge quotidià: caresties, fam, malalties, contribucions,
requises, multes, robatoris, violacions, assassinats ...” Podem, doncs, compartir l’observació del
doctor ANTONI BOSCH I CARDELLACH qui, com a testimoni dels fets, va escriure en una llibreta un
Resumen de los sucedido en la villa de Bràfim, segons el qual, quan hi havia una victòria “Todos
cantaban el Te-Deum, y tal vez habían de cantar el Miserere”.
[RAMON ARNABAT MATA
membre del grup de recerca consolidat ISOCAC de la URV]
SANET I JOVÉ, JOSEP M. Pirates, corsaris i negrers a la mar de
Tarragona: Primer terç del segle XIX. Tarragona: Silva, 2011,
113 p.
“La pirateria, junt amb la seva versió legal, el cors, fou una
constant a la costa catalana fins ben entrat el segle XIX. En aquesta
monografia, l’autor mostra diferents aspectes d’aquesta pirateria a
les costes de Tarragona. Després de diversos textos introductoris
en que ofereix consideracions generals al voltant de les figures
dels pirates i dels corsaris, se centra en les diferents nacionalitats
d’aquests (solen ser barbarescos, anglesos i americans), per
després tractar sobre els vaixells corsaris negrers, que aprofitaven
la demanda de mà d’obra esclava” [PHL, 143, 15]
“Els lladres de la mar, i els esclavistes, no només van ser al
Carib o estrangers. També van maniobrar pel nostre litoral, i fins
al segle XIX. De qué tantes torres de defensa? De qué certs casaments i fortunes? Els pirates, en el
seu inici segles abans, eren homes que impel·lits per una misèria mal suportada, atacaven els
bastiments de petit tonatge des de les cales, roques i illots -les seves escomeses a les nostres
costes van provocar moviments migratoris cap a l'interior. Els corsaris eren pirates amb patent
de cors, una llicència reial a favor d'un capità, patró i tripulació per lluitar contra l'enemic. Els
negrers aprofitaven la legalitat del moment, i la forta demanda per fer tràfic humà.
Aquest llibre conté dades reals obtingudes a través de l'estudi de documents d'arxius. Una
aportació inèdita feta per un amant del món marítim” [www.apatgn.org]
47
RUBIÓ SOBREPERE, JOSEP. La Guerra Civil a les Garrigues: De la
revolució a l’ocupació franquista (1936-1939). Lleida: Pagès,
2011, 278 p.
“El llibre aborda per primera vegada de forma global tot
el període bèl·lic, des de l’intent de cop d’estat fins a la total
ocupació militar de la comarca de les Garrigues. El treball que
s’ofereix s’ha plantejat sota tres eixos fonamentals. Una primera
part introductòria per apropar el lector a la comarca de les
Garrigues fins a l’any 1936. El segon eix és l’estudi de la comarca a
la rereguarda per descobrir, per primera vegada, la participació
garriguenca en el suport als rebels. L’anàlisi rigorosa de la
repressió revolucionària a la rereguarda ens portarà a descobrir les
157 víctimes civils o les 26 religioses, a més de saber quan i cóm es
van saquejar les esglésies, convents i altres. Per primer cop es
desglossa l’actuació del Tribunal Popular de Lleida a la comarca, amb un total de 126 persones
processades. S’aprofundeix en la creació de les col·lectivitats agrícoles, un total de 23, procés
titllat per alguns com la única i autèntica revolució social de la guerra. Finalment, el tercer gran
eix se centra en l’arribada del conflicte bèl·lic als municipis garriguencs. Josep Rubió
Sobrepere (Cervià de les Garrigues, 1968). Doctor en història contemporània. Actualment és
professor de secundària, president del Centre d’Estudis de les Garrigues i conseller i cap del
Departament de Ciències Econòmiques, Humanes i Socials de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha
rebut diferents distincions, premis, ajuts i beques a la investigació per a projectes d’abast
comarcal i local en relació a les Garrigues i ha publicat treballs relacionats amb el tema”.
[www.pageseditors.cat]
Sumari: Pròleg (de Jaume Barrull) (7); Introducció (9); “Esclata la guerra, comença la revolució” (15); “La
repressió revolucionària” (47); “La vida a la rereguarda: les col·lectivitats agrícoles a les Garrigues” (107);
“El front del Segre: la primera rereguarda” (137); “La caiguda de les Garrigues (desembre 1938-gener
1939) (165); “Epíleg: temps de silenci i repressió” (225); Apèndix (231); Bibliografia i fonts (271).
SÁNCHEZ CERVELLÓ, JOSEP. La Segunda República en el
exilio 1939-1977. Barcelona: Planeta, 2011, 575 p.
“La història de la resistència republicana durant el
franquisme. La història que s’explica en aquestes pàgines és
una història quixotesca, com ho fou la de la resistència
republicana, que s’enfrontà al cop dels militars sublevats el
1936 malgrat la infàmia de la No intervenció i la solitut de
la República. El govern legítim d’Espanya, amb tots els
errors que es vulgui, representà valors positius: democràcia,
laicitat, solidaritat, justícia social, autogovern per a les
comunitats històriques. Cap d’aquests valors pot trobar-se
al bàndol franquista. I quan acabà la guerra civil, mentres
els franquistes donaven suport a l’Eix, els republicans es
comprometien amb la causa aliada. A més, els exiliats
mantingueren les institucions democràtiques: la Presidència
de la República, el Govern, les Corts, el Govern Basc i la
Generalitat, i fundaren el Conselho da Galicia”
[www.librerialuces.com]
48
“El 10 de gener de 1945 se reuniren a Mèxic les Corts de la República espanyola a l’exili.
En el diari d’aquella sessió apareixia una llista de 127 noms “de señores diputados fallecidos desde
julio de 1936 hasta la fecha”. La veritat és que, en aquella relació sobraben almenys 9 dels noms,
perquè les persones estaven vives, també es podríen haver afegit els d’altres 5 diputats morts des
del començament de la guerra. Total: 123 diputats morts. Una estadística més ajustada ens
permet establir que 27 dels diputats elegits el febrer de 1936 foren assassinats a la zona lleial a la
República, mentre que el bàndol franquista n’assessinaria a 42 (als quals caldria sumar altres 17
després de la guerra). En qualsevol cas aquestes terribles estadístiques -que ens parlen d’unes
Corts que acabaven de perdre a més de la quarta part dels membres- ens permeten comprender
la dificultat de la tasca de reconstrucció de les institucions republicanes a l’exili, que
s’emprendria a partir de 1945”.
[OCTAVIO RUÍZ-MANJÓN a www.elcultural.es]
FIGUERAS, JOSEP M. Les cròniques de guerra de Lluís
Capdevila. 1936-1939. Barcelona: Dux, 2011 (Duxcat), 112
p.
“Lluís Capdevila i Vilallonga (1893–1980) és un dels
personatges més interessants del periodisme de les esquerres
durant el primer terç del segle XX. Després d’una primera
etapa molt preocupat per les qüestions socials s’endinsà, des
de La Humanitat i altres publicacions catalanes durant la
Guerra Civil, en la defensa dels valors republicans i del
catalanisme polític. Marxà voluntari al front d’Aragó on fou
corresponsal de La Humanitat i també elaborà una important
obra periodística amb cròniques descriptives del panorama que veia —i vivia—, essent sens
dubte un dels millors cronistes del front català de guerra. En aquest llibre presentem, per
primera vegada, una selecció de les cròniques aparegudes al diari d’Esquerra i altres revistes com
Amic i Meridià, que esdevenen un preciós retaule de la Columna Macià-Companys,
posteriorment la Divisió 30, de tan significatiu paper en la defensa de la República i les llibertats
de Catalunya”.[www.duxeditorial.com]
“Lluís Capdevila (Barcelona, 1893-Andorra la Vella, 1980) fou una persona autodidacta,
de caràcter bohemi que excel·lí en el conreu del teatre popular i com a periodista. Lluís
Companys, que n'era amic, el va qualificar de “formidable caricaturista, home de llibres i gran
republicà, que lluita per una Catalunya culta i liberal”. Capdevila era partidari d'un catalanisme
obert i d'un Estat que respectés la nació catalana, criticava el clericalisme i la religió, constatava la
misèria social, defensava el dret de les dones i ridiculitzava la monarquia. Com a dramaturg
gaudia d'una àmplia popularitat. La seva obra més coneguda va ser la sarsuela "Cançó d'amor i
de guerra". El seu compromís amb el periodisme i amb el país el duria a primera línia de combat,
al front d'Aragó, un cop va esclatar la Guerra Civil, en tant que redactor de La Humanitat i
comissari de premsa de la Columna Macià-Companys. Des d'allí va elaborar unes cròniques de
guerra que en part es reprodueixen en aquest llibre. Es tracta del testimoni d'un dels moments
més tràgics de la nostra història col·lectiva. Amb la derrota, Capdevila es va expatriar i es va
vincular a la resistència francesa. Va participar activament en les diverses publicacions de l'exili i
va crear una aula de literatura i filologia catalanes a la Universitat de Poitiers. El seu exili mai fou
viscut resignadament, sinó amb voluntat de represa”.
[www.lacomunidad.elpais.com]
49
LA CITA
-“Más puede hazer [un mestre de camp] con
la industria, que con la furia, y en esto
consiste el oficio de un verdadero Capitán,
hazer con el arte, lo q. otros piensan hazer cô
la fuerza…”
EL BON COMANDAMENT
Sola ducis fama interdum vela prositigat [La fama
d’un cap vigilant és prou per destroçar molts exèrcits].
Si l’èxit de l’empresa
“Y tiene tanta fuerza la
militar depén, en
reputación de una cabeza
-“No tiene Dios hecho merced a un hombre gran part, de la bona
que suele dar más gloria
solo de saber todas las cosas; más entre coordinació dels
con su buena opinión y
comandaments i d’un
muchos puede saber gran parte””.
nombre que con sus
únic cap que emeti
hazañas”
les ordres i no sigui
qüestionat (com ja
BRANCACCIO, LELI. Cargos y preceptos militares...,
BARROSO, BERNARDINO. Teórica,
Barcelona, 1639, f. 58, 85v. i 112v.
vam exposar en
práctica y exemplos. Madrid:
algun altre número de la nostra revista), llavors aquest cap ha de
Ministerio de Defensa, 2004, p.
225.
tenir la testa molt ben moblada, ja que tot depén d’ell. La unitat de
comandament, però, no significa que el cap menystingui els consells
i assessoraments dels seus subordinats, ben al contrari,
“Un buen militar siempre debe escuchar
els ha d’escoltar i valorar en la integritat de les
a sus comandantes y él [Felip II] no lo
circumstàncies i situacions, per tal de saber si la seva
hizo, sentía que no necesitaba consejo
aplicació convé o no en cada cas. Sempre s’ha dit que
de nadie…”
l’èxit de Napoleó va ser degut, en part, a que es va
saber rodejar de bons generals. La cantera publicística
PINA, BEGOÑA. “Geoffrey Parker. Historiador y
de la qual extraiem moltes de les cites, LELI
biógrafo de Felipe II”. Clío, 110 (desembre de
BRANCACCIO, ens en proporciona algunes aquest cop.
2010) 12-17: 15.
Una altra cita, la treiem del capità BERNARDINO
BARROSO, en parlar de la reputació del càrrec de mestre de camp. Finalment, hem volgut afegir la
valoració de la historiadora BEGOÑA PINA, en ressenyar un llibre de G.PARKER sobre Felip II de
Castella. El rei «prudent», va cometé la col·lossal imprudència d’enviar una gran flota a través de
l’Atlàntic a una zona de pregons perills climàtics i marítims, sense altre garantia que omplir-la a
vessar de capellans que ho tiressin endavant a força de pregàries al Cel. No van ser ateses. Hi
hagué tempestes i mala maror, i l’empresa de la Invencible, fou vençuda en el que fou un dels
fracassos més estrepitosos. A Felip II ja li ho havien desaconsellat alguns dels més experimentats
consellers, però el monarca no en va voler fer cas...
HURTADO, VÍCTOR. “Mitjavila e Hijos, S.L.
Mercaderes de la Corona de Aragón a la
conquista del Mediterráneo”. Clío, 121
(novembre de 2011) 70-79. La trajectòria de la
família Mitjavila (s. XIV), és la història d’una
nissaga
de mercaders, meitat banquers,
meitat funcionaris, hàbils inversos, capaços
diplomàtics,
implacables
corsaris
i
indispensables cortesans, que arribà a
acumular una de les primeres fortunes de
l’Europa occidental. El genearca fou Pere de
Mitjavila, ell i el seu successor Jaume
estigueren al servei de la Corona i
desenvoluparen els seus negocis al redós de
l’expansió mediterrània i les activitats
bèl·liques i campanyes militars que va
comportar. L’única hereva de Jaume de
Mitjavila, fou Simoneta, que casà amb el
també mercader Berenguer Morey; en no
tenir descendència, s’extingí el llinatge a
finals del segle XIV [MG]
BUYREU I JUAN, JORDI. “La repressió del
bandolerisme”. A: CASALS, ÀNGEL (dir.). El
50
bandolerisme a la Corona d’Aragó. Vol. I.
Barcelona: Galerada, 2012, 133-163 [109/5/62,
+++]. Algunes citacions afortunades per
sucoses, de documents d’arxiu, serveixen a
l’autor per contextualitzar un tema tan
complexe com el del bandolerisme. Aquestes
cites mostren que el fenomen era la principal
preocupació de tot virrei nomenat des de
Madrid, ho fou, certament pel marquès
d’Aguilar, pel de Tarifa i pel duc de
Monteleón. El treball està dividit en tres
blocs. En primer lloc, les dificultats que
presentava la geografia catalana, tant
orogràfiques (país muntanyenc i amb
fronteres properes al Nord i a ponent), com
polítiques (per les delimitacions que
separaven jurisdiccions). En segon lloc, els
recursos humans amb que comptava la
Corona per combatre el bandolerisme,
consistents en un grapat reduit d’oficials,
molts d’ells partidistes i la totalitat mal
remunerats i força desanimats per la política
de remissions. En tercer lloc, els esforços per
superar un entremat judicial i legislatiu que
propiciava més entrebancs i discòrdies
polítiques que no pas ajut. Cal ressaltar que,
sovint, la Corona va combatre el
bandolerisme passant per damunt (i
trepitjant) l’ordenament jurídic català: la
meitat dels virreis tramesos no eren naturals
del país, per evitar bàndols; van executar
extradicions forçades contravenint les
Constitucions; van canviar el sistema
d’elecció per formar unions (per tal
d’assegurar-se l’ingrés d’adeptes), i van
potenciar la convocatòria de sometents
subordinada
a
l’administració
reial;
igualment,
van
legislar
restringint
enormement l’us d’armes portàtils (ballestes i
pedrenyals). “També s’hi podien afegir les
accions clarament anticonstitucionals dels virreis,
amb l’enderrocament de cases i castells que
aixoplugaven bandolers”. Efectivament, i és una
llàstima que aquest aspecte no mereixés un
apartat, perquè recordem que segons
J.H.ELLIOTT, a la Cort de 1626 la factura en
concepte d’indemnitzacions que presentava
el braç militar pujava als 6.000.000 de lliures,
i va pesar força a l’hora d’enfonsar-la [MG]
BUYREU, JORDI I VALENTÍ GUAL “El
bandolerisme a les terres de la Catalunya
Nova”. A: CASALS, ÀNGEL (dir.). El
bandolerisme a la Corona d’Aragó. Vol. I.
Barcelona: Galerada, 2012, 165-184 [27/2/20,
+++]. Els autors focalitzen el bandolerisme
meridional a la zona d’influència de Tortosa i
a la del monestir cistercenc de Poblet, senyor
jurisdiccional
d’una
quarantena
de
poblacions, en una quarta part dels quals
exercia la jurisdicció plena. Podem suposar
que BUYREU s’encarregaria de la primera
zona,
perquè
l’ambit
pobletà
cau
indiscutiblement dins del territori arxivístic
conreat per VALENTÍ GUAL, autor de dos
voluminosos corpus documentals que bé ho
demostren. L’ACA i l’Arxiu de Poblet són,
doncs, els focus documentals d’on beuen per
bastir un notable treball que esclareix la tèbia
foscor sobre la temàtica en aquestes
contrades. Com a totes bandes, la pugna per
càrrecs i prebendes entre la noblesa
oligàrquica comarcal tortosina, era la que
encenia les discòrdies que dirimien trabuc en
mà Olivers de Boteller i Clues, entre d’altres.
“Com a resultat del treball de buidat de centenars
de processos criminals que es conserven a l’Arxiu
de Poblet”, GUAL pot oferir una minuciosa
panoràmica, rica en casuístiques diverses,
posant nom i cognom a molts dels
protagonistes i inclús, anant més enllà,
aportant precissions i/o completant en més
d’un cop, informació puntual a la que no
pogué arribar aquell llunyà 1991 X.TORRES en
el que ja és un clàssic de la historiografia, Els
bandolers (segles XVI-XVII), d’Eumo, obra que
malgrat els anys, i a jutjar per les citacions del
volum, no ha perdut vigència. El repàs
cronològic i sistemàtic de les notícies sobre
bandolerisme a les baronies pobletanes fa
emergir l’existència de quadrilles i de nous
aspirants a encapçalar el llibre negre del
període (el periple que exposa de la quadrilla
de Joan Marcelli, l’últim terç del XVI,
constitueix “Un autèntic cursus honorum que
hauria pogut signar qualsevol dels ‘grans’
bandolers del barroc català”). També de
mentalitats,
associacions
criminals,
procedències, pendències, dinàmiques de
camp i accions repressores, etcètera ,
51
contribuïnt considerablement a enriquir la
temàtica bandolera al nostre país [MG]
FIGUERA, MANUEL. “’El Minyó de Montellà’:
un bandoler cerdà del barroc”. A: CASALS,
ÀNGEL (dir.). El bandolerisme a la Corona
d’Aragó. Vol. I. Barcelona: Galerada, 2012,
223-246 [22/0/21, ++]. FIGUERA reivindica el
paper d’icona que han representat alguns
bandolers famosos. Enceta la biografia
introduïnt el context històric de la Cerdanya,
causes i conseqüències del bandolerisme i un
bon llistat de bandolers. Els trets biogràfics
del Minyó de Montellà els va aplegà l’autor
amb motiu de la redacció de la seva novel·la
Els fills de la terra. Cerdanya a finals del segle
XVI (Tremp, 1995). A l’anàlisi del nom i de la
seva procedència, segueix un apartat dedicat
al robatori del carregament de moneda de
Sidamon, que era de l’Orde de l’Hospital, i
que el va fer famòs. Segueix la seva
participació a la guerra de Ribagorça, contra
el duc de Villahermosa, que gaudia del
suport dels nyerros. Amb sol la seva o amb
d’altres quadrilles, saquejà Alguaire i
Almenar, i assetjà Benavarri. Els darrers
apartats reconstrueixen la seva mort a partir
de les escasses notícies que hi ha i tres
hipòtesi especulatives [MG]
OBIOLS I PERARNAU, LLUÍS. “El bandolerisme
a la Cerdanya: algunes precisions (15261593)”. A: CASALS, ÀNGEL (dir.). El
bandolerisme a la Corona d’Aragó. Vol. I.
Barcelona: Galerada, 2012, 185-222 [48/2/18, ++].
El bandolerisme, com a guerra internobiliar
que era, va recrudeir a la Cerdanya durant el
segon i tercer quarts del segle XVI degut a les
guerres del vescomtat de Castellbò (dècada
dels anys 30) i als setges d’Arsèguel (1588 i
1593). L’autor escomet un treball de buidatge
documental del Consell de Puigcerdà i
introdueix el tema exposant els trets més
rellevants del territori ceretà i la frontera amb
França, en la seva condició de refugi.
D’aquest últim aspecte en pot oferir manta
casos, doncs, hi havia una munió de passos
de muntanya que comunicaven amb els feus
del Midi francès. Passos per on creuaven
partides de bandolers, però per on també
podien entrar els huguenots. En aquesta
cojuntura, els nadius, per pocs que fossin, es
mostraven més eficaços que els propis
soldats foranis, ja que eren “gent qui saben tan
bé los passos com los mateixos delats, lo que dits
soldats no porien fer...”. Existien bàndols per
existir parcial·litats; quan el 1559 assassinen
el fill del governador del vescomtat de
Castellbò, els cònsols de Puigcerdà posen
tothom en alerta per “causa de les qüestions y
bàndols són, y maiors se spéran”. Destaquen
bandolers com Joan Cadell o com mossèn
Meca, qui passà de segrestador de la
jurisdicció del vescomtat a capitanejar una
quadrilla de bandolers; també famílies de
l’aristocràcia comarcal, com els Banyuls, els
Guilla, els Mauri o els Rubi. La segona part
de l’article tracta de la repressió del
bandolerisme ceretà siscentista, una repressió
força activa amb «veritables dispositius militars,
sovint amb la presència de tropes professionals,
s’armava la població, s’organitzaven campanyes i
s’assetjava quadrilles de bandolers encastellats...”.
Els últims apartats abans de les conclusions
són els més atractius per a la Història Militar:
«Sometents, unions i germandats» i
«L’aparell militar: setges i tropes» [MG]
ALONSO I TAMBO, ANNA. “Bandolerisme, jocs
i prostitució a la ciutat de Barcelona”. A:
CASALS, ÀNGEL (dir.). El bandolerisme a la
Corona d’Aragó. Vol. I. Barcelona: Galerada,
2012, 247-253 [15/4/10, ++]. L’aportació d’ANNA
ALONSO gira al voltant d’un bandolerisme
específic, el dels “fills de la misèria”,
vinculant aquesta mena de bandolers i
saltejadors de camins amb els desvagats,
rodamons, tafurers i prostitutes, o sigui, la
“contrasocietat”.
A
través
de
la
documentació d’arxiu (bàsicament AHCB i
ACA) estableix aquesta “trilogia manifesta”,
tot capbussant-se en el submón barceloní del
joc (bitlles, daus, naips) i del proxenetisme.
Els malfactors practicaven un bandolerisme
urbà, prop de les zones on clandestinament
hom jugava els diners i les meuques es
venien el cos. Al fons de processos, de
l’AHCB, s’hi poden trobar un seguit de casos
d’allò més il·lustratius. A un tal Gomes, no li
va servir ser parent del sotsveguer, “no té
orelles i té hostal...”. Les orelles se les haurien
llevat en alguna execució pública i per
52
l’hostal l’inculparen de fautor. Ser titllat
d’hostaler
tenia
llavors
les
pitjors
connotacions proxenetístiques. Destaquem
per a la Història Militar el cas ocorregut el
1619, quan empresonen l’obrer i capdeguaita
per haver cremat una taula de joc plantada a
la plaça dels Cabrits. La taula era prop de la
sala de les Armes i el seu propietari Pedro
Cucharro tenia llicència de joc expedida pel
mateix virrei. L’afer encetà un nou
enfrontament entre la ciutat (que advocava
per exercir jurisdicció contra el joc) i
l’administració virregnal (a qui interessava
beneficiar els militars proporcionant-los
espais de joc per al seu lleure) [MG]
COLLELLDEMONT
I
VIVES,
ELISENDA.
“Segimon Paratge: les seves estructures
econòmiques i socials com a capitost dels
Cadells a la vegueria de Vic”. A: CASALS,
ÀNGEL (dir.). El bandolerisme a la Corona
d’Aragó. Vol. I. Barcelona: Galerada, 2012,
269-285 [24/3/4, +++]. L’autora aposta per la
microhistòria com a metodologia vàlida per
destapar i analitzar els conflictes entre
faccions bandoleres, una metodologia que
estudii la relació entre estratègies familiars,
poder local i bandolerisme, que ajudi a
matitzar-ne el concepte i a fer més
comprensible l’orígen de lluites i rivalitats.
Seguint aquest plantejament focalitza la
investigació en una coneguda família
bandolera de la plana de Vic, els Paratge de
Bellfort, especialment Segimon Paratge. Se’n
fa un estudi complert dels orígens, la
procedència (arbre genealògic inclòs –
localitzat al fons Moixó, de l’ANC- que,
imperdonablement, no reprodueix), capacitat
econòmica
(testaments,
capítols
matrimonials, inventaris), càrrecs públics –
laïcs i seglars-, etcètera Aquesta anàlisi li
permet
establir
una
estratègia
socioeconòmica clara en les actuacions de la
família la darrera dècada del segle XVI. Els
enllaços matrimonials, resultaven valuosos
vincles amb influents famílies adscrites al
bàndol cadell (Malla, Granollachs, Domènec).
Com a prudent bandoler que degué ser,
Segimon testà a favor del fill gran, a qui
desheretava en cas que cometés delicte.
D’aquesta manera, preveient que podia
seguir les seves passes, esguardava el
patrimoni que passava al fill menor [MG]
CABRUJA I VALLÉS, ELISABETH. “Bandolerisme
a la sotsvegueria d’Igualada”. A: CASALS,
ÀNGEL (dir.). El bandolerisme a la Corona
d’Aragó. Vol. I. Barcelona: Galerada, 2012,
255-267 [36/2/22, ++]. CABRUJA fa una exposició
prèvia
sobre
aquesta
sotsvegueria,
constituïda per una vall rodejada de
muntanyes, que era cruïlla de pas de
mercaders i firaires, obligada a conviure amb
la baronia de la Conca d’Òdena. Diferencia el
bandolerisme fill de la misèria, de les
bandositats aristocràtiques. Per al primer,
estableix una tipologia de delictes que van
des del robatori de camí ral, fins a l’atac a
representants
de
les
autoritats
reials/baronials,
passant
també
pels
moneders i “toriscadors”. Esmunyir la
documentació de l’arxiu local i de l’ACA, ben
amanit amb una selecte bibliografia, permet
oferir un decàleg de les notícies més
importants relacionades amb les activitats
dels “fills de perditió” o “gent facinerosa”, i
sobretot de les mesures repressives
adoptades per les autoritats. Per al segón,
dedica l’apartat de “Bandositats o guerres
privades”, on a despit de tractar-se d’un
terme reduït (no gaire més extens “que la que
alcança un tret de ballesta”), s’hi van veure
bregues entre Ocellons contra Castellins,
Tries contra Matheus, però sobretot, dels
naturals contra el totpoderós duc de
Cardona, els dominis del qual envoltaven
Igualada “com dintre d’un cercle de ferro” [MG]
PÉREZ SAMPER, MARIA ÁNGELES. “1640: la
Guerra dels Segadors”. Desperta Ferro, Núm.
Especial I (“La Guerra de los Treinta Años”)
[2011] 52-57. Síntesi sense pretensions i de
caire divulgatiu, sobre la revolta segadora, la
Revolució de 1640 i la subsegüent guerra de
Separació. Allò que es podia fer constar en
cinc pàgines, la Dra. Pérez Samper ho
encabeix amb notable mestria, amb voluntat
de no deixar-se cap aspecte, ni cap capítol,
però el seu discurs destil·la una versió
arcaïca dels fets, en més d’un aspecte
superada [MG]
53
episodis
supèrflus
com
els
de
l’empresonament de Quevedo, la caiguda
d’Olivares o la signatura de la pau dels
Pirineus a l’illa dels Faisans, episodis que
engreixa d’espai tan innecessàriament com
gratuïta [MG]
ESTEBAN RIBAS, ALBERTO RAUL. “La batalla
de Monjuic 1641” Desperta Ferro [En línia]
Núm. Especial I, 2011, 14 p. Disponible a:
www.despertaferro.ediciones.com [/13, ++].
Montjuïc ocupa els primers llocs del rànking
de batalles cabdals, i com a tal mereixia
aportacions bibliogràfiques com aquesta. La
d’ESTEBAN RIBAS, expert exposicionador de
combats de totes èpoques (Valls, Muret,
etcètera ) planteja la versió extrictament
militar, una versió que tècnicament no val a
negligir, perquè explica moltes decisions
polítiques. Així, fa una exposició ordenada
que comença per les forces dels contendents,
segueix amb la disposició defensiva de
Barcelona, el pla d’atac, el desenvolupament
del combat, operacions, moviments, avenços
i retrocesos, atacs i replegaments, etcètera
L’article, en línia, permet una gran profussió
il·lustrativa, a tot color, en la qual s’alternen
gravats i quadres operatius de la batalla. La
bibliografia, és l’esperada per a l’ocasió [MG]
GIFRE RIBAS, PERE. “Viure a la frontera (16401697). Una visió de la frontera des de baix”.
Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 42
(2011) 257-278 [63/6/37, +++] “L’estudi de les
percepcions de la frontera traçada pel tractat
dels Pirineus es fa tenint en compte les
situacions que van viure els seus
protagonistes. Des dels que van veure com
quedaven segrestades les rendes per haver
quedat els patrimonis situats a l’altra banda
de la frontera i les estratègies que haurien de
portar a terme, fins als que van haver de patir
l’existència de la frontera que, a la segona
meitat del segle XVII, volia dir guerra,
fiscalitat de guerra i exigències sobre les
seves vides i patrimonis. L’Empordà esdevé
frontera de dues monarquies després de 1659
i això es va notar especialment en forma de
guerres en el període de 1640-1697” [Resum]
ÁVILA GRANADOS, JESUS. “La Guerra dels
Segadors. Radiografía de 19 años de la
historia moderna de Cataluña”. Historia de
Iberia Vieja, 77 (novembre de 2011) 60-67.
Resum forçat en mitja dotzena de pàgines
dels més famosos successos del nostre segle
XVII, redactat amb precipitació i sense una
idea real i exacte dels fets. En un poti-poti
frenètic barreja: Bandolerisme, Serrallonga,
Quevedo, l’impost del Quint, Olivares, el
Corpus de Sang i els principals fets d’armes
del conflicte, sense plasmar cap relació causaefecte i amb sonats errors (el virrei mariscal
de Brézé es deia Philippe de La Mothe; Pau
Claris era canonge de Girona, etcètera ), quan
no, tòpics donats per bons (la rebel·lió
catalana s’explica exclusivament a partir del
Corpus de Sang; la campanya hispànica de
1640 fou per tallar el pas a la invasió francesa;
Espenan es veié ‘obligat’ a capitular davant
de Tarragona; al final de la guerra Felip III
establí una amnistia general i féu respectar
les Constitucions i privilegis del país, etcètera
). És el prototipus de reportatge elaborat per
qui no ha aprofundit massa en el tema, amb
una visió netament hispànica del conflicte,
que no dubta a inserir en el fil argumental
PEREA SIMÓN, EUGENI. “Riudoms sota
Napoleó (1808-1814)”. Lo Floc, Riudoms, 199
(gener-març de 2012) 4-15 [-/2/10, ++]. Notable
aportació del professor PEREA que assoleix
cobrir l’episodi napoleònic a Riudoms amb
un híbrid entre recerca i divulgació prou
reeixit. Al començament es pot llegir que “el
poble esdevindria teatre d’enfrontament dels
bàndols en pugna -els exèrcits francesos i les
guerrilles o sometents defensors de la monarquia
de Carles IV- i els seus recursos humans i
econòmics exhaurits i hipotecat el futur”.
Paraules premonitòries d’allò que s’exposa
més endavant. Amb l’ajut dels testimonis
escrits de rectors locals o de la contornada, i
també de cites de la correspondència
municipal, l’autor teixeix una cronologia dels
fets bàsics, on treuen el cap els “caragirats”,
els bagatges que la població havia d’aportar,
els delmes reclamats pel Capítol de canonges,
el nom d’algunes de les víctimes dels fets
bèl·lics, etcètera Apartat propi mereixen
temes com el convent franciscà de Sant Joan
(convertit en improvisat hospital de sang
54
central telefònica d’Espanya a la Mestrança
del Ferrol i també una de les primeres
centrals hidroelèctriques de l’Estat a Neda.
Presidí la coral Airiños a miña terra i altres
associacions ferrolanes. Aconseguí el grau de
General de l’Armada. Avui pocs coneixen la
seva vida i la seva obra, que aquest llibre
ajuda a recordar i a posar en relleu” [Resum a
la contraportada]
comarcal);
les
inclemències
agràries
(pedregades, secades, males collites) i socials
(epidèmies), i l’actuació del govern local
(noms, parcial·litats, adscripcions). L’altra
meitat de l’article vol ser una panoràmica
general de la vila d’aquells anys, amb enfocs
des de l’agricultura (producció de cereals,
conreus, la vinya, extensions, exportacions,
consum local), la indústria (telars, motllures,
neu, sal), el patrimoni comunal (l’ajuntament,
l’església, el col·legi, l’ermita, la carnisseria,
els forns, el molí), la ideologia imperant
(absolutista -el 1815 els tribunals de la
Inquisició encara processaven un reu per les
seves idees liberals-) i la immigració. Destaca
el cas del sacerdot Josep Anguera, que havia
estat soldat voluntari durant la guerra, fet
presoner el 1811 i deportat a França; com
també ho va ser Joan Porqueres, de la
companyia de tiradors de Tarragona. Tanca
el treball un curiós apartat sobre les trumfes
o patates, que van ser introduïdes a la dieta
de consum dels riudomencs arrel de les
precarietats alimentícies que comportà
aquella guerra. L’article va il·lustrat amb
fotografies del convent de Sant Francesc i
gravats de Tarragona, i també el dibuix
realitzat per un riudomenc coetani dels fets,
que esboçà amb força perícia el cap i el barret
d’un granader [MG]
HERNÁNDEZ GARVI, JOSÉ LUIS. “Españoles en
la Primera Guerra Mundial”. Historia de Iberia
Vieja, 77 (novembre de 2011) 20-28. La forma
que els ciutadans espanyols tenien per
prendre part en la IGM era allistant-se a la
Legió francesa, l’únic cos militar que admetia
extrangers. Se n’hi apuntaren molts,
destacant una major part d’aragonesos, bascs
i sobretot, catalans. Els voluntaris eren
aplegats a les casernes de: Tolosa, Baiona,
Orleans i Lovoy, on rebien instrucció bàsica.
D’allí passaven a l’École d’Application de
Tir, a Valbona, molt propera al front. Aquest
miler de voluntaris fou repartit entre les
diverses unitats. La convivència entre
catalans
i
bascos
es
convertí
en
confraternització,
formant
un
grup
cohessionat fomentat per l’acivitat dels líders
polítics. Un Comitè de Germanor, obrí
sengles locals a París i a Perpinyà, per assistir
els soldats catalans de permís, organitzà un
sistema d’enviaments de roba, llibres i tabac,
i també coordinà la correspondència amb les
anomenades Madrines de guerra (servei del
qual també se’n beneficiaren molts bascs). La
Legió francesa sempre va combatre a primera
línia. L’autor cita poblacions del front on van
trobar-se (també a Gal·lípolis) i dóna xifres
absolutes [MG]
RODON, JAUME i JOAN PRADOS. Comerma. Un
enginyer de l’Armada en el segle de les llums.
Barcelona: Abadia de Montserrat, 2011
(Biblioteca Serra d’Or; 443), 255 p. [193/4/26+13,
++]. “Andreu Comerma i Batalla (Valls 1842 –
el Ferrol 1917), vallenc il·lustre, era enginyer
de Camins, Canals i Ports, enginyer de
l’Armada, oficial de Marina, farmacèutic,
expert en electricitat i química, periodista i
divulgador científic, polític i humanista.
S’integrà en la cultura catalana; actuà de
corresponsal del diari La Renaixença; fou
també un gran impulsor de la cultura
gallega. Fundà l’Ateneo Ferrolano, que
presidí durant molts anys. Presidí la Junta
Tècnica de l’Exposició Universal de
Barcelona de 1888. Comissionat per la Marina
a l’Ambaixada de Londres, representà
Espanya en Congressos d’Electricitat, de
Pesca i d’Ensenyament. Creà la primera
GALOFRE,
JORDI;
MIQUEL
RUSTULLET
NOGUER. Temps de guerra i revolució al Pla de
l’Estany (1936-1939). Banyoles: Consell
Comarcal del Pla de l’Estany / Ajuntament,
2011, 219 p. “Aquesta publicació fa un
recorregut cronològic de la Guerra Civil
espanyola al Pla de l’Estany, i en especial a la
seva capital, Banyoles. Començant per
l’escalt de la guerra i l’organització dels
comitès antifeixistes a cada localitat, es
repassen aspectes d’aquest conflicte com ara
55
va ser «La batalla de l'ou». Joan de Déu
Domènech fa una crònica interessant i amena
del panorama alimentari d'aquells temps: des
de la manca de pa fins als menjadors
populars, des de menjar gat fins a anar a
pagès per bescanviar un cotxet de criatura
per un sac de patates. L'atenció als testimonis
escrits i orals fa d'aquest llibre un
valuosíssim retaule de la vida de cada dia
durant la guerra” [www.alibri.es]
la persecució religiosa i dels polítics de
dretes; la constitució dels nous ajuntaments;
les construccions bèl·liques de la comarca,
com el camp d’aviació o els refugis; la vida
quotidiana dels habitants durant el conflicte,
i, finalment, l’ocupació de la comarca per les
tropes franquistes” [PHL, 143, 14]
VEGA, EULÀLIA. “El despertar de juliol de
1936. Guerra i revolució en les dones
llibertàries”. L’Avenç, 370 (juliol-agost de
2011) 30-37 [13/0/4, ++] “La guerra i la revolució
de 1936-1939 va canviar la vida de moltes
dones catalanes, i en concret de les
llibertàries, marcant decisivament la seva
trajectòria vital i transformant la seva
quotidianitat. Gràcies a les fonts orals
recollides, amb una dotzena de llargues
històries de vida i l’ús d’una metodologia
qualitativa, hem pogut esbrinar cóm i per
què moltes d’elles van deixar la feina i les
ocupacions familiars que tenien per
incorporar-se a la vida pública: noves feines i
ocupacions, instrucció i formació, més gran
compromís
amb
les
organitzacions
llibertàries, incorporació al front de guerra,
canvis d’hàbits i de valors. En definitiva, van
‘despertar’ a una nova realitat” [Resum]
GRAU I PUJOL, JOSEP M. “Recordant a Josep
Vallverdú Poblet (1906-1938)”. El Pont Alt, La
Selva del Camp, 116 (desembre de 2011) 14.
Emotiu article d’enyorança cap a aquest
familiar que féu la GCE. L’autor en glossa la
trajectòria política amb ERC i la participació a
la guerra. Morí al front de l’Ebre d’una ferida
infectada a la cama, i fou enterrat allí mateix
en un fossar comú. El seu cadàver jeu oblidat
en algun lloc, però la família que deixà no
l’han oblidat gens, malgrat el pas del temps
[MG]
CALVET BELLERA, JOSEP; ANNIE RIEU-MIAS i
NOEMÍ RIUDOR GARCÍA (cartografia). La
batalla dels Pirineus. Xarxes d’informació i
d’evasió aliades al Pallars Sobirà, a l’Alt Urgell i
a Andorra durant la Segona Guerra Mundial.
Tremp: Garsineu, 2011, 208 p. “El llibre és la
culminació de la feina de recerca que va
encetar-se el 2007 amb l'exposició homònima.
En aquesta publicació s'aprofundeix en
l'estudi de l'entramat de xarxes aliades que
operaven a Andorra durant els anys de la
Segona Guerra Mundial, així com en l'estudi
de dues xarxes d'informació i d'evasió (una
de belga i una de nordamericana) que
funcionaren en el Pallars Sobirà i en el
territori veí del Couserans. El llibre també
ens aproxima al funcionament del consolat
britànic de Barcelona en relació als súbdits
britànics que arribaven al país gràcies a les
xarxes
d'evasió
aliades”
[www.xarxesevasio.blogspot.com.es]
DOMÈNECH, JOAN DE DÉU. La batalla de l’ou.
De quan passàvem gana (1936-1939). Barcelona:
Raval Edicions SLU, 2012, 247 p.“Diuen que
un poble que passa gana és un poble mig
derrotat. A Catalunya, durant la guerra, se'n
va passar molta, de gana. Es menjava poc i
no sempre en bones condicions. L'oli era
negre, també el pa. Als mercats no hi havia
arròs ni pasta de sopa; només es despatxaven
guixes i blat de moro. I va arribar el dia en
què guixes, naps i remolatxes també eren
difícils de trobar. Va ser el moment de les
garrofes, de les herbes conilleres i d'haver de
menjar allò que es destinava a farratge dels
animals. I tot això, després d'hores i hores de
cua. Qui més qui menys, tothom es va
aprimar: hi ha qui va arribar a perdre trenta
quilos. Algunes persones van morir de gana,
altres de malnutrició. Per resoldre la greu
crisi alimentària, la Generalitat de Catalunya
va proposar que tots els ciutadans criessin
gallines a casa. El nom oficial de la campanya
SÁNCHEZ ILLÁN, JUAN CARLOS (dir.).
Diccionario biográfico del exilio español de 1939Los periodistas. Mèxic D.F.: Fondo de Cultura
Económica, 2011 (Biblioteca de la Cátedra del
Exilio), 594 p. ”Aquest llibre és la primera
56
es va guanyar la vida fent de barber a
domicili. Durant els més de vint anys que hi
va passar, de 1940 a 1961, poca gent a
Banyoles va saber la veritable identitat
d’aquest barber, a qui anomenaven el
Maestro” [Resum] L’article amplia i detalla
l’exili de García i la seva condició de refugiat
a la clandestinitat, i s’acompanya de
fotografies familiars. L’octubre de 1962, ja no
tenia que amagar-se més i podia exhibir el
seu DNI recent expedit amb tota normalitat;
moria dos mesos més tard [MG]
aportació a una empresa molt ambiciosa, com
és la de la recuperació d’una part fonamental
de la història d’Espanya al segle XX: la tasca
política, cultural i professional dels homes i
les dones que conformaren l’exili provocat
per la Guerra Civil espanyola de 1936-1939.
Per la seva pròpia naturalesa, l’exili
constitueix
un
univers
encara
no
suficientment explorat, però l’estudi i
reconeixement del qual son fonamentals per
entendrer
les
claus
del
nostre
desenvolupament històric més recent. Se
tracta de la posta en valor de les trajectòries
de diversos centenars de professionals del
periodisme que exerciren la seva tasca tant a
Espanya com, sobretot, als seus respectius
països d’acollida i assentament, singularment
França i Mèxic. S’ha cregut convenient que el
primer volum del Diccionario del exilio estigui
dedicat als professionals del periodisme,
perquè estigueren intrínsecament lligats tant
a l’Edat de Plata de la cultura com a l’Edat
d’Or del periodisme espanyols, així com al
desenvolupament de la política espanyola al
llarg del primer terç del segle XX. Una
professió, doncs, la de periodista, la definició
de la qual era molt imprecisa en aquells
temps, ja que sempre estigué a cavall entre el
món de la literatura i la política. Molts d’ells
intentaren i aconseguiren prosseguir fora
d’Espanya el millor de llurs trajectòries
anteriors, inscrites en el més granat del
periodisme
espanyol.
El lector trobarà en aquest repertori, per tant,
una mena de quadern de bitàcora per
endinsar-se a l’etapa més apassionant de la
política i el periodisme de l’España peregrina”.
[www.fcede.es]
RAMIONET LLOVERAS, ENRIC. August Vidal.
Entre Llagostera i Moscou. Una història personal
dins la història del segle XX. Llagostera:
Ajuntament.
Arxiu
Municipal,
2011
(Memòria. Records i testimonis; 5), 249 p.
[/9/49+3, ++] Llibre-homenatge a un homenot
natural de Llagostera, que féu la carrera de
magisteri a Madrid i estudià pedagogia a
Berlin. August Vidal i Roiget (1909-1976) fou
un pensador d’esquerres, que esdevingué
militant actiu i dirigent de la FETE, i dirigí la
publicació Trabajadores de la Enseñanza.
Havent esclatat la Guerra Civil fou nomenat
inspector interí de Primera Ensenyança a
Madrid, i durant la guerra fou membre del
secretariat de l’ITE i comissari polític de les
Brigades Internacionals. Lluità en la defensa
de Madrid i al front d’Aragó; també estigué
en la batalla de l’Ebre. Acabada la contesa, se
refugià a França i posteriorment passà a
Moscou, exercint el magisteri. Allí conegué
Aquil·lina Fernández Zapico, amb qui va ser
pare de dues noies, Helena (avui professora
de llèngues eslaves a la UB) i Anna M. Tornà
a Espanya el 1957, establint-se a Barcelona
on, a més d’algunes publicacions pròpies, va
traduir una prolífica producció d’obres de
literatura i ciència russes (que se relacionen a
l’annex), llaurant-se un acreditat prestigi en
el sector. A finals dels anys 60 fundà
l’agència literària AFZ, que fou el principal
referent de la cultura i la literatura russa a la
Barcelona del seu temps [MG]
GALOFRE, JORDI. “Fugint de la repressió.
Lázaro García, dirigent socialista asturià, va
estar més de vint anys amagat a Banyoles”.
Revista de Girona, 265 (març-abril de 2011) 3841. “Per fugir de la repressió franquista, el
dirigent socialista asturià Lázaro García
Suárez va amagar la seva identitat i, després
de passar per diversos camps de
concentració, va aconseguir una nova
documentació i es va refugiar a Barcelona, on
57
RECULL:
GENERAL:
HANSON, VÍCTOR DAVIS.
Guerra. El orígen de todo. Tr.
Laura Vidal. Madrid:
Turner, 2011, 324 p.
HOLMES, RICHARD; MARTIN
MARIX EVANS. Las guerras
que han marcado la Historia.
Tr. Joan Soler. Barcelona:
Ariel, 2011, 654 p.
SÁNCHEZ DE TOCA, JOSÉ
MARÍA. Batallas desiguales.
Un estudio de la audacia en el
campo de batalla. MadridMèxic-Buenos Aires-San
Juan-Santiago-Miami:
EDAF, 2011, 335 p.
ANTIGUITAT:
NEGRETE, JAVIER. Roma
victoriosa. Cómo una aldea
italiana llegó a conquistar la
mitad del mundo conocido.
Madrid: La Esfera de los
libros, 2011, 417 p.
MEDIEVAL:
OLASO, VICENT. “Per
guardar la vila”. Muralla i
defensa a la costa valenciana
(Gandia, segles XIII-XVI).
Gandia: CEIC Alfons el
Vell, 2011, 139 p.
RIQUER, MARTÍ. L’arnès del
cavaller. 2ª. Ed. Barcelona:
La Magrana, 2011, 528 p.
MODERNA:
BARBERO, ALESSANDRO.
Lepanto. La batalla de los tres
imperios. Tr. de Teófilo de
Lozoya i Juan Rabasseda.
Barcelona: Pasado &
Presente, 2011, 843 p.
BAUMGARTNER, FREDERIC J.
Declaring War in Early
Modern Europe. Basingstoke
(Hampshire): Palgrave
Macmillan, 2011, 216 p.
CANALES, CARLOS y
MIGUEL DEL REY. Naves
mancas. La armada española a
vela de las Dunas a Trafalgar.
Madrid/Mèxic/Buenos
Aires/San Juan/Santiago/
Miami: Edaf, 2011, 352 p.
CARBONE, GERALD M.
Washington. Lessons in
Leadership. Basingstoke
(Hampshire):Palgrave Macmillan, 2011 (2010), 224 p.
GARCÍA HERNÁN, DAVID.
La Historia sin complejos.
Madrid: Actas, 2011, 371 p.
GRÉVY, JÉRÔME (dir.). Sortir
de crise. Les mécanismes de
résolution de crises politiques
(XVIè-XXè siècle). Rennes:
58
Presses Universitaires,
2010, 246 p.
GUERRERO, JUAN ANTONIO.
“Revolución en el arte de la
guerra. Los nuevos
ejércitos”. Muy Interesante.
Hstoria, 38 (novembredesembre de 2011) 38-43.
MALTBY, WILLIAM S. Auge y
caída del imperio español. Tr.
Jesús Cuéllar Menezo.
Madrid: Marcial Pons,
2011, 304 p.
MARTIN, COLIN; GEOFFREY
PARKER. La Gran Armada.
La mayor flota jamás vista
desde la creación del Mundo.
Tr. Carmen Martínez
Gimeno i Julio A. Pardos.
Barcelona: Planeta, 2011
(1988), 600 p.
PERIS ALBENTOSA, TOMÀS.
Història de la Ribera. De
vespres de les Germanies fins
a la crisi de l’Antic Règim
(segles XVI-XVIII). Alzira:
Bromera, 2011, 405 p.
RODRÍGUEZ VILLA,
ANTONIO. Memorias del Saco
de Roma. El relato
documental del asalto y
saqueo de Roma en 1527. Est.
de Ana Vian Herrero.
[Córdova]: Almuzara, 2011
(1875?), 347 p.
Guerra del Francès
/ Ministerio de la
Presidencia, 2011, 380 p.
(Filmoteca española, serie
mayor), 520 p.
BLAUFARD, RAFE &
CLAUDIA LIEBESKIND.
Napoleonic Foot Soldiers and
Civilians. A Brief History
with Documents. Basingstoke (Hampshire): Palgrave
Macmillan, 2011, 208 p.
CABALLERO PÉREZ, MIGUEL.
Las trece últimas horas en la
vida de García Lorca.
Madrid: La Esfera de los
libros, 2011, 226 p.
VIÑAS, ÁNGEL. La
conspiración del general
Franco. Barcelona: Crítica,
2011, 340 p.
CONTEMPORÀNIA:
CARDERO AZOFRA,
FERNANDO; FERNANDO
CARDERO ELSO. El penal de
Valdenoceda. Palència:
Cálamo, 2011, 456 p.
GARCÍA HURTADO,
MANUEL-REYES. Soldados
sin historia. Los prisioneros de
guerra en España y Francia a
finales del Antiguo Régimen.
Gijón: Trea, 2011, 222 p.
SAMUELSON, LENNART.
Tankograd. The Formation of
a Soviet Company Town.Cheliabinsk. 1900-1950. Basingstoke (Hampshire): Palgrave
Macmillan, 2011, 368 p.
Trienni Liberal
IIGM
GARCÍA MUÑOZ, MANUEL.
Los fusilamientos en la
Almudena. La violencia
sectaria en Madrid durante la
Guerra Civil y la postguerra.
Madrid: La Esfera de los
libros, 2012, 478 p.
MARTIN RAMOS, JOSÉ LUIS.
La rereguarda en guerra.
Catalunya, 1936-1937.
Barcelona: L’Avenç, 2012,
464 p.
IGM
PIÑAR GUTIÉRREZ, BLAS y
JORGE FERNÁNDEZ COPPEL.
El Alcázar no se rinde. La
historia gráfica del asedio más
simbólico de la Guerra Civil.
Madrid: La Esfera de los
libros, 2011, 238 p.
PERRY, MATT. Memory of
War in France. 1914-15.
Cesar Fauxbras, the Voice of
the Lowly. Basingstoke
(Hampshire): Palgrave
Macmillan, 2011, 272 p.
PLA, DOLORES; ÁLVARO
VÁZQUEZ (ed.). El exilio
español en la ciudad de
México. Madrid: Turner,
2011 (Arte y Fotografía),
258 p.
GCE
TRANCHE, RAFAEL R. i
VICENTE SÁNCHEZ BIOSCA.
El pasado es el destino.
Propaganda y cine del bando
nacional en la Guerra Civil.
Madrid: Cátedra, 2011
ROCA VERNET, JORDI. La
Barcelona revolucionària i
liberal: exaltats, milicians i
conspiradors. Barcelona:
Pagès, 2011, 476 p.
AA.DD. La batalla del
Jarama. Un recorrido histórico
por los escenarios de la lucha.
Madrid: Asociación TAJAR
59
BELLAMY, CHRIS. Guerra
absoluta. Tr. Javier
Guerrero. Barcelona:
Ediciones B, 2011, 954 p.
BROWER, CHARLES F. George
C. Marshall. Servant of the
American Nation.
Basingstoke (Hampshire):
Palgrave Macmillan, 2011,
216 p.
BURLEIGH, MICHAEL.
Combate moral. Una historia
de la Segunda Guerra
Mundial. Tr. Victoria Gordo
del Rey i Federico
Corriente Basús. Madrid:
Taurus, 2011, 803 p.
BURUMA, IAN. El precio de la
culpa. Tr. Claudia Conde.
Barcelona: Duomo, 2011,
400 p.
CAUTHORNE, NIGEL. Perdedores. Testimonios de
alemanes y japoneses durante
la Segunda Guerra Mundial.
Tr. Daniel Aldea Rossell.
Barcelona: Sello editorial,
2011, 336 p.
ELÍAS ROSENZVAIG,
EDUARDO. La maldición de
los Hanshofer. Sevilla:
Algaida, 2011, 400 p.
HARGREAVES, RICHARD.
Alemanes en Normandía.
Desde el desembarco hasta la
toma de París. Tr. Darío
Romaní García. Barcelona:
Inédita, 2011, 420 p.
HASKEW, MICHAEL E. De
Gaulle. Lessons in Leadership
from the Defiant General.
Basingstoke (Hampshire):
Palgrave Macmillan, 2011,
224 p.
HASTINGS, MAX. Se
desataron todos los infiernos.
Historias de la Segunda
Guerra Mundial. Tr. David
León, Gonzalo García,
Cecilia Belza. Barcelona:
Crítica, 2011, 896 p.
HERNÁNDEZ, JESÚS.
Operaciones secretas de la
Segunda Guerra Mundial.
Madrid: Nowtilus, 2011,
396 p.
MCTAGGAR, PATRICK. ¡Asedio!.Barcelona:Inédita, 2010.
SNYDER, TIMOTHY. Tierras
de sangre. Europa entre Hitler
y Stalin. Barcelona: Galaxia
Gutenberg, 2011, 620 p.
Era atòmica
BERT, WAYNE. American
Military Intervention in
Unconventional War.
Basingstoke (Hampshire):
Palgrave Macmillan, 2011,
284 p.
WEIGERT, STEPHEN L.
Angola. A Modern Military
History. 1961-2002. Basingstoke (Hampshire): Palgrave
Macmillan, 2011, 284 p.
Clío, núm. 121 (novembre de 2011): ROMERO, CARLOS. “La conquista de Canarias” (38-47); HURTADO,
VÍCTOR. “Mitjavila e Hijos, S.L. Mercaderes de la Corona de Aragón a la conquista del Mediterráneo” (7079). Núm. 122 (desembre de 2011): RÁMILA, JANIRE. “La carga de la brigada ligera. La mayor metedura de
pata de la historia militar” (36-45). Núm. 125 (març de 2012): GORROCHATEGUI SANTOS, LUIS. “La ‘Contra
Armada’. El mayor desastre naval de Inglaterra” (26-33); LÓPEZ-MENCHERO BENDICHO, VÍCTOR. “La cultura
de Las Montillas ¿la primera guerra del agua en occidente tuvo lugar en la Mancha?” (44-51).
Historia. National Geographic, núm. 85 (gener de 2011): LARA MARTÍNEZ, MARIA. “Cervantes: entre las
armas y las letras” (16-19); PALOS, JUAN-LUIS. “La revuelta de Nápoles: el pueblo contra España” (20-23);
LILLO REDONES, FERNANDO. “El paso del Rubicón. Julio César desata la guerra civil” (60-69); SÁNCHEZ
ARRESEIGOR, JUAN JOSÉ. “De cònsul a emperador. La coronación de Napoleón Bonaparte” (80-91). Núm. 88
(abril de 2011): VARELA, DARIO. “Guensérico. El rey vándalo de África” (17-20); ANTELA, BORJA. “La batalla
de las Termópilas. Los héroes de Esparta” (50-59); RECHE, ALBERTO. “El Cid. La conquista de Valencia” (7281). Núm. 92 (agost de 2011): GÓMEZ ESPELOSÍN, FRANCISCO JAVIER. “Alejandro Magno. El destructor de
Persépolis” (50-61).
Historia y Vida, núm. 514 (gener de 2011): SOCIAS, MARCEL (il.) “Short Empire” (14-15); JORIC, CARLOS. “El
oscuro secreto de Canfranc” (64-71). Núm. 515 (febrer de 2011): VICH SÁEZ, SERGI. “Gettysburg, el golpe de
gracia” (52-71). Núm. 516 (març de 2011): SOCIAS, MARCEL (il.). “El Moritz. Un vehículo blindado de los
británicos que acabó en manos del mariscal alemán Romel” (16-17); HERRANZ, ISABEL. “Las cruzadas de los
niños” (50-55); PASTRANA, JOAN. “La última guerra de Franco” (72-79). Núm. 517 (abril de 2011): LOSADA,
JUAN CARLOS. “Milcíades. El héroe de Maratón” (38-39); QUERALT DEL HIERRO, MARÍA PILAR. “El destino
del Aguilucho” (64-71). Núm. 519 (juny de 2011): SOCIAS, MARCEL. “Angers” (14-15); LUQUE SILVESTRE,
JUAN CARLOS y ORIOL JUNQUERAS VIES. “La muerte de los clanes. La batalla de Culledon...” (50-57). Núm.
520 (juliol de 2011): GOMÀ, DANIEL. “La vergüenza de Hirohito. La matanza de Nankin...” (70-78). Núm.
521 (agost de 2011): LOSADA, JUAN CARLOS. “(Dosier Los Templarios) La élite de la Reconquista” (40-47).
Núm. 523 (octubre de 2011): SOCIAS, MARCEL. “La Bastilla” (14-15); CALVO POYATO, JOSÉ. “El atentado
contra Prim” (62-69). Núm. 524 (novembre de 2011): LOSADA, JUAN CARLOS. “Cara y cruz de la resistencia”
(38-45) i “Asedio a Numancia” (46-53) [Dossier: Hispania contra Roma]; SICILIA CARDONA, ENRIQUE. “Guerra
de Tronos. Las luchas de los sucesores de Alejandro Magno...” (5461); LUQUE SILVESTRE, JOAN CARLES –
ORIOL JUNQUERAS VIES. “La batalla del Atlántico” (70-77). Núm. 525 (desembre de 2011): SOCIAS, MARCEL
60
(il.). “Akagi” (16-17); LOSADA, JUAN CARLOS. “La conquista de México” (32-39); LOSADA, JUAN CARLOS.
“¿Porqué triunfó Cortés?” (40-51); ELLIOT, JULIAN. “El bastión del Maditerráneo” (52-59).
Plecs d’Història Local, núm. 143 (novembre de 2011) [l’Avenç, 373]: ORTI GOST, PERE. “Els remences” (1);
TO FIGUERAS, LLUIS. “Els orígens de la remença des de Jaume Vicens Vives fins als nostres dies” (2-4);
LLUCH BRAMON, ROSA. «Els remences els segles XIV i XV: noves perspèctives» (5-7); GIFRE RIBAS, PERE.
«L’ombra allargada de la sentència arbitral de Guadalupe» (8-10).
Revista de Historia Militar, núm. 110 (2011): GIL HONDUVILLA, JOAQUÍN. “Los sucesos de Tablada de
Junio de 1931 y sus consecuencias” (11-50); MARTÍN RUÍZ, JUAN ANTONIO. “Nuevas fuentes documentales
sobre el Asedio de Baler (1898-1899). El relato de Ramón Buades Tormo” (51-76); MOLINER PRADA,
ANTONIO. “La memoria de la Guerra de la Independencia. El ejemplo del teniente general Teodoro
Reding” (77-111); SALINAS, MARIA LAURA; OMAR SVRIZ WUCHERER, PEDRO MIGUEL. “Liderazgo guaraní en
tiempos de paz y de guerra. Los caciques en las reducciones franciscanas y jesuítas, siglos XVII y XVIII”
(113-151); SAÑUDO BAYÓN, JUAN JOSÉ. “La batalla de Almonacid: 11-VIII-1809” (153-219); SEGURA GARCÍA,
GERMÁN. “San Luis, 1780: La batalla de Fuerte San Carlos” (221-261).
CASALS, ÀNGEL (dir.). El bandolerisme a la Corona d’Aragó. Vol. 1. Barcelona: Galerada, 2012, 299 p.:
CASALS, ÀNGEL. “Introducció” (9-16); TORRES I SANS, XAVIER. “A tall d’obertura: el bandolerisme a l’Europa
moderna vint-i-cinc anys després” (17-30); DEYÀ I BAUZÀ, MIQUEL J. “El bandolerisme a Mallorca:
reflexions i qüestions obertes” (31-56); GUIA I MARÍN, LLUÍS J. “Entre València i Nàpols: un famós bandoler
valencià del segle XVII, ‘el Guapo de Benimaclet’” (57-86); MANCONI, FRANCESCO. “Nobles i bandolers a la
Sardenya del segle XVII” (87-103); POMARA SAVERINO, BRUNO. “Conflictivitat i pacificació social en el regne
de Sicília” (105-131); BUYREU I JUAN, JORDI. “La repressió del bandolerisme” (133-163); BUYREU, JORDIVALENTÍ GUAL. “El bandolerisme a les terres de la Catalunya Nova” (165-184); OBIOLS I PEREARNAU, LLUÍS.
“El bandolerisme a la Cerdanya: algunes precisions (1526-1593)” (185-222); FIGUERA, MANEL. “’El Minyó de
Montellà’, un bandoler cerdà del barroc” (223-246); ALONSO I TAMBO, ANNA. “Bandolerisme, jocs i
prostitució a la ciutat de Barcelona” (247-253); CABRUJA I VALLÈS, ELISABETH. “Bandolerisme a la
sotsvegueria d’Igualada” (255-267); COLLELLDEMONT I VIVES, ELISENDA. “Segimon Paratge: les seves
estructures econòmiques i socials com a capitost dels Cadells a la vegueria de Vic” (269-285); EDELMAYER,
FRIEDRICH. Delinqüència nobiliària en un territori de frontera: Carniola en la segona meitat del segle XVI”
(287-299).
GARCÍA HURTADO, MANUEL-REYES (ed.). Soldados de la Ilustración. El ejército español en el siglo XVIII.
A Coruña: Universitat, 2012: BORREGUERO BELTRÁN, CRISTINA. “La vida de los soldados en el siglo de las
Luces” (13-35); GARCÍA HURTADO, MANUEL-REYES. “La vida en las academias militares del siglo XVIII” (3760); GIMÉNEZ LÓPEZ, ENRIQUE. “Militares en la administración territorial aragonesa en el siglo XVIII” (6182); MARTÍNEZ RUÍZ, ENRIQUE. “Vivir la guerra, vivir la paz: los militares y el mantenimiento del orden
público” (83-100); SAAVEDRA VÁZQUEZ, MARÍA DEL CARMEN. “Las raíces del ejército borbónico: la
perspectiva gallega” (101-130); GONZÁLEZ CRUZ, DAVID. “Las fuerzas armadas españolas y extranjeras en
el tratamiento a la población civil durante la Guerra de Sucesión” (131-144); ANDÚJAR CASTILLO,
FRANCISCO. “Militares gallegos en el generalato del ejército borbónico” (145-164); IMÍZCOA BAUNZA, JOSÉ
MARÍA. “Militares ilustrados. Parentesco, amistad y afinidades políticas en la formación de ‘élites estatales’
en el siglo XVIII” (165-214); GIMÉNEZ CARRILLO, DOMINGO MARCOS. “Los militares y las órdenes militares
castellanas durante el reinado de Felipe V” (215-236); GLESENER, THOMAS. “La estatalización del
reclutamiento de soldados extranjeros en el siglo XVIII” (237-262); TEIJEIRO DE LA ROSA, JUAN MIGUEL. “El
comisariado en el ejército y la marina del siglo XVIII” (263-290); GALLAND SEGUELA, MARTINE. “Los
ingenieros militares y las Luces a través de sus bibliotecas” (291-340); GARCÍA, MARIE-HÉLÈNE. “Los
ingenieros militares de la segunda mitad del siglo XVIII y sus bienes culturales” (341-363).
61
FONS I ARXIUS:
Les Codoin
Rera d’aquestes sis sigles s’hi troba
una notable col·lecció espanyola de
publicacions
documentals
decimonònica, iniciativa (com sol
passar),
d’un
reduït
grup
d’intel·lectuals,
bibliotecaris
i
arxivers, que van demostrar tenir
una notable vocació d’historiadors i
un encomiable esperit difusor. No es
tracta d’una obra de creació, sinó de
la reproducció de transcripcions
d’importants documents d’arxiu, cosa
per la qual, hem optat per inserir el
present treball dins d’aquesta secció.
història de la marina espanyola,
desenvolupant una intensa activitat
als arxius de la península ibèrica, en
el decurs de la qual trobà manta
documentació sobre els viatges de
Colón. Acusat d’afrancesat, no pogué
tornar fins el 1819, en que publicà
diverses biografies. A més d’una
llarga llista de condecoracions, fou
membre de la Sociedad Económica de
Madrid (1791) i bibliotecari de la Real
Academia de la Historia.
- Miquel Salvà Munar (17911873), sacerdot mallorquí, va ser
coadjutor a la parròquia de Sant
Jaume de Palma de Mallorca, i entre
1820-1823 fou secretari de la
Diputació Provincial. S’exil·là per les
seves idees polítiques i en tornar
s’instal·là a Madrid, on va ser oficial
de la secretaria de la Interpretació de
llengües i primer redactor de la
Gaceta. Més tard fou membre de la
Junta d'Instrucció Pública, auditor
honorari del Tribunal de la Rota i
bibliotecari del duc d'Ossuna i
d’Isabel II. Membre de la Reial
Acadèmia de la Història, també fou
bisbe de Mallorca entre 1851-1873.
Participà en l’edició de la Codoin des
de la seva fundació i fins a la mort.
- Pedro Sáinz de Baranda
(1797-1853), eclesiàstic i escriptor.
Doctor en ambdós drets i en sacra
teologia, fou rector de l’església de
Santa Cruz a Madrid. Membre i
col·laborador de la Real Academia de
la Historia, se li va encarregar la
La Colección de Documentos Inéditos
para la Historia de España (Codoin)
és una col·lecció de 113 volums
publicats entre 1842 i 1895, en la
qual, com diem, es transcrivien els
més importants documents rescatats
dels tronats arxius de la segona
meitat del segle XIX. La intenció fou
purament difusora, i constituí una
iniciativa avençada al seu temps,
almenys a Espanya, que va tenir les
seves
seqüel·les,
unes
més
afortunades que altres.
Editors
El projecte va ser dirigit inicialment
per:
Martín
Fernández
de
Navarrete y Jiménez de Tejada
(1765-1844), militar de marina,
escriptor i historiador. Per problemes
de salut se li va permetre recopilar la
62
Biblioteca dels germans Zabálburu,
reemprenent l’edició de la Codoin i
dels Libros Raros y Curiosos. La seva
biblioteca
era
molt
rica
en
manuscrits i primeres edicions de
clàssics espanyols.
- Francisco de Zabálburu
Basabe (1826-1897), membre de
l’aristocràcia bilbaina, fou industrial,
polític (diputat i senador) i erudit. Al
llarg de la seva intensa trajectòria
política i diplomàtica es dedicà a
aplegar nombrosos fons d’arxius
salvant-los d’una pèrdua segura.
Així, aconseguí amb grans esforços i
sacrificis
reunir
un
formidable
patrimoni documental dins de la seva
esfera diplomàtica en ambaixades i
corts extranjeres, pagant del seu
propi peculi la compra de valuoses
col·leccions. La darrera dècada del
segle XIX féu construir a Madrid un
palauet on reservà una ampla zona
per als fons d’arxiu i biblioteca que
havia
reunit,
entre
els
quals
importants col·leccions de códexs del
segle X i d’impresos del XIX. A
aquests fons se sumaren els del
també col·leccionista Juan Ignacio
Miró i els de la Casa d’Altamira.
Feliciano
Ramírez
de
Arellano y Gutiérrez de Salamanca
Baena
y
Pretel
(1826-1896),
marquès de la Fuensanta del Valle,
escriptor i historiador. Llicenciat en
dret, desenvolupà diversos càrrecs
judicials. També fou senador i
membre de la Real Academia de la
Historia (1893), de la de Ciencias
Morales y Políticas i de la de
Ciencias, Bellas Letras y Nobles Artes
de Córdoba.
continuació de la España Sagrada
del P. ENRIQUE FLÓREZ, cosa que donà
peu el 1849 a la creació d’una
comissió d’Història Eclesiàstica dins
de la RAH.
Amb posterioritat van continuar-la:
Pedro-José
Pidal
y
Carniado, primer marquès de Pidal
(1799-1865), llicenciat en dret, polític
i literat. Membre de la Comisión
Literaria, va ser víctima de la
repressió absolutista. A partir de
1837 fou magistrat de l’Audiència de
Pamplona i fiscal del Tribunal de
Comptes del Regne. Amb Narváez fou
diputat electe a les Corts per
Astúries, promulgà un nou pla
d’Instrucció, establí la primera línia
telegràfica i impulsà la construcció de
carreteres.
Narváez
el
nomenà
ministre d’Estat el 1848. El 1839
codirigí la Revista de Madrid, on
publicà
diversos
treballs
d’investigació
històricliterària.
S’encarregà de la càtedra d’Història
del Govern i de la Legislació
d’Espanya, a l’Ateneu. També fou
membre de la Real Academia de la
Historia i de la Academia de las
Bellas Artes de San Fernando.
- Manuel Pando y Fernández
de Pinedo, marquès de Miraflores
(1792-1872), polític, diplomàtic i
historiador. Lluità contra Napoleó,
participà en l’aixecament de Riego i
intervingué en les dues primeres
guerres
carlines.
Fou
senador,
ministre, president del Consell de
ministres i del Senat. Membre de la
Real Academia de la Historia, la seva
producció d’obres sobre història
política del XIX és força destacable.
- José Sancho Rayón (18361900),
bibliotecari
i
bibliòfil.
Organitzà els fons de la Biblioteca de
Fomento i el 1870 es féu càrrec de la
Les portades de cada volum, ens
informen dels editors que els van
publicar.
63
Volums
1-5
Anys
1842-1844
6-22
1846-1855
Martín Fernández
Navarrete
Miquel Salvà Munar
23
1856
Miquel Salvà Munar
24-31
1856-1858
Marquès de Pidal
Miquel Salvà Munar
32-47
1858-1865
Marquès de Pidal
48-56
1866-1870
57-59
1872-1873
Marquès de
Miraflores
Miquel Salvà Munar
Marquès de
Miraflores
Miquel Salvà Munar
60-67
1873-1877
68-102
1877-1892
103-112
1892-1895
Marquès de La
Fuensanta del Valle
Marquès de La
Fuensanta del Valle
Editor/s
Miquel Salvà Munar
Pedro Sáinz de
Baranda
Pedro Sáinz de
Baranda
Miquel Salvà
Munar
Marquès de La
Fuensanta del Valle
José Sancho Rayón
José Sancho Rayón
Francisco de
Zabálburu
Basabe
Marquès de La
Fuensanta del Valle
El 1870 Francisco de Zabàlburu
Besabe fundà la Biblioteca del seu
nom, els primers bibliotecaris de la
qual foren José Sancho Rayón i
Mariano Ibáñez Chacón, hàbil
llatinista, com ajudant. Per sobre
dels
treballs
d’ordenació
i
catalogació, Zabálburu donà prioritat
a
la
difusió
dels
fons
més
interessants, iniciant una important
tasca de transcripció documental per
enviar als investigadors (entre els
quals
Antonio
Cánovas
del
Castillo).
Paral·lelament,
a
la
Biblioteca s’anaren preparant per
publicar els volums de documents
transcrits
que
constituiren,
primerament la Codoin (1842), i
posteriorment, la Nueva Colección de
Documentos Inéditos para la Historia
de España y de las Indias (1892).
fora del país feien témer que es
distorsionés la història d’Espanya.
Conhortats
per
la
devastació
documental durant la guerra contra
França, s’estimulà la transcripció
dels que existíen ocults i oblidats als
arxius, per tal de posar-los en valor.
Als volums de la Codoin se n’han
d’afegir alguns més, a tall d’índexs
complementaris. El 1891 es publicà
un índex dels volums fins el CII, i ben
entrat el segle XX, dos més titulats:
Catálogo
de
la
Colección
de
documentos inéditos para la historia
de España, a cura de l’arxiver JULIÁN
PAZ ESPESO (II. Madrid: Instituto de
Valencia D.Juan, 1930 i 1931).
Contingut
Com hem dit, la Codoin aplegava la
transcripció d’aquells documents
localitzats en arxius seleccionats per
la seva aparent trascendència i
capacitat d’aportació historiogràfica.
Escollits sense cap criteri d’ordenació
La idea de publicar la Codoin va
néixer, segons admet el pòrtic del
primer volum, de la destrucció o
pèrdua de molts códexs i documents
antics, alguns dels quals publicats
64
les Índies i la pèrdua de l’esquadra de
Juan de Mendoza a la Herradura,
etcètera
aparent, la cronologia d’aquests
documents es movia entre els segles
XV i XVIII, essent majoritaris els del
XVI i XVII, sobretot la primera
d’aquestes dues centúries (el Segle
d’Or imperial). L’espai geogràfic
tampoc se subjectava a cap mena de
criteri, anant des de Flandes a
Amèrica, passant per Alemanya,
Àustria, Itàlia o Portugal. Col·leccions
de
cartes,
tractats,
informes,
instruccions
a
ambaixadors,
cròniques de jornades assenyalades,
notícies, itineraris de viatges regis o
documents diversos relatius a un
tema concret, van ser objecte de
transcripció i van nodrir les pàgines
de la Codoin al llarg de la segona
meitat de segle.
Al volum VIII hi ha una crònica sobre
Felip I el bell, al IX es parla de Pavia
i Sant Quintí, a l’XI de la no menys
immortal batalla de Lepant, al
XXXVIII sobre sengles expedicions a
Buxia i Alger (i al CV sobre Laratxe, i
al CXII sobre la Goleta, Alger i Orà);
la conquesta i/o descripció dels
regnes d’Amèrica es relata als volums
XXVI, LVIII, LXV, LXVI, LXVIII, XCIV,
C, CIV (Colón -del LXII al LXIV-,
BARTOLOMÉ DE LAS CASAS -LXX i LXXI); la guerra de Flandes està present
als volums: XXXIX, XLII, XLIII, LIX,
LXXV; hi ha el dietari d’un viatge a
Moscú el 1727 al XCIII; i els LII, LVIII
i LXXIX ens transporten fins a les
llunyanes i exòtiques terres de les
Índies, Mèxic, les illes Moluques, el
regne de Siam, o les Filipines… I
cartes, centenars de cartes, de Felip
II, III i IV de Castella, amb
ambaixadors, cortesans, generals i
ministres: el duc d’Alba (XXXIII),
l’arxiduc Albert d’Àustria (XLII), el
duc d’Ossuna (XLV, XLVI), el duc de
Fèria (LXXXVII), Diego Guzmán de
Silva (LXXXIX), Guerau d’Espés
(XC), Bernardino de Mendoza (XCI,
XCII), Lluís de Requesens i Joan
d’Àustria (CII), etcètera
Fent una ràpida cata, hi podem
trobar: el desafiament de Carles I
amb
Francesc
I
de
França,
l’empresonament d’Antonio Pérez,
les conquestes de Tuníssia i la
Goleta, l’expedició a Alger, una
descripció de Nova Espanya pel
geògraf Francisco Domínguez, tot
això només al I volum. Al X trobem:
el procés inquisitorial seguit a fray
Luis de León. Al XX: la vida i obra de
Pedro López de Ayala i de Lorenzo
Galíndez Carvajal o el testament del
pintor de cambra Lúcas Jordan. Al
XXIX i XXX: la correspondència de
Felip II de Castella amb García de
Toledo, i altres, entre 1565 i 1566. Al
XXXIX i XL: la correspondència de
Felip II amb Juan de Silva sobre
l’expedició de Sebastià I de Portugal
a l’Àfrica, l’annexió de Portugal, notes
sobre Enric IV, i diversa sobre
Navarra, Castella i Aragó la segona
meitat del XV. Finalment, per acabar
aquesta breu cata de números
decennals, el volum L aporta
documents sobre l’esclavatge dels
indis americans, un assentament
d’Àlvaro de Bazán sobre l’armada de
També hi són, desparramades per
diversos volums, algunes cròniques,
dietaris o memòries, com: el Libro de
la vida y costumbres de don Alonso
Enríquez de Guzmán (LXXXV), els
Sucesos de Flandes y Francia del
tiempo de Alejandro Farnese d’ALONSO
VÁZQUEZ (LXXII, LXXIII i LXXIV), la
Relación de la campaña de Flandes
en 1637, de JUAN ANTONIO VINCART
(LXVII) o les Historias de Felipe III (LX
i LXI) i de Felipe IV (LXIX, LXXVII,
LXXVIII, LXXX i LXXXVI), de MATÍAS
65
NOVOA. Als volums XXX i LXXIV hi
ha annexats índexs complerts dels
números apareguts.
indeterminada. Així, el contingut es
limita a l’esfera d’ultramar en el seu
més ampli sentit, i inclou tota la
gamma de documents expedits des
de la cancelleria castellana: alberans,
apuntaments,
assegurances
marítimes, capitulacions, cartes de
credencia, cartes patents, cèdules
diverses, confirmació de mercès,
convenis internacionals, descripcions
geogràfiques, escriptures notarials,
executòries, explicacions, indults,
instruccions, llicències, llistats de
viatgers,
memorials,
missatges,
nomenaments,
ordres,
plets
d’homenatge, poders, privilegis regis,
reials
provisions,
requisitòries,
salsconduits, etcètera. Al volum
XXXIII de 1880 hi ha un primer
índex.
DE
La Codoinhies i la Nueva Codoin
El 1864 l’advocat Luis Torres de
Mendoza inicià la Colección de
Documentos Inéditos y relativos al
descubrimiento,
conquista
y
organización
de
las
antiguas
posesiones de América y Oceanía
[sacados de los archivos del reino y
muy especialmente del de Indias.
Competentemente autorizado]. L’Estat
la declarà d’utilitat pública (1862) i la
recomanà oficialment a totes les
biblioteques (1863), “con lo cual, y el
favor público, quedó asegurada la
publicación en forma regular y
periódica”. Començà a publicar-se en
quadernets mensuals, sis dels quals
conformaven un volum, o sigui, dos
volums anuals. Torres de Mendoza
seleccionava la documentació, que
transcrivien i preparaven per a la
impremta reconeguts arxivers del
Cuerpo de Archiveros, Bibliotecarios
y
Anticuarios,
com
Joaquín
Francisco Pacheco, Francisco de
Cárdenas i José Mª Escudero, entre
d’altres. Aquesta dinàmica sofrí una
ruptura el 1884 quan, per mort de
Torres de Mendoza, s’encomanà la
continuació de la col·lecció a la Real
Academia de la Historia, que d’ençà
del 43è volum optà per encetar una
segona sèrie i començar numeració
de volums publicant no quadernets
sinó
volums
semestrals,
amb
documents sobre un tema monogràfic
(el I fou sobre Cuba, el II sobre les
illes Filipines, etcètera).
Una altre seqüela de la Codoin fou la
Nueva colección de documentos
inéditos para la Historia de España y
de sus Indias, la qual entre 1892 i
1896 publicà des de Madrid un total
de sis volums (I-II el 1892; III-IV el
1893; V el 1894 i VI el 1896). En
l’advertència preliminar del I volum
diuen els editors (Francisco de
Zabálburu i José Sancho Rayón)
que la que encetaven era una
col·lecció documental “análoga” a la
de la Codoin. És pressumible que la
iniciativa es degués a la voluntat de
donar sortida a més transcripcions
que no cabien en la Codoin, en el que
mai no se sabrà del cert si va ser una
escissió o una repressa. Els sis
volums contenen la correspondència
emesa el 1574 per Lluís de
Requesens i Juan de Zúñiga.
Documents de l’àmbit català
A imatge i semblança de la Codoin,
aquesta col·lecció pretenia ampliar
les transcripcions amb documentació
del Archivo de Indias, amb la mateixa
metodologia de selecció anacrònica i
Com acabem d’esmentar, als sis
volums de la Nueva Codoin, s’hi pot
trobar la correspondència de 1574 de
Lluís de Requesens i Juan de
66
Zúñiga amb els més importants
personatges del seu temps, com
Felip II de Castella, Diego de
Zúñiga, el cardenal Granvela o el
comte de Monteagudo.
la Ribera d’Ebre, l’entrada del
marquès de Mortara, i els setges de
Flix, Miravet i Tortosa.
La Codoin cat
A banda de referències puntuals en
les expedicions del nord d’Àfrica en
les quals, a l’igual que a Lepant, hi
van participar els catalans, el tema
estrella dels documents transcrits
pertanyents al segle XVII fou la
guerra de Catalunya, de Separació o
dels Segadors. A més de la part
corresponent a la crònica de MATÍAS
DE NOVOA a la que abans feiem
referència, els volums XCV, XCVI i
XCVII són corpus documentals de
missives que Felip IV de Castellla
enviava als virreis i generals d’Aragó
o
Catalunya,
sobre
temes
directament relacionats amb la
guerra. La cronologia és quasi
exclusivament de 1647. És probable
que aquest fet tingui a veure amb les
converses de pau de Münster i pot
ser per alguna raó aquesta col·lecció
de missives es va conservar a part
fins a parar a la Biblioteca Nacional
d’Espanya. Ho diem perquè els
volums LXXXII i LXXXIII contenen
bona part de la correspondència del
monarca amb el seu enviat, Gaspar
de
Bracamonte,
comte
de
Peñaranda.
També
en
aquests
volums
s’hi
troben
notícies
ocasionals sobre Catalunya, els
catalans o els seus enviats.
Paral·lelament a la Codoin, sorgí per
part dels arxivers catalans de la saga
dels Bofarull (Pròsper de Bofarull
Mascaró i el seu fill i successor en el
càrrec de director de l’ACA, Manuel
de Bofarull de Sartorio), la iniciativa
de publicar una col·lecció de
transcripcions similar, però extrets
exclusivament de l’Arxiu Reial de
Barcelona. Van ser, en aquest cas,
els documents més destacats dins de
la
historiografia
catalana.
La
iniciativa rebé el suport de la Real
Academia de la Historia, i el 1846 el
Govern espanyol consignà una
dotació anyal de 1.000.- pta (sobre el
pressupost de la Universitat de
Barcelona) per finançar-la.
Entre 1847 i 1876 la Colección de
Documentos Inéditos del Archivo
General de la Corona de Aragón va
publicar un total de 40 volums (17
Pròsper de Bofarull, fins el 1859, i la
resta el seu fill Manuel), però cal fer
esment d’una voluntat decidida, per
part dels successius directors del
centre arxivístic, de reemprendre-la,
que amb avenços i retrocessos va
evolucionar a batzegades. El 1910
Francesc d’Assis de Bofarull y
Sans, nét de Pròsper, publicà el
quarantaunè volum, que no va tenir
continuitat. Ja en una segona etapa,
Ernest Martínez Ferrando publicà
la primera part de l’índex cronològic
en el XLII (1958). Però no seria fins a
l’arribada
de
Frederic
Udina
Martorell que es podria veure una
repressa amb cara i ulls, doncs
ininterrompudament durant 11 anys
(entre 1971-1982) publicà diversos
volums fins al L.
El volum LXXXIV conté l’informe que
Peñaranda elevà al rei sobre l’estat
de la monarquia l’any 1650. És força
interessant per repassar el punt de
vista hispànic sobre el contenciós que
dirimia al nostre país amb Lluís XIV.
Aquest informe conté una relació
bastant detallada de les operacions
militars dutes a terme a Catalunya
des de 1648, o sigui, l’aixecament de
67
La col·lecció va encetar-se amb la
transcripció
de
les
actes
del
Parlament de 1411, i en els
successius volums va acollir, per
exemple, la Historia de los condes de
Urgel, de DIEGO DE MONFAR Y SORTS
(II), els Procesos de las antiguas
cortes y parlamentos de Cataluña,
Aragón
y
Valencia
(intercalats
aleatòriament, des del I volum), el
Regiment de tots els oficials de la
Cort, de Pere III (V), diverses relacions
sobre la guerra civil del segle XV (XI a
XXV), un complert cens de mitjan
segle XIV que inclou fogatge, nòmina
jurisdiccional i rèdits senyorials de
totes les poblacions de Catalunya,
Aragó i València (XIII), els opúscles
inèdits del cronista PERE MIQUEL
CARBONELL (XXVI a XXVIII), o el
procés contra Bernat de Cabrera i el
seu fill (XXXII-XXXIII), etcètera.
El volum trentadosè explicava en el
seu pròleg la mena de treballs que es
reproduïen en aquesta col·lecció:
“Dos clases de trabajos han ido
alternando desde el principio en
esta publicación de documentos, que
sale á la luz bajo los auspicios del
gobierno de S. M.,: una se compone
de
verdaderas
relaciones
diplomáticas,
acopios
de
documentos aislados, dispersos
entre innumerables registros que
tienen un objetivo común; y otra de
reproducciones de antiguos códices
con carácter procesal, en los que,
por su misma índole, se incluyen
numerosos
é
interesantes
documentos, cuyo desglose, si se
publicasen parcialmente, les haría
perder
gran
parte
de
su
importancia” (XXXII, 1867, p. 1).
La
reproducció
dels
farragosos
códexs processals antics comportà
una
dinàmica
d’interminables
transcripcions en llatí que si bé
podien fer les delícies del grapat de
medievalistes “sesudos” als que se
referien els editors al I volum, també
és cert que devien contribuir no poc a
perjudicar-ne la funció divulgativa, si
algun dia la van pretendre.
És difícil trobar alguna bibloteca que
servi ni tan solament alguns dels
volums d’aquestes “codoines”, llevat
que no sigui la Biblioteca Nacional
d’Espanya, la de Catalunya i/o
alguns arxius nacionals (sobretot el
de la Corona d’Aragó). Però els podem
consultar i descarregar de franc a
archive.org
[Déu
beneeixi
cent
vegades i més a san Internet!]
[MG]
“Prólogo”, a: Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Barcelona: Impr.
del Archivo, vol. XXXII, 1867, p. 1; Colección de Documentos Inéditos y relativos al descubrimiento, conquista y
organización de las antiguas posesiones de América y Oceanía. Vol. I de la 2ª sèrie. Madrid: Sucesores de
Rivadeneyra, 1885, V-VII; FOULCHÉ-DELBOSCH, RAYMOND – LOUIS BARRAU DIHIGO. Manuel de
l’Hispanisant… Nova York: Putnam’s Sons, 1920-1925, II, 113-179; RODRÍGUEZ MOÑINO, ANTONIO.
Curiosidades bibliográficas. Rebusca de libros viejos y papeles traspapelados. Madrid: Langa y Cª, 1946; PAZ,
JULIÁN. Catálogo de la Colección de documentos inéditos para la historia de España. II. Madrid: Instituto de
Valencia D. Juan, 1930 i 1931; GALLEGO, JOSÉ ANDRÉS (Coord.) et alii. Historia de la historiografía española.
Madrid: Encuentro, 2003; UDINA MARTORELL, FREDERIC, et alii. “Presentació de les darreres publicacions de
l’Arxiu de la Corona d’Aragó”, a: Actes del XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. El món urbà a la
Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta. Barcelona: Universitat, 2003, 135-144; LLERA LLORENTE,
MARÍA TERESA. La Biblioteca Francisco de Zabálburu. Adquisición de fondos y estudio catalográfico. Mèrida: Junta
de Extremadura, 2007; LLERA LLORENTE, MARÍA TERESA. “Una biblioteca al servicio de la actividad
científica en ciencias sociales y humanidades en el siglo XIX”. Anales de Documentación, 12 (2009) 107-116.
68
L’ESPASA I LA PLOMA
Les Mémoires, de Roger de Rabutin, comte de Bussy
No ens movem de l’apassionant segle XVII, i dins dels cronistes i dietaristes, també hi
trobem els memorialistes, en general no tan fiables, però sempre interessants. El Segle
d’Or francès està atepeït de notables plomes, alguna de les quals ja hem tingut ocasió
d’exposar en aquesta mateixa secció. Però n’hi ha més que s’hagin referit, ni que fos, de
passada, a la guerra de Catalunya, i avui pensem concretament en el comte de BUSSY,
ROGER DE RABUTIN, que va participar en algunes de les campanyes dels darrers anys de
la guerra de Separació, una època que fins fa molt poc no ha merescut l’atenció dels
historiadors tant com l’han rebut en canvi els primers anys de la contesa. Les memoires de
messire Roger de Rabutin, comte de Bussy, Lieutenant General des Armées du Roi, et Mestre de
Camp General de la Cavalerie légère…., exposen, a tall de crònica, el desenvolupament de
les campanyes de 1647 i de 1654, en una setantena de pàgines del I volum, i aquesta part
és la que a nosaltres, com a estudiosos de la Història Militar ens interessa més.
ROGER DE RABUTIN, nasqué el 13 d’abril de 1618 a Épiry (França), essent el tercer fill del
governador general de Nivernais, de qui acabà esdevenint successor en el comtat de
Bussy. Estudià als Jesuites d’Autun i després a Clermont. Amb 16 anys entrà a l’exèrcit,
participant en manta campanyes militars i succeint el pare en el càrrec de mestre de
camp. Destacà en les seves dues grans passions, la milícia i les dones, però en aquesta
segona hi trobà la ruïna més d’un cop. Entre 1634 i 1639 va prendre part als setges de La
Mothe-en-Bassigny (Lorena), Dôle, Corbie, Castelet i Cateau, i a les preses de Meyons,
Neuchatel i Landrecy; a la dècada dels anys 40, estigué als setges d’Arras, Baupaume,
Hellbrown, Dunquerke i Ypres, i a la batalla de Sedán. El 1646 fou nomenat membre del
Consell d’Estat.
En els afers passionals, no va tenir tanta sort. El 1641 Richelieu el féu tancar a la Bastilla
per haver abandonat la seva destinació castrense per un afer de faldes. El 1643 casà amb
la cosina Gabrielle de Toulongeon, que morí tres anys més tard. Llavors protagonitzà el
tèrbol afer del segrest de madama Miramion, una vídua rica, impàs que hagué de
superar mercè a un considerable desemborsament de diner; més tard es tornà a casar
amb Louise de Rouville. Abans de 1650 ja havia desafiat o estat desafiat en tres duels. La
segona meitat de segle se li donà pitjor. Quan esclatà la Fronda s’uní a Condè, però
posteriorment canvià al bàndol reial. El 1653 se li va permetre comprar la comissió de
mestre de camp, i passà a les ordres del vescomte Turènne a Flandes, on serví durant
diverses campanyes. Es distingí a la batalla de les Dunes (1658) i en altres fites militars,
però el seu caràcter discol, busca-raons i vanitós i el mal costum de difamar tothom a
través d’obretes de caràcter frívol, el van enemistar amb tot l’exèrcit i amb la Cort. El
1659 es va veure embolicat amb un escàndol de dimensions colossals en participar en
una orgia prop de Paris, en plena Setmana Santa. Desterrat a les possessions llurs de la
Borgonya, encara la va fer més grossa, tot escrivint la seva Histoire des amoureuse des
Gaules (1660). Havia de ser una obreta de distracció per a la seva amant, madame de
69
Montglas, però contenia un seguit de retrats cortesans i d’intrigues amb dames de la
Cort, de tall enginyós i malèvol, que van circular lliurement per Paris i van tenir
nombroses seqüeles espúries. N’hagué de respondre davant del mateix Lluís XIV, el
qual enutjat, el féu tancar novament a la Bastilla, el 17 d’abril de 1665. Només va ser
alliberat un any més tard a condició que acceptés el desterrament perpetu als seus estats.
El 1682 se li va
permetre tornar a la
Cort, però allí fou
rebut amb tant de
fredor, que preferí
tornar-se’n. Morí a
Autun el 9 d’abril
de 1693.
BUSSY-RABUTIN,
com se’l coneixia,
ha passat a la
Història com un
notable escriptor i
memorialista. Era
cosí de la famosa
escriptora MARIE DE
RABUTIN-CHANTAL,
marquessa
de
Sévigné, i el 1665
fou elegit membre
de
l’Acadèmia
Francesa. A més de
la
Histoire
des
amoureuse
des
Gaules,
es
van
publicar després de
mort les Mémoires,
les Lettres (1697), les
seves Consideracions
sur la guerre (1746) i
la genealogia de la
seva família (1867).
Les mémoires de BUSSY-RABUTIN vénen a ser una relació cronística de fets eminentment
militars: pas o concentració de tropes, efectius, sobretot noms de comandaments, accions
bèl·liques, unitats i recursos militars, etcètera. Són força útils per recomposar les
campanyes de l’època, més encara pels comentaris ocasionals sobre comandaments
concrets (per exemple, diu del duc de Candale que era coratjós, però de nul·la
experiència militar), pinzellades breus però precises que ens ajuden a conèixer-los millor.
En clau autobiogràfica, a través del seu relat hom pot copsar els procediments civils i
70
militars, mentalitat, vida urbana i cortesana, els protocols socials, etcètera , i respirar
l’ambient midisecular del XVII francès.
BUSSY-RABUTIN va prendre part en dues campanyes militars a Catalunya, les dels anys
1647 (setge de Condé a Lleida) i la de 1654 (amb el duc de Candale). Pel que fa a la
primera, hi va participar com a membre de la companyia de Chevaux-légers del mateix
Condé. La precisió d’algunes de les dades contingudes en la seva obra, demostra que
BUSSY-RABUTIN escrivia consultant la seva correspondència, la qual, fins i tot, està
inserida en alguna part de l’obra, així com un dietari personal. Aquesta dinàmica el
converteix en un autor notablement fiable. Les seves descripcions del setge de Lleida
permeten entendre les tècniques d’assetjament durant el segle XVII, com ara l’obertura
de trinxeres o els relleus en aquestes tasques. La malaltia que patí en acabar el setge de
Lleida i que l’obligà a tornar a França ens ha privat del que serien interessants
descripcions dels setges d’Àger i de Constantí, que ben segur permetrien una
contrastació amb les informacions que ens proporcionen altres memorialistes com el
mariscal GRAMONT, o historiadors com VITTORIO SIRI o GALEAZZO GUALDO PRIORATO.
Quant a la campanya de 1654, les informacions de BUSSY-RABUTIN guanyen en qualitat.
Aquell any era ja mestre de camp général de la cavalleria i aquest fet li permetia participar
en els consells de guerra amb Candale. En els seus escrits podem seguir de prop els
setges de Vilafranca de Conflent i Puigcerdà i així mateix el combat de Verges. També
ens descriu la postura de Josep de Margarit de Biure en la defensa dels seus
conciutadans. En efecte el 1654 BUSSY-RABUTIN havia guanyat en maduresa i es donava
compte de les conseqüències que el conflicte tenia per a la població civil, al contrari de la
campanya de set anys abans en la que simplement ignorà qualsevol referència a la
qüestió.
En l’edició de 1857 (que per Internet ens ofereix el primer tom), l’episodi lleidatà abasta
de les pàgines 142 a 159, i la campanya de 1654 de la 355 a la 407. Són un total de 70
pàgines que exposen la relació permenoritzada de les accions militars que es van succeir
en territori català, el 1647 a ponent (Lleida, Térmens, Castelldasens) i el 1654 al Nord
(setges de Vilafranca de Conflent, Verges, Girona, Puigcerdà).
Les Mémoires de RABUTIN es van publicar per primera vegada el 1691. Amsterdam, Lió i
París veurien aparèixer una sèrie interminable de reedicions en els segles posteriors
(1696, 1697, 1698, 1699, 1700, 1704, 1711, 1712, 1721, 1731, 1768, 1769, 1773, 1831, 1837,
1857, 1862, 1882, 1921, 1923, 1972, 1987, 2009, 2010, 2012...). La primera edició en anglès
fou publicada el 1962. Que nosaltres coneguem, no s’ha editat mai ni en català ni en
castellà. L’edició de 1697 es pot consultar a la Biblioteca de la Real Academia de Ciencias
Morales y Políticas (Madrid); la de Lyon de 1712, a la del Real Consulado (A Corunya), i
la de 1857 a la Biblioteca Real Gran Peña (Madrid); una versió moderna de 1987 és a la
Biblioteca de la Universitat de València. Sengles exemplars de l’edició d’Amsterdam de
1721 rauen a la Biblioteca de Catalunya i a la del Castell d’Escornalbou (Riudecanyes), en
la col·lecció Eduard Toda. A la Xarxa (Google books, mateix) estan penjades múltiples
edicions en format íntegre (la de 1697, la de 1731, la de 1857, etcètera ), però per toms.
71
Un apunt curiós és que l’escriptor JEAN D’AILLON relata dins de la novel·la policíaca Le
Secret de l’enclos du Temple les peripècies de Bussy l’any 1647 en tornar de Catalunya.
[PERE CRISTÒFOL ESCORSA / MANEL GÜELL]
-RABUTIN, ROGER. Les lettres de messire…, comte de Bussy, Lieutenant général des Armées du Roi et
Mestre de Camp General de la Cavalerie Françoise et Etrangère. Troisième partie. París: Chez Florentim
et Pierre Delaulnz, 1697.
-LALANNE, LUDOVIC. «Notice», a: RABUTIN, ROGER. Mémoires de…, comte de Bussy, Lieutenant
General des Armées du Roi, et Mestre de Camp General de la Cavalerie légère, nouvelle édition…. París:
Charpentier, Libraire-Éditeur, 1857, V-XXXVI.
-SURHONE, LAMBERT M.; MIRIAM T. TIMPLEDON; SUSAN F. MARSEKEN. Roger de Rabutin, Comte de
Bussy. [Saarbrücken]: Verlag Dr. Mueller, 2010, 96 p.
-AILLON, JEAN D’. Le Secret de l’enclos du Temple. París: Flammarion, 2011, 560 p.
NOTÍCIES:
Conferències
Dimecres, 14 de març de 2012, a les 11:00h., el Museu d’Història de Catalunya acollí la conferència a
càrrec de Pere Vilanova, “Guerra i resistència a l’Afganistán i a l’Àsia central”. L’acte s’integrava dins
del Curs “Conflictes i convergències en el món actual. De la crisi a les revoltes àrabs”, adreçat a alumnes
de la UB i al públic en general, i estava organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB i
la Fundació Solidaritat.
[www.ub.es/cehi]
Divendres, 18 de març de 2012, a les 20:00h., Àngel Archilla Navarro pronuncià la conferència “Les
defenses de costa durant la Guerra Civil a Torredembarra i Altafulla”, que va tenir lloc a la sala de
reunions del Casal Municipal de Torredembarra, organitzada pel Centre d’Estdis Sinibald de Mas.
[www.sinibald.cat]
Dissabte, 31 de març de 2012, a les 19:00h., va pronunciar-se la conferència “El batalló Lincoln a la
retirada de març de 1938”, a càrrec d’Anna Martí. L’acte va tenir lloc a la sala polivalent del Centre
Cultural i Recreatiu Sant Isidre, de Batea, i va ser organitzat per La Castellania Associació Cultural,
l’Associació Lo Riu i el Centre Cultural i Recreatiu Sant Isidre.
[http://lacastellania.blogspot.com]
Dimecres, 28 de març de 2012, a les 19:00h., al Museu d’Història de Catalunya tingué lloc la taula rodona
“Els bombardeigs a Catalunya, 1936-1939”. L’acte va estar organitzat pel Memorial Democràtic i va
comptar amb la participació dels historiadors Xavier Domènech, Josep Rubió, David Íñiguez, David
Gesalí i Pablo de la Fuente, i amb la presència d’Anna Raya, testimoni del bombardeig que afectà el barri
de la Barceloneta.
72
Dijous, 12 d’abril de 2012, a les 19:00h., Ricard Vargas va pronunciar la conferència “Els maquis a
Catalunya”, a l’Espai Antoni Miró Peris, d’El Clot – Camp de l’Arpa (Barcelona), en un acte organitzat pel
Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa.
El mateix dia, a Amposta, Màrius Pont pronunciava la conferència “La batalla de l’Ebre a l’últim tram
del riu”, dins del X Curs Història, Cultura Popular i Tradicional del Montsià 2011-2012. L’acte, que va
estar organtzat per l’Institut d’Estudis Comarcals del Montsià, va tenir lloc a les 18:00h, al Casal
Municipal, i va comptar amb una subvenció corresponent a la X Convocatòria d’Ajuts a Activitats de
Centres d’Estudis de l’Institut Ramon Muntaner.
[www.irmu.org]
El mateix dia i la mateixa ciutat acolliren la conferència “La torre de Sant Joan i la defensa dels Alfacs”, a
càrrec de Toni Cartes, dins del cicle Patrimoni fora Vitrina. L’acte va tenir lloc a les 19:30h., al Museu de
les Terres de l’Ebre, i va estar organitzat per l’Ajuntament, l’Antena del Coneixement de la URVT a
Amposta i el Museu de les Terres de l’Ebre.
[www.museuterresebre.cat]
Dijous, 19 d’abril de 2012, a les 18:30h., el castell de Montjuïc va ser l’escennari d’una doble conferència, la
primera la pronuncià l’historiador Josep Calvet, “Els bombardeigs sobre les centrals hidroelèctriques
dels Pirineus”; la segona la pronunciaren Ramon Arnabat i David Iñíguez, “El Vesper de la Gloriosa i
l’aviació republicana a Catalunya. 1936-1939”, i va tractar sobre l’aviació republicana durant la Guerra
Civil, dels bombardeigs que efectuà a Catalunya i dels diferents aeròdroms que s’habilitaren,
especialment dels recuperats al Penedès, agrupats dins la Ruta del Vesper a Santa Margarida i els Monjos,
Pacs, Santa Oliva i Sabanell.
[www.irmu.org]
Divendres, 27 d’abril de 2012, el professor de la UAB Antoni Virgili Colet pronuncià la conferència
“L’encastellament de la marca al Baix Gaià (segles X-XII)”, en un acte que va tenir lloc a les 19:00h., a la
sala de plens de l’Ajuntament de Torredembarra, organitzada pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas.
[www.sinibald.cat]
El mateix dia, a les 19:30h., i dins de la Commemoració del Bicentenari de la Batalla del Raboser, Miquel
Martínez i Joan Sancarlos van pronunciar la conferència “Palomerencs contra el francès: la batalla del
Raboser”. L’acte va tenir lloc al saló de plens de l’Ajuntament d’El Palomar (Vall d’Albaida), i va estar
organitzat per l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida.
[www.ieva.info]
Dimecres, 25 d’abril de 2012, a les 16:30h., Pere Tardà i Xavier Reñé van pronunciar la conferència
“L’aeròdrom d’Alfès”, dins del curs Els espais de memòria a les Terres de Lleida: un recurs educatiu. Va
ser al CRP del Segrià de Lleida, i va organitzar el CERES del Departament d’Ensenyament de la
Generalitat i el Memorial Democràtic.
[www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic]
Dijous, 26 d’abril de 2012, a les 19:30h., el Museu de les Terres de l’Ebre d’Amposta, va ser l’escenari de la
conferència “La falcata i l’armament ibèric”, que va anar a càrrec de Maria del Mar Villalbí, dins del Cicle
Patrimoni foraVitrina, i que va organitzar l’Ajuntament, el Museu de les Terres de l’Ebre i l’Antena del
Coneixement de la URVT a Amposta.
[www.museuterresebre.cat]
Divendres, 4 de maig de 2012, a les 11:00h., a l’aula A2 de la Facultat de Lletres de la Universitat de
Girona, i organitzada pel Grup de Recerca Renda Feudal i Fiscalitat a la Catalunya Baixmedieval, la
Institució Milà i Fontanals (CSIC) i el Centre de Recerca d’Història Rural de la UdG, Reinhold Mueller
pronuncià la conferència “From male warfare to female beatitude: the fall of negroponte (Euboea) to
the turks in 1470 and the foundation of the convent of the holy sepulcre in Venice”, dins del 8è
Seminari d’Història Medieval 2011-2012.
73
[www3.udg.edu/llcc/CRHR.html]
Dijous, 10 de maig de 2012, a les 20:15h., i dins del Cicle de conferències “Figueres dins la Història de
Catalunya”, Anna Maria Puig pronuncià la conferència “L’evolució del nucli emmurallat medieval”, en
un acte organitzat pel Patronat de la Catequística, La Cafe i l’Institut d’Estudis Empordanesos.
[www.museudelamediterrania.cat]
Dimecres, 23 de maig de 2012, a les19:30h., Ramon Sarobe conferencià sobre la “Vida i govern d’Alfons
III el Benigne”, dins del Cicle de Conferències Alfons el Benigne, el Rei més lleidatà, que organitzava
Amics de la Seu Vella de Lleida i l’IEI.
[www.fpiei.cat]
Dijous, 19 de juliol de 2012, el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell organitzà la conferència
“República, guerra civil i postguerra”, a càrrec de Margarida Colomer. L’acte va tenir lloc al Saló de
Pedra del Capitol i s’emmarcà dins de la Setmana de la Memòria Històrica d’Argentona.
[http://arxiuhistoric.blogspot.com]
Exposicions
Des del 30 de març al 13 de juliol de 2012, al Castell de Montjuïc es pogué visitar l’exposició “Catalunya
bombardejada. 75è aniversari dels bombardeigs a la població civil i a les infraestructures catalanes”,
amb la qual el Memorial Democràtic commemorà els 75 anys dels bombardeigs sobre la població civil
catalana. Paral·lelament a la mostra es dugueren a terme actes d'homenatge i un seguit d’activitats que
s’allargaren des del mes de març fins al de juliol.
[www.irmu.org]
Fins el 15 d’abril de 2012 al Centre Cívic de Sant Vicenç de Calders, es va poder visitar l’exposició “Els
bombardeigs franquistes al Penedès”, organitzada per l’Institut d’Estudis Penedesencs i l’Associació de
Veïns de Sant Vicenç de Calders.
[www.iepenedesencs.org]
Del 14 d’abril al 20 de maig del 2012, el Complex Cultural de Juneda acollí la mostra “La Guerra Civil a
les Garrigues”, organitzada pel Centre d’Estudis de les Garrigues i l’Ajuntament de Juneda.
[http://cegarrigues.blogspot.com.es]
Dimarts, 17 d’abril de 2012, a les 20:00h., s’inaugurà l’exposició “Pirates a la Mediterrània”, muntada pel
Museu Marítim de Barcelona amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat. La mostra es
pogué visitar al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona, i plantejava un viatge a través de la
Història. Des del Museu del Port s’organitzaren diverses activitats entorn de l’exposició.
[www.porttarragona.cat]
Divendres, 27 d’abril de 2012, a les 19:30h., s’inaugurà l’exposició “Art i guerra. Destrucció, expoli i
salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil”, al Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt, que era qui
organitzava. La mostra romangué oberta fins el 17 de juny següent.
[www.vilassardedatl.org/entitats/museu]
Fins el 30 d’abril de 2012 va estar oberta al públic l’exposició “Bicentenari de la batalla del Raboser”, a la
Sala del Llavador del Museu de les Artesanies. L’havia organitzat l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida,
dins de la Commemoració del Bicentenari de la Batalla del Raboser.
[www.ieva.info]
Dijous, 26 d’abril de 2012, a les 19:00h., tingué lloc la inauguració de l’exposició “1939-1945. L’exili
74
republicà”, al Museu d’Història de Catalunya, organisme que organitzava juntament amb el
Departament de Cultura.
[www.mhc.cat]
Presentacions
Dissabte, 17 de març de 2012, a les 20:00h., Gemma Manresa, Rosa M. Rué i Jaume Barrull, van fer la
presentació del llibre de Josep Rubió Sobrepere La Guerra Civil a les Garrigues: de la revolució a
l’ocupació franquista (1936-1939). L’acte va tenir lloc a la sala polivalent de l’Ajuntament de Cervià de les
Garrigues, i va estar organitzat pel Centre d’Estudis de les Garrigues, Pagès Editor, l’Ajuntament i
l’Associació Cultural El Cèrvol. Dissabte, 31 de març, a les 19:00h., el mateix llibre era presentat per Enric
Mir Pifarré i Isidre Piñol Cerro, a la Biblioteca Marquès d’Olivart, de Les Borges Blanques.
[http://cegarrigues.blogspot.com]
Dijous, 26 d’abril de 2012, a les 19:00h., la Biblioteca Artur Bladé i Desumvila de Flix fou l’escenari que
acollí la presentació del llibre El setge de Tortosa durant la guerra del Francès, a càrrec de Roc Salvador,
acte organitzat per la Central de Biblioteques de les Terres de l’Ebre i l’IRMU.
[www.biblioebre.com i www.irmu.org]
Divendres, 27 d’abril de 2012, a les 19:30h., el professor de la URVT Ramon Arnabat Mata presentà el
DVD Els bombardeigs franquistes al Penedès (1937-1939), a l’Auditori Municipal de l’Arboç del Penedès,
en un acte que va organitzar l’Institut d’Estudis Penedesencs i l’Arboç Activa’t.
[www.iepenedesencs.org]
Dilluns, 7 de maig de 2012, a les 21:00h., el Fòrum Maria Mercè Marçal d’Ivars d’Urgell acollí els actes de
presentació del núm. 2 de la revista Mascança, a càrrec de Ramon M. Guiu, i també la conferència “La
guerra de Successió al Pla d’Urgell”, a càrrec d’Esteve Mestre, organitzats pel Centre de Recerques del
Pla d’Urgell “Mascança”.
[http://mascansa.blogspot.com]
Dijous, 24 de maig, a les 20:00h., la llibreria Ambra de Gandia fou l’escenari de la presentació del llibre
Solidaritat a Oliva 1936-1939, de Joan R. Morell Gregori. L’acte va anar a càrrec de Joan Francesc Peris i
fou organitzat pel CEIC Alfons el Vell.
[www.alfoselvell.com]
Dissabte, 26 de maig, a les 20:30h., la Capella de la Mare de Déu de Gràcia de Puigcerdà, acollí la
presentació del llibre de Josep-David Garrido, Jaume II de Mallorca. Rei de les Balears i Pitiüses, comte
català del nord, en un acte organitzat pels Amics de Cerdanya i Catalans sense fronteres.
Dilluns, 28 de maig, a les 21:30h., l’Associació de Practicants de la Psicoestètica va organitzar a la seva seu
de Barcelona, la presentació del llibre de Josep-David Garrido, Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del
Casal de Barcelona.
L’editorial Rafael Dalmau dugué a terme una gira de presentacions del llibre de Joan Fuguet i Carme
Plaza, Els templers, guerrers de Déu. Entre Orient i Occident. La gira trepitjà territoris de la Conca de
Barberà i més meridionals: Sarral (diumenge, 29 de juliol, a les 13:00 a la Casa de Cultura, a càrrec
d’Antoni M. Marsal); Miravet (diumenge, 12 d’agost, a les 12:00 a l’església del Castell); Montblanc (6 de
setembre); Santa Coloma de Queralt (10 de setembre); Setmana del Llibre en Català - Barcelona (itinerari;
14 de setembre), Benicarló (17 de novembre), Horta de Sant Joan (24 de novembre).
[www.rafaeldalmaueditor.cat]
75
Dissabte, 2 de juny, a les 19h., va tenir lloc la presentació del documental “Els bombardeigs franquistes
sobre el Penedès. Història i memòria”, a càrrec d’Àngels Parés. La seu del Grup d’Estudis Sitgetans
acollí l’acte, que també va coorganitzar l’IEP.
[www.ges-sitges.cat i www.iepenedesencs.org]
Visites guiades i itineraris
Dissabte, 17 de març de 2012, a les 9:00h., se sortia del Patronat de Turisme de Torredembarra per fer una
visita organitzada pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas, a Les defenses de costa durant la Guerra Civil a
Torredembarra i Altafulla, a càrrec d’Àngel Archilla Navarro.
[www.sinibald.cat]
Diumenge, 18 de març de 2012, a les 11:15h., des de Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies, es procedia a
visitar el castell de Montsoriu i el Museu Etnològic La Gabella, a càrrec de Jordi Turà i Quim Mateu.
L’acte estava organitzat pel Museu Arqueològic de l’Esquerda i era dins del 19è Cicle de Conferències
2012: Projectes Singulars d’Arqueologia Catalana.
[www.irmu.org]
Diumenge, 1 d’abril de 2012, es va recórrer l’itnerari El batalló Lincoln a la retirada de març de 1938. De
la venta de Sant Joan (Batea) fins a Corbera d’Ebre. Se sortia a les 9:00 del matí i la inscripció prèvia de
10 € incloïa dinar tipus picnic i assegurança. Va organitzar La Castellania Associació Cultural, l’Associació
Lo Riu i el Centre Cultural i Recreatiu Sant Isidre.
[http://lacastellania.blogspot.com]
Dissabte dia 14 d’abril de 2012, a les 8:00h., i l’endemà diumenge, a les 11:00h., i a les 12:30h., es van fer
sengles visites guiades al refugi antiaeri de la plaça del Diamant, de Gràcia, que admetia un màxim de 30
persones. Va organitzar el Taller d’Història de Gràcia, que va fixar un preu de 3 € per cap. L’èxit de la
visita guiada féu que es tornés a repetir el cap de setmana de 28 i 29 d’abril següent.
[www.tallerhistoriadegracia.cat]
Divendres, 27 d’abril de 2012, a les 9:30h., va tenir lloc la presentació als mitjans de comunicació dels
espais de memòria del Baix Penedès, que incloïa una visita en autocar als espais senyalitzats amb la
Guerra Civil de la comarca. Es va fer la sortida des del Vendrell, i va organitzar l’Institut d’Estudis
Penedesencs i el Consell Comarcal del Baix Penedès.
[www.iepenedesencs.org]
Dissabte, 5 de maig de 2012, a càrrec de Juli Ochoa fou l’itinerari La guerra del Francès a Sant Just
Desvern, que va organitzar el Centre d’Estudis Santjustencs.
[www.santjust.org/centredestudis]
Diumenge, 27 de maig de 2012, el Taller d’Història de Gràcia va organitzar, a les 10:00h., la visita guiada
als Refugis antiaeris durant la guerra civil a Gràcia. Calia inscripció prèvia de 9 € (preu reduïit a la
meitat per als socis).
[www.tallerhistoriadegracia.cat]
Dissabte, 2 de juny i dins del cicle Tastets del patrimoni Terres de l’Ebre 2012, tingué lloc la sortida
cultural a Mòra d’Ebre i Flix i visita guiada al castell i ruta dels escultors, d’inscripció gratuïta. La
sortida estigué organitzada per l’IRMU i la Central de Biblioteques de les Terres de l’Ebre.
[www.biblioebre.cat i www.irmu.org]
Diumenge, 9 de juliol de 2012, el Grup Búnquers d’Arenys de Mar, organitzà la trobada al Centre Cultural
Calisay, per tal de realitzar una passejada pels refugis de la Guerra Civil d’Arenys de Mar.
76
[www.irmu.org]
Dissabte, 21 de juliol de 2012, Corbera d’Ebre fou el punt de sortida de la visita guiada als Espais de la
Batalla de l’Ebre, que organitzava el Consorci Memorial de la Batalla de l’Ebre, amb un preu d’inscripció
prèvia de 12€ per persona, essent gratuït per als menors de 12 anys.
[www.batallaebre.org]
Jornades i una pel·lícula sobre els templers
Del 12 al 15 d’abril de 2012, i dins dels actes de commemoració del 700 aniversari de la fi de l’Orde del
Temple, es van celebrar a Campredó les Jornades sobre els templers a la Corona d’Aragó, organitzades
per la parròquia de Sant Joan Baptista de Campredó, amb la coordinació de l’IRMU.
[www.irmu.org]
Dins dels actes del 700 aniversari de la fi de l’Orde del Temple, el Museu d’Història de Catalunya, l’IRMU
i l’Ajuntament de Ginestar, amb el patrocini de Rècop. Restauracions Arquitectòniques, organitzaren una
sessió popular de cinema a la fresca, amb la projecció de la pel·lícula de Ridley Scott El Reino de los
Cielos, emissió que tigué lloc a les 22:00h., a l’Església Vella, de Ginestar.
[www.irmu.org]
Representacions: de la Revolta de les Quintes a la guerra del Francès
Els Trabucaires de Gràcia i el Taller d’Història de Gràcia, van organitzar diumenge 15 d’abril de 2012, a
les 12:30h., a la plaça de la vila de Gràcia, una representació de la Revolta de les Quintes de 1870, dins de
la 7a Diada dels Trabucaires de Gràcia.
[www.tallerhistoriadegracia.cat]
Divendres, 6 de juliol de 2012, a les 8:00h., s’iniciava a Banyoles, sortint de l’estanc de la plaça dels Turers,
la Visita teatralitzada de la guerra del Francès a Banyoles, organitzada pel Centre d’Estudis Comarcals
de Banyoles.
[www.cecbanyoles.cat]
Homenatge al general Batet
El passat 25 d’abril de 2012 es van celebrar els actes de reconeixement a la figura del general Domènec
Batet i Mestres, fill de Tarragona, amb motiu del 75è aniversari del seu afusellament per la lleialtat que
guardà a la República. A les 19:00h., al carrer de La Unió núm. 8, fou col·locada una placa
commemorativa a la casa on va néixer l’any 1872. Mig hora després, a la sala d’actes de l’Ajuntament de
Tarragona, s’oferí una conferència a càrrec del seu biògraf l’historiador Hilari Reguer, amb intervenció de
David Tormo, coordinador tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre. L’acte va ser
organitzat per l’Arxiu Municipal de Tarragona.
[www.arxivers.com/publicacions/noticies...]
77
Projecció d’audiovisuals
Dissabte, 28 d’abril de 2012, a les 18:30h., el saló de plens de l’Ajuntament d’Atzeneta (Vall d’Albaida) va
acollir la projecció de l’audiovisual Visió actual del Raboser, de l’Associació de Fotògrafs de Carricola, i
també la posterior taula rodona “Una altra visió de la invasió napoleònica”, a càrrec d’Abel Soler, Daniel
Alfonso, Josep Ramon Segarra, Miquel Martínez, Joan Sancarlos i Germà Ramírez. Els actes s’integraven
dins de la Commemoració del Bicentenari de la Batalla de Raboser, i estaven organitzats per l’Institut
d’Estudis de la Vall d’Albaida.
[www.ieva.info]
En el marc de l’exposició “Catalunya bombardejada. 75è aniversari dels bombardeigs a la població civil i
les infraestructures catalanes”, Jordi Guardiola i José Carlos Miranda presentaren el documental El braç
de les fúries, que han dirigit. El film reconstrueix el bombardeig del 2 de novembre del 1937 sobre la ciutat
de Lleida a partir del testimoni de supervivents i de familiars de les víctimes. L’acte comptà amb la
presència d’Elisa Sales, testimoni d’aquest bombardeig, i va tenir lloc dimecres 23 de maig de 2012, a les
18:30h., al Museu d’Història de Catalunya, que organitzava juntament amb Memorial Democràtic.
[www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic]
Dissabte, 21 de juliol de 2012, s’oferí una activitat gratuïta a Argentona, amb l’espectacle “Exili, cançons
en escena”, a càrrec del Cor País Meu, i també de la projecció del documental “Argentona, l’empremta
de la guerra”, dins de la Setmana de la Memòria Històrica d’Argentona. L’acte va ser a les 19:00h., a La
Sala. Va ser organitzat pel Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, i col·laborava l’Ajuntament.
[http://arxiuhistoric.blogspot.com]
Neix una nova revista electrònica d’Història
El primer número de Vínculos ja ha sortit publicat. Us demanem suport, difusió i també crítiques
en els inicis d’aquesta nova revista d’Història que neix en un departament que abasta des de la
Prehistòria al temps present i que pretén fer d’aquesta transversalitat la seva marca
diferenciadora. Sempre amb l’afany de qualitat creixent. Gracies d’antuvi per les col·laboracions
que ens pogueu aportar. Pinxeu, entreu i digueu-nos:
http://vinculosdehistoria.com/index.php/vinculos
[JUAN SISINIO PÉREZ GARZÓN
Director del departament d’Història de la Universitat de Castella-La Manxa]
78
Consideracions sobre els músics i el servei militar
Repassant materials fotogràfics per a l’edició del llibre L’orquestra dels Coguls a la Selva del Camp (1868-1912)
(La Selva del Camp, Ajuntament, 2012, col. Ventura Gassol;1) ens hem trobat amb aquesta placa que parla
per ella mateixa de les bandes militars de música de temps pretèrits. I com un flash ens han vingut al cap
consideracions que no cal esplaiar al detall, però de les quals alguna mereix atenció pel que representava
per a les persones o les famílies que veien trencada la vida laboral i ressentida l’economia familiar. La
realitat amb la que es trobaven els joves que accedien al servei militar no tenia res a veure amb la vida civil
que havien gaudit fins aleshores. Començant pel dia del sorteig de les quintes on es decidia quins havien
de fer el servei militar o quins en quedaven exclosos, i seguit pels fantasmes de la durada del servei, fins a
les condicions infrahumanes en que es desenvolupava. A banda de l’índex de mortalitat que hi existia. Tot
això, agreujat moltes vegades per les accions bèl·liques que havien de suportar. En l’àmbit familiar, què no
farien els pares per poder lliurar-ne el fill?. Si la família era benestan recorria al pagament de la quota que
permetia que la plaça del noi ric fos ocupada per altre de casa pobre: la llei de l’embut. Més d’una família
humil s’havia hipotecac per haver els diners de la quota del fill, hipoteca que arrossegaven tota la vida.
Ultra aquestes consideracions i més que en trobaríem, un dels col·lectius més sensibles a tot el que venim
dient eren les orquestres, que en aquells primers temps de formació veien la baixa dels components joves
per a anar a complir amb el servei militar. L’orquestra els quedava desballestada i havien de recórrer a
personal aliè per poder complir amb els contractes musicals. Els nois músics a l’exèrcit generalment veien
minvat el servei d’armes a canvi de formar part de la banda militar de música del batalló. Sempre seria
millor passar-se la mili bufant que no pas haver d’arrossegar l’arma, que en l’argot popular era coneguda
com “l’espingarda” o també “l’escombra”.
[CAMIL FERRATER I ESTIVILL]
Banda de música del regiment d’Infanteria núm. 49 de Sant Quintí de Barcelona de finals del segle
XIX. Hi apareix el selvatà Felicià Cogul Monner (nat el 1870)
[© Arxiu Cochs-Aragonès, de la Selva del Camp]
79
Cicle de conferències sobre la guerra del Francès a Tarragona
L'objectiu fonamental de l'Associació Setge Tarragona 1811 és, segons els estatuts, "la promoció,
divulgació i estudi de la guerra del Francès a Tarragona, 1808 a 1813”. És per això que, d'acord
amb aquest lema, la seva junta de govern promou diferents activitats des de la seva creació i any
rera any, per evitar que el patiment i l'heroisme dels defensors de Tarragona enfront les tropes
napoleòniques, torni a romandre a l'oblit. Enguany, s’ha inaugurat el primer cicle de conferències
que sobre el tema pronunciaren especialistes en la qüestió, tots membres de l'entitat.
31 de maig. “Dues ciutats assetjades i una constitució: Tarragona i Càdis. 1811-1812”. Dr.
Antoni-Maria Jordà Fernández, catedràtic d'història del dret i de les institucions de la URVT.
7 de juny. “Les fortificacions de Tarragona i la guerra del Francès”. Sr. Joan Menchón Bes,
arqueòleg municipal.
14 de juny. “Armament utilitzat per les tropes imperials al setge de Tarragona”. Sr. Francesc
Pintado Simó, membre de Massena International Society.
21 de juny. “L’Església de Tarragona al 1811”. Dr. Josep-Maria Sabaté Bosch, professor emèrit de
la URVT.
Les conferències es van celebrar a les 19:30h. a la sala d'actes de l'Ajuntament de Tarragona, amb
la col·laboració del departament de Relacions Ciutadanes, dins el context de “Tarragona, capital
de la Cultura 2012”.
[ALFREDO REDONDO PENAS]
80
Placa commemorativa als defensors del fortí de l’Oliva (Tarragona)
El passat 29 de maig de 2012 va tenir lloc la col·locació de la placa commemorativa als defensors
del Fortí de l’Oliva en record dels soldats caiguts en defensa de la plaça de Tarragona a mans
dels francesos del general Suchet el 1811. La placa es troba pujant en direcció al Fortí de l’Oliva a
mà esquerre, al costat de la font d’aigua, gairebé a dalt de tot.
La construcció del fortí va començar als primers mesos de l’any 1809, però no es va fer de forma
continuada, perquè s’estaven fent altres fortificacions a Tarragona. El març de 1810 es
reprengueren els treballs, i no fou fins els primers mesos del 1811 quan s’hagueren d’accelerar les
obres. El projecte del coronel Folguera no es va acabar, i el 28 de maig de 1811 el fortí va ser
assaltat. La superfície era de 34.155 metres quadrats i tenia un total de 63 troneres, per a peces
d’artilleria, repartides per tot el mur frontal.
L’acte del descobriment de la placa va ser molt emotiu i va comptar amb la presència de diverses
autoritats, tant municipals com de la Generalitat. Després s’oferí una ofrena floral per part dels
membres de l’Associació “Setge Tarragona 1811” (http://associaciosetgetarragona1811.cat/),
que recordà els primers actes del centenari del setge de Tarragona del 1911.
[ALFREDO REDONDO PENAS]
Placa commemorativa als defensors del Fortí de l’Oliva
[© Alfredo Redondo Penas]
81
Homenatge als caiguts de les Brigades Internacionals, a la Batalla de
l’Ebre (1939)
Marcel Savoia (1916-1938)
Una de les maniobres més importants de la batalla de l’Ebre i potser mes oblidada per tots,
també per part de l’administració pública que s’ha d’encarregar de la recuperació dels espais
d’aquesta batalla, fou la que es coneix com a maniobra de distracció d’Amposta. Mentre es duien
a terme dues maniobres de distracció, una a Amposta i l’altra a Faió, el gruix més gran de tropes
creuava el riu també entre Benifallet i Riba-roja.
A la població de Tivenys, al Baix Ebre hi ha la tomba d’un soldat, Marcel Savoia, de la XIV
brigada internacional, aquesta brigada estava formada majoritàriament per francesos i ja va tenir
un paper molt important a altres fronts com la batalla del Jarama i el front d’Aragò. Participà a
la Batalla de l'Ebre amb ordres de forçar el pas del riu per la zona d’Amposta, una acció tàctica
de distracció que li provocà enormes pèrdues.
Marcel Savoia va morir als 22 anys al front de l’Ebre, fou enterrat en aquesta tomba, on cada any
algú, anònimament, qui sap si potser algun dels seus companys de brigada, hi diposita un pom
de flors, mantenint així viu el seu record.
La tomba
La seva, era una tomba poc coneguda, però sobtadament, ja fa uns anys, la làpida que la
identificava va desaparèixer. Ara, Lo Riu, Associació per l’Estudi del Patrimoni Arqueològic i
Històric de les Terres de l’Ebre, de La Fatarella, ha volgut dignificar aquest lloc i restituir aquesta
làpida. És la manera de rescatar de l’oblit aquest indret i aquesta batalla, i de contribuir a la
recuperació de la memòria més recent. Per fer-ho, s’ha comptat amb la col·laboració de
l’Ajuntament de Tivenys i d’un veí d’aquest poble, Jordi Piñol, que ha feta una reproducció de la
làpida sostreta.
Per tot això, s’han organitzat un seguit d’actes per tal de difondre aquest fet, i donar a conèixer el
què va ser la XIV brigada i el seu pas per la comarca del Baix Ebre. Dissabte 16 de juny a les
18:00h. es féu la restitució de la làpida, l’alcaldessa de Tivenys, Maria Beltran, en representació
de l’ajuntament, llegí un manifest en record de tots els que van lluitar per defensar les llibertats, i
tot seguit es féu una ofrena floral. Posteriorment, al recinte firal de Tivenys, es pronuncià la
conferència “La XIV Brigada Internacional”, a càrrec del Sr. Joan Sabaté, professor d’Història i
Geografia a l’IES de l’Ebre de Tortosa, que fou presentada per Alejandro Cabos, president del
Centre d'Estudis d'Investigació Històrica Baix Maestrat / Montsià. Diumenge següent, dia 17, es
realitzà una visita guiada a la zona de la Torre de Campredó, des d’on es veieren i s’explicaren
les diferents maniobres i cóm es va creuar el riu el dia de la batalla.
La Marseillaise
La XIV Brigada Internacional fou una unitat militar integrada per voluntaris internacionals, que
lluità a favor de la Segona República espanyola durant la Guerra d'Espanya. Fou formalment
coneguda com La Marseillaise, en homenatge a l’himne i a que la seva llengua predominant fou
el francès. Va ser formada el 20 de desembre del 1936 a Albacete, amb voluntaris francesos,
82
belgues i valons, així com uns quants irlandesos i anglesos, sota les ordres del polac Karol
Świerczewski, anomenat “General Walter", amb l'italià Aldo Morandi com a cap d'Estat Major i
el francès André Heusler com a comissari.
Traslladada inicialment al sector Alcolea-Alcalá la Real, hi perdé el batalló Sans Nom, mentre que
la resta de la brigada fou massacrada a la batalla de Lopera i a Andújar a finals de desembre
del 1936. Seguiren els fracassos en els combats de la carretera de A Corunya i de Majadahonda.
Sense gaire temps per reorganitzar-se, la brigada participà a la batalla del Jarama, al costat de la
XI i XII Brigades, on patí gran nombre de baixes (al voltant del 40 per 100 dels efectius).
Finalment fou retirada a un sector tranquil prop d'El Escorial, on fou reorganitzada, formant part
d'ella els batallons 'Domingo Germinal', format per anarquistes espanyols, el britànic 'Ralph Fox'
i els franco-belgues 'Commune de Paris', 'Henri Barbusse', 'Henri Vuillemin', el 'Six de Février' i
el 'Pierre Brachet'. El 16 d'octubre foren sotmesos a un intens foc d'artilleria que provocà la
desbandada del 'Domingo Germinal' i el 'Ralph Fox'.
Després de la batalla de Brunete, on no participà, la brigada fou reduïda de quatre a dos
batallons. Participà als combats de Cuesta de la Reina i posteriorment lluità en la retirada
d'Aragó. L’abril del 1938 fou completament destrossada a l'Aragó procedint a constituir la nova
brigada els batallons ‘Commune de Paris’, 'Vaillant-Couturier', 'André Marty' i el 'Henry
Barbusse', desapareixent la resta de batallons i reforçant els seus supervivents els altres quatre de
la brigada, fins arribar a la batalla de l'Ebre, on fou pràcticament exterminada.
Làpida de Marcel Savoia reproduïnt la que va ser sostreta fa uns 3 anys
[© Lo Riu Associació]
83
Estat actual de la tomba i del seu voltant
[© Lo Riu Associació]
Associació per l’estudi
del patrimoni arqueològic i històric
de les Terres de l’Ebre
Dret 6 43781 La Fatarella Telf: 646925114 a/e: loriuassociacio@gmail.com www.loriuassociacio.blogspot.com
84
Inauguració d’una placa commemorativa a la plaça dels Infants de la ciutat de
Tarragona
El passat dijous 28 de juny de 2012 va tenir lloc l’acte de descobriment de la placa
commemorativa restaurada a la Plaça dels infants, a la façana de l’emblemàtica Casa de vins
Muller. La placa és en record dels artillers de l’exèrcit espanyol que van defensar amb heroïsme
els barris de la Marina, a finals de juny de 1811, quan els francesos assaltaren la ciutat per aquella
banda.
L'Ajuntament ha estat l’organisme que ha organitzat l’acte, al qual hi van assistir les principals
autoritats locals.
L’objecte commemoratiu és una reproducció en resina de la peça original de l’escultor Josep
Campeny, que va ser col·locada en aquest mateix indret durant els actes del primer centenari del
setge de la ciutat, l’any 1911. Actualment, la peça original es troba exposada al Museu d’Història
de Tarragona del carrer dels Cavallers.
[ALFREDO REDONDO PENAS]
Diferents autoritats assistents a l’acte
[© Alfredo Redondo Penas]
85
Reconeixement als herois de Tarragona 201 anys després
El 28 de juny, la ciutat de Tarragona va commemorar l’heroïsme dels militars i
tarragonins caiguts ara fa 201 anys a mans de les tropes franceses del general Suchet.
Es van dipositar flors al peu del monument conegut popularment com dels “Despullats”,
per part de les diferents autoritats municipals i entitats sociculturals. Tot seguit, prop
d’uns 300 timbalers, atuats amb el mocador dissenyat per a l’ocasió i amb pantalons
negres i camisa blanca, van sortir des del monument, situat a la Rambla Nova de
Tarragona, en direcció al Pla de la Catedral tocant el toc de “Setge”, seguits per una
corrúa de gent assistent a l’acte.
Durant el seu recorregut, la gent de Tarragona s’apropava encuriosida. Es va
proporcionar una espelma a tothom qui la volia, per tal que acompanyessin la comitiva
cap al Pla de la Seu. Un cop allí es van dipositar les espelmes als graons de les escales
d’accés al pla, davant de la Catedral, on va tenir lloc fa 201 anys l’acte final de la
resistència militar dels defensors de la plaça. Amb aquest acte s’ha volgut fer una
recordança dels herois caiguts aleshores.
[ALFREDO REDONDO PENAS]
Monuments dels “Despullats” ple de flors (al
costat), i corona de flors i espelmes que es
van col·locar al Pla de la Catedral (adalt)
[© Alfredo Redondo Penas]
86
“Projecte Tarragona 1800”
1800”
Un projecte de recreació històrica sobre la Ciutadania de la
Tarragona a cavall dels segles XVIII i XIX, durant el regnat
de Carles IV i Ferran VII, creat per a potenciar l’economia i
el turisme de la ciutat i dels pobles del seu antic corregiment,
a partir de la difusió del seu patrimoni humà i cultural de
l’època.
Projecte Tarragona 1800 és un ambiciós programa de difusió cultural de la ciutat de
Tarragona de finals del segle XVIII i principis del XIX. L’estudi d’aquest important
període de la ciutat sota el regnat de Carles IV i Ferran VII, ens permetrà conèixer
la ciutadania tarragonina en tots els diferenciats àmbits socials i culturals, en
definitiva: cóm vivien els ciutadans de Tarragona d’aquells temps i quins van ser els
principals tarragonins que van fer història dins i fora de la ciutat. El Projecte
Tarragona 1800 pretén donar a conèixer quin va ser el paper de la ciutat envers les
87
poblacions veïnes del seu corregiment, envers els altres corregiments de Catalunya,
així com les seves relaciones amb Espanya i Europa. Aprofundirem especialment en
el període napoleònic, en la guerra del Francès i en el Setge de Tarragona de 1811.
1. ANTECEDENTS
La cel·lebració de més de vuitanta actes que van servir per commemorar el
bicentenari del Setge de Tarragona (1811-2011), amb una gran participació
ciutadana, van fer plantejar a la ciutat la incorporació d’aquesta cel·lebració en el
calendari d’actes anuals, de manera permanent. Els actes de la Recreació històrica
de l’assalt final napoleònic a les Escales de la Catedral i de l’ofrena floral al
monument dels Herois, amb la multitudinària desfilada popular “L’Assalt” amb
més de mil persones i més de tres-cents timbals, van estar vistos i seguits, gràcies al
Facebook i al YouTube, per tot Espanya i Europa. L’èxit va estar ratificat per la
televisió i la premsa local i nacional durant molts dies.
Altres actes semblants, de caire militar, els podem trobar a Catalunya, en les
recreacions històriques del Setge de Girona i la Batalla del Bruc; i de caire festiu, a
les festes de l’Encamisada, a Falset, i a la festa de Bandolers d’Alcover, entre
d’altres. A nivell d’Espanya les recreacions militars de batalles i setges són més
freqüents, a destacar la recreació de la Batalla de Bailén, els Setges de Saragossa, el
Dos de Maig, el Setge de Ciudad Rodrigo, Gastéiz, Donòstia...
Aprofitant l’èxit de la commemoració i de la tirada d’aquests tipus d’actes de
recreació històrica militar, força desconeguts a les nostres comarques, hem decidit
crear un producte molt més complex i que es centri en la difusió de la història de les
ciutats i pobles del nostre antic corregiment, per veu dels seus habitants, al llarg
d’un període històric que desembocà en un tràgic final bèl·lic. Volem a la vegada
fer-hi difusió durant tot l’any, tant a nivell de la ciutat i barris de Tarragona, com de
les principals poblacions de l’antic corregiment. Volem també crear productes
itinerants, que arribin a altres ciutats i pobles de fora de les nostres comarques.
2. OBJECTIUS
El principal objectiu és crear un producte de marca, inexistent a hores d’ara, made
in Tarragona que il·lusioni a la ciutadania i a les diferents administracions, i que
serveixi d’eina de treball per projectar Tarragona a l’exterior, a nivell comarcal,
provincial, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.
Projecte Tarragona 1800 permetrà donar a conéixer:
88
1. Cóm era la Tarragona de l’època i quin paper jugava en el mapa nacional.
2. Cóm vivia la nostra gent i cóm eren les diferents classes socials de la ciutat.
3. Quins eren els oficis i professions dels tarragonins d’aquella època.
4. Els principals tarragonins del moment i el seu paper en la història (literats,
músics, polítics, militars, religiosos, escultors, pintors), potenciant la difusió de llurs
obres.
5. Els principals edificis històrics, religiosos, militars, públics i privats, d’empeus i
vigents llavors a la ciutat (esglésies, convents, hospitals, cases senyorials, mercats,
casernes, fortins i baluards).
6. Els principals fets històrics que succeïren a la nostra ciutat durant aquest període.
7. El creixement econòmic de la ciutat durant aquesta època (població, comerç,
port)
8. També servirà de nexe d’unió amb tots els pobles de l’antic corregiment, per
divulgar la seva història (Alcover, Montblanc, la Selva del Camp, Reus, Valls, Vilaseca), així com en els altres corregiments de Catalunya.
9. Farà de transmissors de la Història de Catalunya d’aquest període, en relació amb
el regnat de Carles IV i Ferran VII, Europa i Amèrica.
10. Establirà ponts d’unió amb totes aquelles ciutats culturals, museus, associacions,
col·lectius, etcètera, que treballen de manera individual donant a conèixer el seu
patrimoni cultural i humà del període.
3.DIRECCIÓ- COLABORADORS I PATROCINADORS
Per a dirigir i coordinar aquest projecte de projecció i difusió cultural de Tarragona
neix l’Associació cultural de divulgació històrica Projecte Tarragona 1800,
creada per un grup de persones de diferents status socials i amb diferents
formacions professionals, molts d’ells dedicats o vinculats a l’estudi i a la difusió de
la Història.
Una de les nostres primeres prioritats és la de vincular en el projecte a totes les
forces vives de la ciutat. Vincularem altres ajuntaments, entitats culturals i
associacions de pobles veïns per que potenciin arreu el nom de Tarragona,
Tarragona i de
retruc el seu propi.
Treballem per que aquest projecte tingui bons patrocinadors que amb el seu nom al
capdavant del projecte, puguin fer possible la seva realització, la seva difusió i la
seva projecció exterior, en un clar benefici tant per Tarragona,
Tarragona com per a ells
mateixos.
89
4. TASQUES PER REALITZAR
1. Crear una gran Xarxa social, via INTERNET, que doni a conèixer tots aquests
estudis a tot el món, oberta a tots i per a tots. Crear un web, blocs amb molts links,
per a penjar tota la informació que tinguem o la que anem produint.
2. Involucrar a totes les institucions possibles (Ajuntament, Diputació, Consell
Comarcal, Autoritat Portuària, Arquebisbat, Cambra de Comerç, Generalitat,
Ministerio de Cultura, Unió Europea) per tal que des del seu àmbit administratiiu
contribueixin al projecte.
3. Involucrar a totes les forces vives de Tarragona (associacions, mitjans de
comunicació, escoles, biblioteques, museus, comerciants i empresaris) per tal que
des de les seves diferents vessants donin a conèixer millor la ciutat.
4. Crear diferents grups de Recreació històrica que serveixin de fil conductor per a
portar a terme aquest projecte i que el donin a conèixer arreu del món.
5. Crear en primer lloc alguns actes que, de mica en mica, vaguin donant a conèixer
la història de Tarragona durant aquest període, als tarragonins, en primer lloc, i en
segon lloc als nostres visitants.
6. Crear un producte propi de Tarragona (exposicions itinerants, audiovisuals,
conferències, publicacions) exportable per ser mostrat arreu (fires nacionals i
internacionals, congressos).
7. Crear en un futur, si s’escau, un Festival Internacional de divulgació històrica
sobre aquest període, que aglutini les principals mostres europees i americanes de
recreació històrica, fires d’arts i oficis, fires de museus i espais d’interès històric
(palaus, fortificacions), congressos especialitzats, espectacles (art i música),
exposicions, publicacions d’àmbit internacional, etcètera.
5.GRUPS DE RECREACIÓ HISTÒRICA
Està previst, en primer terme començar a crear una sèrie de diferents grups de
recreació històrica que idealitzin la gent dels pobles de la comarca i els regiments
militars que, a cavall dels segles XVIII i XIX, estaven vinculats amb la ciutat de
Tarragona. Ells seran el fil conductor de les Jornades.
En primer lloc s’està treballant en la creació d’un grup de recreació històrica
“Milícies Urbanes de Tarragona”(1810), que plasmarà els més de 2.000 homes
civils de la ciutat que, amb caràcter voluntari i en forma de regiments militars
perfectament uniformats i armats, defensaren la ciutat durant el setge de 1811.
Civils que amb el seu sobreesforç realitzaren tasques de seguretat ciutadana i de
suport a la guarnició militar.
90
S’està treballant també en la creació d’un grup de recreació històrica “Voluntaris
de Tarragona”, regiment d’infanteria lleugera del rei Carles IV, que lluità a les
batalles de Bailén, Molins de Rei, Valls, etc, i en els setges de Saragossa i de
Girona, restant durant el setge de Tarragona dins i fora de la ciutat a l’espera de les
ordres del marquès de Campoverde per alliberar-la dels francesos.
91
D’aquest grups estan previstes dues seccions, la primera amb l’uniforme de 1802
(model de l’esquerra) amb el que participà a Bailén, Saragossa,Valls i Girona, i la
segona amb l’uniforme de 1805 (model de la dreta) que emprà a partir de finals de
1809 i fins a final de la guerra.
Per a més endavant està previst treballar en la recreació de dos nous grups:
- Grup de recreació històrica “Tiradors de Tarragona”(1810), que representarà el
cos de voluntaris uniformats que es formà amb la participació de la població del
corregiment de Tarragona, per ajudar a la Junta de Govern del corregiment en les
seves tasques. Estava format per dues companyes de 100 homes dirigits per Josep
Francesc d’Alemany i Josep Antoni de Castellarnau de Camps.
Aquest grup està pensat per vincular al màxim nombre d’ajuntaments de l’antic
corregiment de Tarragona, per que amb la participació de la seva gent, s’involucri
de ple en les jornades i en la difusió del patrimoni humà i cultural de tot el territori.
92
- Grup de recreació històrica “Artillers de Tarragona”, que representarà alguns
soldats de la plana major del 1r regiment d’artilleria del Rei, així com la companyia
fixa de Tarragona, una companyia a cavall destacada del 1r esquadró i la companyia
de Mestrança.
93
En resum, tot un ventall de producció pròpia, en clau tarragonina, pensada i creada
amb l’única finalitat de projectar Tarragona internacionalment i situar-la en el lloc
que es mereix.
Associació Cultural de divulgació històrica “Projecte Tarragona 1800”
C/August 22 1er.1a. Despatx B
43004 TARRAGONA
www.tarragona1800.com
94
Tel.695644311
EXPUGNARE OPPIDUM:
Leucata 1637
Assaig precipitat
El 1637 feia dos anys que les monarquies hispànica i francesa s’havien
embolicat en una guerra que duraria vint-i-tres anys més. La pugna per
l’hegemonia d’Europa entre les cases de Borbó i d’Habsburg enfrontava l’Imperi
Austríac i la corona hispànica de Felip IV contra la França de Lluís XIII, i ho
feia en diferents escenaris, Alemània, Flandes, Itàlia, el mar, etcètera. Fins
aquell moment el pes principal de la contesa l’havien sostingut els austríacs,
però el potencial militar francès els engoixava a Flandes i a Alemanya, i
demanaven insistentment al seu cosí del sud que obrís un nou front de guerra
per distreure l’enemic i descongestionar els fronts bèl·lics centrals.
La primera fortalesa d’importància que havia camí de Narbona, era Leucata,
una torre cilíndrica de defensa costanera baixmedieval ampliada amb quatre
bastions a l’entorn i un perímetre fortificat exterior (amb mitjes llunes i
baluards) de traça moderna. El seu recurs més valuós era, tanmateix, el seu
alcaid, monsieur de Barri, que tenia el govern de la fortalesa en propietat i la va
defensar fins el final.
L’empresa i Catalunya
Els preparatius per a l’empresa es van convertir en un pols entre el poder
central i les autoritats catalanes, l’sprint final d’una pugna sorgida arrel de la
fretura de la monarquia d’establir un drenatge sostingut d’homes, diners i
recursos militars. Una pugna que s’havia iniciat el 1625 amb la pretensió
descabellada d’implantar una Unió d’Armes i que havia crescut en un espiral
progressiu al llarg dels anys amb donatius forçats, continues consultes per
inventariar recursos militars i exigències de mobilitzacions de milícies locals. De
1637 no passava. Les pressions que rebia Felip III el van decidir a intentar una
incursió per Catalunya, on les milícies haurien d’ajuntar-se amb l’exèrcit reial i
envair França pel camí de la costa.
Precipitació
Si s’hagués de definir aquella campanya en una sola paraula, aquesta seria,
sens dubte: precipitació. La monarquia no va voler esperar a la mobilització de
les milícies catalanes (d’altra banda, molt lenta i incompleta) i tampoc va
atendre l’avençat de l’estació estiuenca (que era a finals d’agost -quan les
campanyes solien començar-se entre maig i juny…-). Res no va servir per aturar
els plans traçats, acordats i decidits unilateralment des de Madrid.
95
El 29 d’agost l’exèrcit reial es posava en marxa i travessava la frontera. Es
tractava d’un petit cos d’exèrcit d’entre 8 i 10.000 homes, dels quals, restant la
gent de complement (servidors, vivanders, funcionaris, tafurers, familiars)
quedaria un nucli efectiu a l’entorn dels 6.000 militars aptes. El seu cap fou el
comte Joan de Cervellón, un militar condecorat a les guerres d’Itàlia, en aquell
moment, una de les millors opcions de la monarquia. La cavalleria es
composava d’uns 1.200 genets i el parc d’artilleria, de 37 canons, 14 dels quals
eren de 40 lliures, i 4 morters.
Problemes i retrassos
Un cop arribats davant de Leucata, començaren els problemes. La plaça resistia
i era prou forta com per rebutjar un assalt si prèviament l’artilleria o les mines
no foradaven les muralles. Per això, era necessari formalitzar el setge, establir
un cos de guàrdia, construir barracons de fusta pels soldats, obrir trinxeres,
excavar mines, situar bateries, etcètera El problema era doble. D’una banda el
terreny era argilós i enlloc d’excavar trinxeres s’hagué d’aixecar un marge a
l’entorn del perímetre. Però com era tan poca gent, les obres es van retrassar i
no es va completar el perímetre perquè, d’altra banda, tampoc hi havia prou
soldats per cobrir-lo. Un tercer problema fou la incompetència del general de
l’Artilleria, el marquès Geri de la Rena, que trigà enormement en transportar
els canons de batre fins allí. Amb tot plegat, no es va poder començar a
bombardejar la plaça fins mig mes després d’iniciada la campanya. El
bombardeig fou intens (més de 17.000 projectils disparats) i esberlà força
edificis. Quan semblava que ja es podia iniciar l’assalt final un nou problema el
retrassà (de forma definitiva), ja que els comandaments es disputaven dirigir-lo
(el virrei duc de Cardona pretenia que fos el seu fill qui el fés, a la qual cosa s’hi
oposaven els militars hispànics).
El contraatac francès: derrota total
Entre un retrás i un altre, els francesos des de Narbona van tenir temps per
preparar un exèrcit de socor, amb garanties. El governador del Llenguadoc,
Charles de Schomberg, futur virrei de Catalunya, aplegà una host de 12.000
homes i 2.000 cavalls, tot i que arribaren a mobilitzar-ne quasi el doble: Els
regiments d’Harcourt, Vitry, Les Galères, Les Iles, Castrevieille i Clermont; sis
regiments de milícies (de la vila i diòcesis de Nimes i els del marquès de
Mirepoix, baró de Merviel, Saint-André i Gangis); 600 homes llevats pels bisbes
de Montpeller i de Nimes; la recluta de Montgallard; dues companyies de
dragons de Tolosa, dues de Montpeller, una de Nimes i la companyia de Verville;
dues companyies de gentilhomes del bisbe d’Albi i del marquès d’Ambres,
respectivament (200 homes).
El 28 de setembre de 1637, tot just arribats, atacaren furiosament les maltretes
posicions hispàniques. Schomberg llençà tres columnes de tropes regulars i
milícia contra els tres punts del perímetre menys fortificats i guarnits. Durant
tres hores els hispànics aguantaren, però una nova càrrega de la cavalleria
trencà la línia defensiva i els cavalls francesos s’escolaren per darrera les línies
96
sembrant a eixams el caos i la confusió. Fou el punt crucial de la batalla.
Cervellón mirà d’arreglar-ho enviant les millors tropes i carregant contra
l’enemic un i altre cop, debades, fins a vuit vegades. Els més valents dels
hispànics començaren a recular, els que no ho eren tant, fugiren en desbandada
contagiant tothom.
La tragèdia estava encetada. El personal de complement fugí deixant enrera tota
l’artilleria. Uns 200 homes del regiment del Comte duc d’Olivares no foren
avisats del què succeïa, i foren rodejats i anihilats fins a l’últim, en un combat
desesperat. Molts dels que fugien a la carrera s’ofegaren al mar. Es podia
resseguir el camí de la fugida per la gran quantitat d’armament abandonat pel
terra. Més de 1.500 baixes acreditaven la debacle (moltes d’elles, tropes d’elit –
dels regiments del Comte-duc d’Olivares i del Comte d’Oropesa). Tot el bagatge
(amb els ensers personals de Cervellón) caigué sencer en mans dels francesos,
banderes i ensenyes incloses. La victòria pels de Lluís XIII fou complerta,
malgrat que ells van sofrir tantes o més pèrdues en la batalla, amb més
quantitat d’oficials de vàlua. Pocs mesos més tard, moria Cervellón a Perpinyà,
en circumstàncies sospitoses, segons molts, de pura amargura.
Gravat de l’època que mostra el plànol de la batalla
[CH.VASSAL-REIG. La guerre en Roussillon…, p. 52. També a: www.ca.wikipedia.org]
97
L’efecte “Leucata”
La contribució dels catalans fou minsa, insuficient i molt retreta per la Cort de
Madrid. Les pressions de la maquinària governamental sobre els diputats i
sobre els consells municipals perquè apleguessin contingents de milicians i els
enviessin al front, van ser molt fortes. Destacà la proclamació de l’usatge
medieval del Princeps Namquae, de mobilització general, insòlit en aquells temps
i que comportà una rècula de contrafaccions. No va aconseguir altre cosa que
un front comú d’oposició de les autoritats catalanes que, debades, intentaren
defensar-se amb arguments jurídics tan sòlids com inútils.
Però els catalans no estaven acostumats a les campanyes militars i l’allistament
de voluntaris fou lent. Massa lent. Quan van fer falta, només la companyia
llevada a Girona i les d’algun grapat d’universitats properes al teatre
d’operacions (Figueres, Olot, Santa Pau, Peralada), van arribar a temps. A temps
de fugir corrents per no ser massacrats, com ho va ser la dels gironins, que hi
van pedre una bona part dels efectius en trobar-se en el bo de la lluita. El seu
alferis, Felip Garra, lluità coratjosament i morí embolcallat en la bandera de la
ciutat; avui és un dels herois de l’imaginari local. El seu capità, Galceran de
Cartellà, rebé múltiples ferides i fou fet presoner; el Consell gironí hagué de
pagar un rescat per alliberar-lo. Altres milícies, com per exemple la de
Barcelona, havien enfilat el camí, i assabentades del desastre, giraren cua i se’n
tornaren.
Però Leucata va cundir. La “Brunete mediàtica” d’aquells temps va saber
culpabilitzar els catalans de la derrota i que s’ho creguessin. No es va sentir res
de precipitació, ni d’insuficiència de mitjans, ni de manca d’acord entre alts
comandaments. La única cosa que es va sentir, fins al cansament, fou la
suposada (i degudament airejada) insolidaritat militar del Principat, que
abandonà l’exèrcit reial a la seva sort i propicià el desastre. La culpa era dels
catalans, que no havien acudit a temps amb les milícies. Aquest sentiment de
culpabilitat inculcat arrel dels fets leucatencs, sortí efecte en l’orgull de l’època
per fer gala d’una bona reputació com a vassalls del seu sobirà. Un orgull ferit
que es rebel·laria dos anys més tard i es faria palés en un esforç inaudit en la
campanya militar per a la recuperació de la fortalesa de Salses (1639).
[MG]
PARETS, MIQUEL. Crònica. Llibre 1/1. Volum I. A c.d. M. Rosa Margalef; est. de James S.
Amelang, Antoni Simon i Xavier Torres. Barcelona: Barcino, 2011 (Baró de Maldà; 5),
p. 323-324; VASSAL-REIG, CHARLES. La guerre en Rousillon sous Louis XIII (1635-1639).
París: Éditions Occitania, 1934, p. 45-7; ZUDAIRE HUARTE, E[ULOGIO]. “Empresa de
Leucata. Lance fatal del virrey Cardona, 29 de agosto – 29 de septiembre de 1637”.
Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, XIV (1960) 85-116; ZUDAIRE HUARTE,
EULOGIO. El Conde-Duque y Cataluña. Madrid: CSIC, 1964, p. 137-141; FLORENSA I
SOLER, NÚRIA. El Consell de Cent. Barcelona i la Guerra dels Segadors. Barcelona:
l’autora, 1996, p. 458-460; GÜELL, MANEL. Camí a la revolta (1625-1640). Lleida: Pagès,
2008 (Josep Lladonosa; 9), p. 87-134; “Batalla de Leucata” [En línia]:
www.ca.wikipedia.org.
98
AGENDA:
V PREMI ES NIELL D’HISTÒRIA MARÍTIMA DE BLANES
(Blanes, octubre de 2012)
Organitza: Club de Vela de Blanes.
Terminis: La data límit per presentar els treballs és el 15 d’octubre de 2011.
Ámbits temàtics: Premi al millor treball d’investigació sobre la història marítima de Blanes o el
seu districte marítim, tant de caràcter general, com sobre un determinat període. El premi es fa
extensiu a estudis sobre memòries, diaris i fons documentals, així com també a biografies i
autobiografies que constitueixin una aportació d’especial interès per al coneixement del passat
històric marítim de Blanes.
Dotació: 3.000 €.
Informació: http://www.cvblanes.cat
V PREMI D’INVESTIGACIÓ PORT DE TARRAGONA
(Tarragona, novembre de 2012)
Organitza: Autoritat Portuària de Tarragona.
Terminis: La data límit per presentar els treballs és el 30 de novembre de 2012. La resolució del
jurat serà en el mes gener de 2013.
Ámbits temàtics: Al millor projecte de recerca, inèdit, en el camp de les ciències socials,
humanes i científiques, prioritàriament en l’àmbit de la història i de la geografia, que faci
referència al Port de Tarragona i a la seva àrea d’influència.
Dotació: 6.000 €.
Informació: Arxiu Històric del Port, C/ Anselm Clavé, 2, 1r (43.004 Tarragona); tel. 977-259
400, ext. 5001/5002; www.porttarragona.cat
Aplec de Treballs, núm. 31 (2013), revista anual del Centre d'Estudis de la Conca de Barberà
S'està planificant el proper número de la miscel·lània del Centre d'Estudis de la Conca sobre
temes d'humanitats i ciències socials relacionats amb la comarca de la Conca de Barberà, les seves
poblacions i/o els seus habitants. Els interessats han de lliurar els treballs abans del 31 de
desembre del 2012, juntament amb dos resums de 15 ratlles cadascú, en català i castellà, paraules
clau i les dades personals. Es recomana no passar dels 15-20 folis. Les notes han de col·locar-se al
final de l'article i no a peu de pàgina. Els autors seran convidats a l’acte de presentació a
Montblanc, i rebran quinze ‘separates’ de la seva aportació i dos exemplars de la revista.
Recepció de treballs: rpuig@tinet.fut.es; fgraupuig@telefonica.net.
Més informació: www.tinet.org/¬cecb.
[JMTGP]
99
A C a r n ! Publicació electrònica d’Història Militar Catalana
Director: Manel Güell [manelguell@acarn.cat].
Consell Científic: Núria Florensa Soler, Josep M. Grau i Pujol, Roser Puig i Tàrrech, Jordi Rovira i
Soriano.
Junta Externa d’Avaluació: Maria Bonet Donato (professora d’Història Medieval de la URVT), Ángel
Casals Martínez (professor d’Història Moderna de la UB), Valentí Gual Vilà (professor d’Història
Moderna de la UB), Jordi López Vilar (doctor en Arqueologia de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica),
Josep Sánchez Cervelló (professor d’Història Contemporània de la URVT), Robert Vallverdú Martí
(doctor en Història i membre de la Real Academia de la Historia).
Imatges: Portada – Una de les dues torres del castell de Castell d’Empordà (5-08-2012) [MG ©].
L’Espasa i la ploma – Messire Roger de Rabutin [http://le-bibliomane.blogspot.com.es/2010/04/le-livre-dheuresdu-comte-de-bussy.html]. Les imatges aportades pels autors de les col·laboracions, consten totes degudament
acreditades. Les imatges de les cobertes dels llibres recensionats, al web de referència de la recensió o de
l’editora.
A C a r n ! no es considera responsable de l’opinió, tendència ideològica o contingut empíric que puguin
semblar indicar o expressin els articles i col·laboracions que ciberpublica. A C a r n ! és un projecte
personal, pensat, dissenyat, desenvolupat, omplert, gestionat i distribuit per Manel Güell amb ajut de
voluntariat col·laborador, que ofereix un bloc de lliure accés i circulació i contingut semiobert per acollir
tota participació capaç d’aportar informació veraç, debat, crítica, suggeriments, etcètera , amb els quals
ampliar el coneixement de la Història Militar de Catalunya i dels catalans. Existeix el compromís tàcit de
rigorositat pel que fa al tema de citació i referències bibliogràfiques, compromís que s’exigeix a tot
col·laborador que hi vulgui publicar, i que garanteixen, en tot cas, els membres de la Junta Externa
d’Avaluació. Aquesta publicació és lliure i gratuïta i els cibersubscriptors ho són únicament a tall d’estar
inclosos al mailing d’enviaments; respon a criteris altruïstes de militancia cultural, cosa per la qual no
cobra preu ni retribució, ni tampoc paga cap aportació.
A Carn! penja al bloc, sengles versions de cada número, en català i castellà, però no garanteix les condicions o la
correcta prestació dels serveis que aquell bloc oferti als usuaris d’Internet per terceres persones alienes a la
nostra publicació, ni tampoc que aquests compleixin la normativa vigent en matèria de protecció de
dades de caràcter personal i comerç electrònic. Tampoc es fa responsable dels possibles
danys ocasionats per interferències, desconnexions, virus informàtics, avaries
telefòniques, sobrecàrregues, retrassos o bloquejos de la xarxa, o altres perjudicis del sistema electrònic, ni molt menys dels
danys que puguin causar terceres persones mitjançant il·legítimes intromissions, fóra
del nostre absolut control.
www.acarn.cat
www.irmu.org > Notícies; www.11setembre1714.org; www.delaguerra.org > Enllaços;
http://seneca.uab.es/historia/hn0708.htm; http://hispanianova.rediris.es/enlaces/hn0708.htm.
100